Intervenció humana i positivisme
Jason de Caires Taylor (1974), llicenciat en escultura, instructor de busseig i fotògraf submarí, va construir al 2016 el primer parc d’escultures submarines del món situat davant de la costa oest de Granada a les Índies Occidentals; considerat una de les “25 Meravelles del Món” pel National Geographic. Permet la creació d’una àrea marina protegida després que l’huracà Iván va danyar les illes i molts dels esculls de la costa.
Al 2009 va ser cofundador del Jason MUSA (Museu Subaquàtic d’Art), un museu monumental amb una col·lecció de més de cinc-centes obres escultòriques que estan submergides a la costa de Cancún, Mèxic. I ara, al gener de 2017, ha construït el Museu Atlàntic a Lanzarote en les illes Canàries.
Els seus projectes d’art públic pioners no són només exemples de conservació marina sinó també de consciència ambiental, promovent el canvi social i portant a la gent a apreciar la bellesa natural imponent del món submarí.
La majoria de les seves escultures representen persones i rostres d’individus als quals troba interessants. Treballa la interacció positiva entre les persones i els hàbitats submarins fràgils, al temps que alleuja la pressió sobre els recursos naturals.
El seu art retrata la intervenció humana amb positivisme i en defensa de la vida. Contrasta amb tota intervenció humana que ha portat, moltes vegades, als desastres marins. Igual que amb la majoria dels escenaris, l’educació és la clau per ajudar els esculls de coral. Jason espera que la seua obra siga un crit d’atenció sobre els problemes que enfronten actualment els oceans, un pas més per la protecció i prosperitat dels esculls de coral.
El Museu Atlàntic és el primer museu d’art contemporani sota l’aigua a Europa i l’Oceà Atlàntic, composat per 300 escultures: per una part figures humanes que representen als veïns de la zona, i per l’altra la vida dels migrants que arriben en tapera a les costes espanyoles, incloent un d’un vaixell ple de refugiats que evoca la crisi migratòria d’Europa. El museu és part d’un projecte cultural que data de la dècada de 1960 i inspirat en la seva majoria per César Manrique, un artista que va convertir l’illa volcànica en el seu llenç. Aquelles estàtues sovint tallades a la roca de lava, s’han convertit en escultures de formigó resistents al pas del temps sota el mar. Tot el treball de Jason, té un estudi previ científic i marí molt profund, per respectar tots els éssers vius sota l’aigua i permetre que puguen conviure amb les seues escultures. Sempre amb l’objectiu de fer perdurar sota les profunditats de l’oceà la vida sobre la terra.
Part del projecte és mostrar la fragilitat humana. Al col·locar aquestes escultures dins l’enorme massa d’aigua veient com són engolides pel mar, espere que transmeten el missatge.
Actualment està investigant portar el seu treball a l’Oceà Pacífic, a les aigües que envolten Austràlia i Nova Zelanda. Però, sobre de tot, està decidit a augmentar la consciència sobre la difícil situació dels esculls de coral i proporcionar informació de com els éssers humans poden ajudar en la seua conservació i perduració.
Des de que vaig vore un reportatge d’aquest Museu sota l’aigua, he volgut escriure al meu blog sobre aquest. No solament em va cridar l’atenció la creativitat i immensitat d’aquest escultor britànic, sinó especialment el seu positivisme i passió per la vida humana i marina, per la seua fragilitat, compartida d’alguna manera i per la creença de que aquesta pot sobreviure unida i conjuntament.
Encisada quan veig escultures prop del mar, aquest cop… tan a prop, endins… no naden, viuen, sobreviuen.
Agraïda quan trobe un artista que continua creient en l’ésser humà, i reflexa aquesta visió en la seua obra.
Botigues que impacten a la rue du Maréchal Joffre
Sempre mirant, sempre buscant entre els aparadors que em trobe arreu del món, enguany a la rue du Maréchal Joffre de Nantes, vaig trobar una decoració molt divertida i cridanera. L’amor dura dos mesos, el temps de l’edició del Voyage à Nantes. Una passió efímera durant la qual es van conèixer i es van enamorar… 12 autòmats que animen el carrer i atrauen els ulls dels visitants.
L’artista és Gavin Pryke, un britànic instal·lat a Nantes, que ha recreat la seva imatge en aquestes figures, sobreposades a les façanes de les botigues i representant l’activitat pròpia de cadascuna. Els personatges, un home i una dona sempre en moviment, es tallen el cabell, van a dinar, toquen instruments musicals… Una obra interactiva que atrau des dels xiquets fins al avis. Totes les botigues d’aquest carrer s’uneixen en un fil conductor original i divertit, un fil que ens farà recordar sempre aquest bonic espectacle.
En alguns estudis sobre disseny d’aparadors es remarca la importància d’impactar al vianant: Arriscar-se! Ser Creatiu! No tindre por en decorar l’aparador de forma poc convencional o diferent. L’objectiu és cridar l’atenció. Desmarcar-se de les convencions. Puc assegurar que en aquest carrer ho han aconseguit de ple i, a més, ho han aconseguit entre totes les botigues – sense desmarcar una sobre l’altra – potser aquest és el camí a seguir com exemple en els comerços i botigues de les nostres ciutats, per què no posar-se d’acord i crear una decoració dels aparadors comuna? no seria aquesta una bona manera d’atreure a la gent cap al nostre comerç? no recordaríem molt més tot un carrer impactant que no una sola botiga?
És cert que aquest tipus de decoració “comuna” la podem trobar en èpoques especials de l’any, com ara el Nadal, i potenciada per les associacions de comerciants, algunes de les quals, cal dir, són poc o gens atraients. Però també ens podríem plantejar la proposta de continuar fent-ho durant l’any, i no impulsat solament per aquestes associacions sinó pels comerços que s’agrupen en un mateix carrer o avinguda.
A la rue du Maréchal Joffre, s’ha posat en practica aquesta instal·lació original, ideada per un dissenyador, per una persona creativa i coneixedora de mecanismes de disseny; professional que cal aprofitar en actuacions d’art urbanes com ho es aquesta.
Ací vos deixe un enllaç per veure-les en moviment: les automates
Nantes: seguint la línia verda
Triarem viatjar a la ciutat francesa de Nantes per atzar i ha resultat ser una ciutat increïble; una d’aquestes on et podries viure, la gent és amable, el lloc és acollidor i fàcil de conèixer i ara, a l’estiu, tota la ciutat es submergeix en una línia verda Le Voyage à Nantes.
12 quilòmetres d’una línia verda pintada al terra reinventa la ciutat de Nantes en 40 etapes per descobrir: cultura, art, arquitectura, música… No hi ha pèrdua, tot és fàcil i tot s’ha de visitar.
He descobert tantes coses en aquests dies què no tinc clar que contar al blog… parlar-vos de la ciutat i dels edificis que la caracteritzen? mostrar-vos art urbà de pintura i escultura? contar-vos tota l’arquitectura moderna que es construeix a la vora del Loire? Faré una xicoteta barreja d’allò que més m’ha impactat i… potser un altre dia, en un altre post, seguiré parlant de Nantes.
Començaré pels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat i que cal visitar:
El Châteua des Ducs de Bretagne, el darrer castell vora el Loire
La Cathedrale Saint-Pierre i Saint-Paul, edifici d’estil gòtic que va tardar 457 anys en construir-se
El passatge Pommeraye: una de les galeries més boniques d’Europa, una obra mestra arquitectònica del segle XIX. 
Nantes és la ciutat on es fabriquen les gal·letes LU, a Le Lieu Unique. Aquesta antiga fàbrica que despuntava en el teixit industrial de la ciutat s’ha convertit en un espai d’exploració artística per donar-li de nou un ús a aquest edifici tan emblemàtic.
Nantes és la ciutat de Jules Verne, no solament al seu Museu, també hi trobes les seues aventures per tota la ciutat.
Les monumentals estructures situades en els móns inventats d’aquest autor, l’univers mecànic de Leonardo da Vinci i la història industrial de Nantes es fonen en Les Machines de l’Île, escultures urbanes accessibles al públic, un espai ple de creativitat i imaginació, ple de xiquets!
Reconeguda com a Capital Verda d’Europa és una ciutat neta i plena d’espais verds i jardins, els jardins Des Plantes són un espai increïble i alhora ple d’imaginació, els jardiners creen veritables escultures d’art. Un dels principals jardins botànics de França.
I com no, el Barri de la Création, per arribar a aquest cal creuar la passarel·la Schoelcher, el primer pont amb pistons hidràulics situats en els seus pilars permetent que la part central conserve sempre la mateixa distància a la superfícies de l’aigua malgrat les marees i així la circulació dels vianants no es veu mai interrompuda.
Un barri amb formes urbanes i arquitectòniques modernes. El primer barri en el qual els grans noms de l’arquitectura han deixat petjada: Jean Nouvel, Nicolas Michelin, Christian de Portzamparc, Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal.
I entre tots aquests, trobem LA FABRIQUE, un centre polivalent que difon totes les formes artístiques de música amplificades, creacions multimèdia i multidisciplinars. Espectacular per fora, amb streeet art a les seues façanes.
Hem caminat molt per la ciutat, sempre amb els ulls oberts i càmera en la mà… descobrint, fotografiant, captant… imatges com aquesta: mosaics pixel·lats de l’invasor de l’espai formen part del ventall d’street art, divertits i alhora simpàtics.
Hi ha tantes coses que contar, tant que he conegut i viscut… Nantes és una ciutat meravellosa, rica en art, història i arquitectura, rica en la gent que l’habita, rica en espais naturals i vida quotidiana. Llàstima no conèixer el francès per poder comunicar-nos millor però… mai no se sap, potser algun dia hi tornem… m’agradaria molt! I, com sempre, m’agradaria tornar a viatjar amb Jose, el meu company incansable de viatges i aventures pel món.
Encontre amb Monet a Orsay, Paris
Aquest mes he viatjat a Paris, la ciutat dels impressionistes. Una vista ràpida de dos dies des de Nantes (més endavant escriure un post sobre aquesta). He descobert una ciutat de la qual tothom et parla i que sempre he volgut conèixer, he caminat pels seus amplis carrers i avingudes, vora el Sena; obrint els ulls, omplint-me d’art, arquitectura, història… de tot!
El primer dia va començar amb la visita al Musée Louvre, tant per veure i amb poc de temps! Em pregunte com caben tantes obres d’art allí dins, i com deixen entrar a tantes persones alhora… El Jardí de les Tuileries, la Plaça Concorde, els Palais gran i Petit, l’avinguda dels Champs-Elysees fins a l’arc de Triomphe, i una escapada amb el metro fins al Champ de Mars i la magnífica Tour Eiffel. 
El segon dia a Paris va començar amb una de les millors vivències de les quals he gaudit mai. Ja fa molts anys que Anna em diu: “L’Orsay és el teu museu, hi has d’anar”, quanta raó tenia!!! He descobert el “meu Museu”.
Musée d’Orsay està instal·lat en l’estació de tren construïda per a l’exposició Universal de 1900 (com molts d’altres edificis importants a Paris), així el propi edifici és la primera gran obra d’art que veurem, i després totes les recollides de 1848 a 1914. 
No m’agrada fotografiar les obres d’art dels museus, trobe que no és necessari i que deterioren la valuositat d’aquestes però… aquesta, feta per Jose, mostra un moment molt important per a mi, no sé com descriure-lo amb paraules…
MONET és la paraula. El reconec només entrar a la sala i, de seguida, els meus ulls s’omplen de llàgrimes. No m’ho crec! El tinc davant… impressiona!!! Impressionant! Per a una enamorada de l’Impressionisme com jo, trobar desenes de quadres del teu pintor preferit, poder veure de prop totes aquestes que he vist i estudiat als llibres i després amb internet… no té preu. Aquest ha estat el millor regal que m’ha ofert Paris en aquests dos dies. Hui no parlaré de l’Impressionisme, ni de Monet, ja vaig parlar sobre Monet en aquest blog: https://ideainterna.wordpress.com/2013/02/03/per-que-monet/ i també aleshores vaig compartir aquesta imatge. Hui només compartiré aquest màgic moment… la llum del moment, com deien aquells pintors:
Solament puc dibuixar allò que veig (Claude Monet)
Aquest instant i les hores que seguiren, em vaig omplir mirant i mirant quadres. Mentre observe cada pinzellada, pense en l’època en la qual foren pintats, la lluita per defensar allò en que creien: l’essència del seu art; com treballaven i convivien, com aprenien… Em transporte a aquells dies… em submergeix en l’art.
En sortir del Museu, marxem a veure Notre Dame, la Sainte Chapelle, la Place du Chatelet, el Centre Pompidou (malauradament està tancat) i el final de la vesprada ens anuncia que hem de tornar a l’estació de Montparnase per agafar el tren que ens torna a Nantes… on continuem el nostres dies a França.
Tornaré a Paris, tornaré per visitar el Musée Marmottan-Claude Monet, on es troba l’obra que dóna nom a l’Impressionisme; tornaré a visitar els carrers del Barri de Montmartre, on van viure tants pintors; tornaré més dies, amb més temps, a caminar de nou per aquesta encisadora ciutat… i tornaré a parlar d’aquesta a aquest blog.
Merci Paris!
Zach: l’artista que provoca un somriure
Aquesta va ser la primera creació de Zach que va conèixer i ja em vaig quedar encisada. Ernest “ZACH” Zacharevic és un artista lituà (1986) que combina tècniques d’obres d’art amb la passió per la creació a l’aire lliure. Elimina els límits artístics movent-se entre disciplines com la pintura a l’oli, la plantilla i l’aerosol, l’escultura… composicions dinàmiques dins i fora de galeries. Artista que es caracteritza per entremesclar les seues obres entre la realitat i la ficció. És considerat com un dels artistes urbans més rellevants en l’actualitat per la creativitat i la imaginació dels seus murals.
Zach va rebre el reconeixement al 2012 amb la creació d’uns murals al festival de Cultura a Penang, Malàisia, que mostren escenes de la vida que combinen elements quotidians amb la pintura. Els dos més populars són nens ens bicicletes i xiquet a la motocicleta.
Murals en ciutats com Singapur, Roma, Bruseles, que no deixen mai indiferent a l’espectador. Des dels seus inicis s’ha decantat per espais públics, pintura i materials reciclats creen un estil simple que interactua amb el públic per treure-li un somriure. Un art urbà on els graffitis passen a un segon pla, semblant-se a la fotografia i introduint als seus personatges ficticis en el món real.
Zach pren el xiquet com al principal personatge de les seues obres, això permet l’atracció i diversió en el carrer. El seu missatge sobre la vida es basa en el joc de créixer i vore passar el temps amb nostàlgia, recordant els moments divertits que han quedat enrere.
Darrere de cadascuna de les seues creacions hi ha un gran treball d’observació, perquè Zachaveric es diferencia per la seua capacitat de captar els xicotets detalls característics de cadascuna de les ciutats a les quals viatja i on deixa la seua petjada creativa. L’arquitectura, la gent, el paisatge, són aspectes en els quals centra la seua atenció. Per això les seues creacions són tan cridaneres: són diferents, adaptant-se a cada societat que les gaudirà. Algunes de les seues obres han creat polèmica entre els governs de les ciutats on les pinta pel seu caràcter rebel i reivindicatiu, i ha estat comparat, en ocasions, a la lluita constant d’altre gran artista: Banksy.
M’agrada l’aspecte social de l’art, d’estar compromesos i involucrats. No és només una obra d’art que m’atrau i m’anima; m’agrada connectar i conèixer gent i provar coses noves i explorar…
Fidel a la seva filosofia, la justificació del seu treball es troba en les mirades de totes les persones que voluntàriament s’aturen davant els seus dibuixos durant una llarga estona: miren els objectes físics que adopten formes reals que et porten a la confusió.
Vos invite a passar una llarga estona mirant les seues obres… visiteu la seua web: http://www.ernestzacharevic.com/… segur que vos farà treure un somriure.
Banksy: colpejant des de les parets
M’estic aficionant a l’street art, sobre tot des d’aquell dia en Berlín, on Aida ens va fer una visita guiada i alhora classe del món de l’art urbà. Cada dia vaig coneixent i aprenent d’aquest món, m’encisa descobrir quants i quantes creatives hi ha que deixen la seua petjada d’art sobre murs, contenidors, voreres, carrers asfaltats, i un llarg tipus de llenç urbà. Hui vos parlaré d’un dels més impactant que he trobat: Bansky, nascut a Bristol al 1975. Un artista desconegut, doncs encara no sé sap ben bé la seua identitat, va començar en el món de la pintura al carrer, usant spray aplicat directament, però aquesta tècnica requeria temps i era molt arriscada doncs aleshores es tractava d’un art il·legal. És per açò que comença a utilitzar plantilles de cartró creades per ell mateix i ruixades amb spray, tècnica més ràpida i que li permet fer murals més grans i impactant.
Una paret és una arma molt gran. És una de les coses més desagradables amb les quals pots colpejar a algú.
La seua obra empra tècniques de comunicació-guerrilla per oferir una perspectiva diferent sobre temes polítics i econòmics, modificant motius i fotografies conegudes. En les seues obres hi ha elements que es repeteixen: rates, oportunitats de foto, soldats orinant, policies… obres satíriques sobre la política, el pop, la moralitat i les ètnies entremesclen imatges amb escriptura. Art urbà molt similar al de Blek le Rat, admirat per Bansky: cada vegada que crec que he pintat alguna cosa original, m’adone que Blek le Rat ho va fer millor, i fa vint anys.
Artista envoltat per moltes polèmiques, és el més cotitzat, controvertit i admirat de l’street art. No necessita publicitat ni busca l’aprovació, perquè les seues creacions parlen per si mateixa, buscant la reflexió d’aquells que les miren. Té molts seguidors que continuen els seus passos i busquen imitar el seu estil.
He trobat un enllaç que parla, molt més profundament, sobre Bansky, si voleu fer-li una ullada: bansky-biografia
I per acabar, la meua preferida, me la va regalar Anna pel Nadal:
La llum i el color de Pascal Campion
Una nit, navegant per les xarxes d’internet, m’ature encisada a mirar unes il·lustracions, mai sé amb certesa perquè em passen aquestes coses, perquè m’atreu una imatge, uns colors, uns dibuixos… art de creadors del món que em captiva. Després de mirar, necessite descobrir i faig una recerca exhaustiva i així és com vaig descobrir a Pascal Campion.
Pascal Campion és un il·lustrador franco-americà nascut a Nova Jersey. Va començar els seus estudis a França, aprenent a explicar històries a través de l’art mitjançant el dibuix; es diploma en narrativa d’Il·lustració i quan el seu germà li regala un ordinador, comença una nova etapa i es converteix en un artista digital.
Artista independent des del 2007 ha treballat des del disseny conceptual fins al desenvolupament visual per a pel·lícules i televisió; creador d’animació comercial de DreamWorks, Paramount Pictures, Diseny Feature, Cartoon Network i molts més.
Campion escriu que la seva inspiració per crear i treballar amb força prové de la seva família, és per això que impregna les seues creacions d’experiències i moments de la seua pròpia vida. És espectacular la forma com il·lustra escenes quotidianes.
Intente imaginar-me la llum i la temperatura en l’escena que vull dibuixar, i basant-me en aquestes i en la composició de la imatge, trie la paleta de colors que millor encaixen. Pascal Campion
Segurament la senzillesa de les seues il·lustracions i la vida plena de color que trasmet han estat el que m’han captivat dels seus dibuixos. Per a Campion la felicitat de la família és un punt bàsic en la seua creació, les escenes que podem viure cada dia, els moments que sempre quedaran impresos en una imatge dibuixada o dissenyada per nosaltres mateixos, viure i impregnar de color…
Vos convide a visitar la seua pàgina, a dedicar hores en mirar el seu art, i així vos deixe un vídeo
Descobrint el Modernisme i Gaudí
Recomanats per bons amics, hem fet un viatge a Cambrils, Altafulla, Torredembarra, Montbrió del Camps i Reus. A més de trobar platges precioses i un munt d’estrangers afincats en aquestes ciutats, hem descobert la màgia de l’arquitecte Gaudí i molts racons plens d’art.
A Cambrils, pegat a la muralla, descobrim el monument Estela Falç, primer premi d’escultura en Espai Públic de Cambrils al 2005, he trobat aquestes paraules que defineixen l’obra:
Es parteix de la idea d’utilitzar una falç, eina d’una gran potència i forta càrrega simbòlica, lligada estretament a la nostra terra i als seus defensors que heroicament hi van deixar la vida en els fets ocorreguts durant el Setge de Cambrils de 1640.
Una falç escultòrica que penetra a la terra, surt i s’enlaira tancant gairebé el cercle, en record als cambrilencs que van patir el setge “encerclats” per les tropes de Felip IV.
Un cercle que ens connecta de nou amb la terra i amb la cúpula, com una estela homenatge a una pàgina gloriosa de la nostra història.
Vicen ens va recomanar a visitar l’Hotel Tèrmes Montbrió, ubicat en una finca històrica del 1643, fou inaugurat al 1996 quan es va trobar una font termal de l’època romana. Compta amb un immens jardí botànic i convina amb total armonia la singularitat d’unes construccions de principis de segle amb l’arquitectura més moderna i actual. Allí s’hi troba un antic edifici amb referències dels dissenys de Gaudí.
Maria Josep ens va parlar d’Altafulla, entre carrers i cases de pedra, ens vam trobar una escultura dels catellers. Aquesta forma part d’un dels 12 monuments dedicats al món castellers, situats en sis comarques de Catalunya i vuit poblacions diferents. Representa un pilar de vuit amb folrre i manilles, i ha estat realitzada per l’escultor Martí Royo i Tárraga.
Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va ser un arquitecte català reconegut internacionalment. La seva arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme; atent observador de la natura, de la qual l’atreien les formes, els colors i la geometria.
“L’arquitectura crea l’organisme i per això aquest ha de tenir una llei en consonància amb les de la naturalesa”
“Em preguntaren per què feia columnes inclinades. Els vaig dir que per la mateixa raó que el caminant cansat, quan es para, s’apuntala amb el bastó inclinat, puix que posat en vertical no descansaria”
A Reus vam visitar el Gaudí Centre, centre d’interpretació de la vida i obra de Gaudí on es poden trobar objectes reals de l’arquitecte, una sala amb efectes especials i maquetes i reproduccions de peces de la seva obra. El Centre em va agradar molt i vaig aprendre molt sobre aquest arquitecte, coses que desconeixia i que fan que l’admire molt més. Al final del recorregut m’hi vaig trobar als meus grans arquitectes lloant l’obra de Gaudí.
I malgrat no trobar cap obra de Gaudí a la ciutat, em vaig asseure al seu costat intentant esbrinar com seria de xiquet, si ja aleshores sabria que seria un dels grans creadors del món. Després vam seguir la ruta modernista de Reus, que permet conèixer les façanes modernistes més interessants de la ciutat. Per poder admirar les façanes dels 26 edificis, hi ha una senyalització en cada edifici identificat amb una placa, on hi consta el nom de l’edifici, la data de construcció i el nom de l’arquitecte.
I és així com torne plena d’aquest viatge, per tres aspectes molt importants:
- Trobar arreu del món, en qualsevol xicotet racó, detalls artístics o grans obres de grans creadors.
- Parlar amb la gent que hi ha estat i que et recomana coses per veure, records que han quedat impregnats en ells i que et comparteixen fan que els meus viatges siguen molt més enriquidors.
- Trepitjar terres noves al costat de Jose, el meu incansable company d’art i aventures.
Amb ganes de tornar a viatjar…
maria
creantinteriors 