Adéu Mestre Quino, adéu Pare
Complicat, dur i trist el 2020. Afectades per una pandèmia mundial… i ara compartim un any de dol.
El 30 de setembre ens va deixar Quino, Joaquín Salvador Lavado Tejón (1932-2020), humorista gràfic i il·lustrador que va crear la nostra estimada Mafalda. Entre 1964 i 1973 es publicaren totes les tires de Mafalda en diversos mitjans impresos: Tristament, al 1973, Quino va prendre la decisió d’abandonar la tira de Malfalda per manca d’idees.
Però ella sempre ha estat entre nosaltres, viva i actual com aleshores. Els anys no passen per Mafalda, eternament xiqueta, eternament crítica i pessimista. Eternament preocupada per la situació del món.
Les xarxes es van omplir del hastag #adiosmaestroquino i moltes il·lustradores del món van mostrar el seu condol mitjançant allò que millor les identifica: el dibuix.
Avui faig una recollida d’aquelles que més em van impactar.
Vaig conèixer a Mafalda quan era jove, aleshores em vaig llegir les seues tires còmiques: anys després al voltant del 2005, sense saber perquè vaig decidir prendre-la com avatar en les meues xarxes, i vaig començar a enganxar-la a les meues imatges, intentant transformar les fotografies en missatges mijançant la seua il·lustració. Alguna cosa de Mafalda ha estat sempre meua, i a la inversa… ens assemblem.
Ara plorem juntes pels éssers estimats que ens han deixat enguany. Plorem per la pèrdua dels nostres pares, ens consolem i seguim.
I no puc acabar aquest xicotet homenatge d’acomiadament a Quino, i per la meua gran amiga i companya Mafalda, que compartint l’avatar del 2020 #weareamask
No et preocupes, Quino, vetllarem per ella! La deixes en bones mans!
No et preocupes, Pare, vetllarem per ella!
Il·lustracions del confinament
Molt de temps sense vindre al meu blog a compartir o publicar… aquest any ha estat difícil, superar una darrera de l’altra, fins avui… enmig d’aquesta crisi del Covid-19 que vivim, fent el cor fort, he obert els ulls i he descobert la màgia de les il·lustracions, del dibuix, de l’art enmig dels moments difícils. Hui vull compartir-vos, algunes de les il·lustracions i imatges que vaig trobant a les xarxes… m’han tornat a captivar!
No he fet la recerca exhaustiva per saber qui són les creadores, algunes sí les conec, només són per mirar-les, per sentir.
Algunes ens mostren un suport incondicional cap a metges, sanitaris, infermeres… que estan donant-ho tot i treballant incondicionalment per tots nosaltres… Descriuen moments de reivindicació, de lluita, de tristesa i d’humanitat.
Altres parlen de la nostra complicada vida diària, el moment de balcons que uneix (en ocasions) al veïnat que fins ara ens era desconegut…
I, com no, altres ja han estat publicades a les parets! Qui o quines amb tant poc de temps han sortit als carrers per deixar impregnades les parets i murs d’aquesta situació que ara vivim…? i com s’ho han fet?
Hi ha moltes més, i aniré afegint-ne… Els i les creatives del món, les que tenen el poder de l’art a la mà (al pinzell, al llapis, a l’spray, a la pantalla…) ens deixen aquest registre d’imatges que formaran part de la nostra història. Ens treuen un somriure o una llàgrima, potser un record… ens regalen tendresa i estima. Tota la meua admiració per a aquestes, tot el meu suport a l’art i la creativitat que, ara en temps difícils, necessita estar més present i viu que mai.
En bici per Copenhaguen
Enguany he tornat a viatjar a Copenhaguen, és la tercera vegada que viatge a Dinamarca i cada any m’encisa més viatjar a aquest país. Aquesta vegada, i a petició pròpia, he conegut i recorregut la ciutat en bici. Ha estat tota una aventura endinsar-me entre els i les milers de ciclistes, senyalitzar i avisar dels moviments, aprendre a frenar amb els peus… però també ha estat una experiència increïble convertir-me en una d’elles per uns dies! Un plaer!!!
Com que ja havia visitat i conegut la ciutat, aquesta vegada vaig fer la proposta de centrar-me en dos arts que m’apassionen: l’arquitectura contemporània i l’street art. Dues coses que mai no havia vist de prop en aquesta ciutat. També visita obligada al Designmuseum Denmark, i al meu estimat Lousiana Museum of Modern Art
Així, seguint les pedalades de la meua guia i amiga Maria… en bici per Copenhaguen!
A sobre de la bicicleta les coses es veuen diferents, sembla que perds detalls que trobaries fàcilment mentre camines (pense que me’ls he perdut) però pots recórrer majors distàncies d’una part a l’altra de la ciutat. Ara sí, a cada detall que m’interessava, baixem de la bici i ens aturem, mire, m’enamore, faig fotos i tornem a la bici.
A prop de la nostra casa, enmig d’un paratge natural, s’està construint l’Orestads Boulevard, amb un gran nombre d’edificis moderns i sorprenents com ara el 8 Tallet, VM Mountain, The Tietgen Residence… edificis pensats i dissenyats per albergar una part de la ciutadania danesa que vol allunyar-se de la ciutat.
Com era d’esperar, tota aquesta nova arquitectura va sempre unida a la bicicleta, el disseny dels aparcaments són tan impressionants com els edificis. No es preveu un edifici que no tinga a prop aparcaments suficients per a les persones que l’habitaran.
Uns dies després visitem un dels barris més coneguts pels seus murals d’street art, el Norreboparken, i la famosa Den Rode Plads, o plaça roja, plena de música, arbres i espais de jocs infantils. 
El conegut Bananna Park, que a més de recollir enormes murals, compta amb un espai d’escalada, d’esport i de jocs a l’aire lliure i enmig de la ciutat. Malgrat hem trobat alguns murals en edificis individuals, la majoria de l’art urbà a les parets va sempre lligat a espais comuns plens de gent.
I tots, sempre units a la bicicleta, com en aquesta fotografia:
Però, on no hi ha bicis en Copenhaguen? Meravellada de veure l’organització dels carrils bici i com aquests es fonen en l’urbanisme de la ciutat, i com la bici forma part de la vida diària de milers de daneses. Meravellada de veure el transport públic totalment preparat per a integrar-la sense molestar a ningú, sent una més dels passatgers. Meravellada de veure el respecte entre els habitants d’aquesta ciutat…i pensant, en molts moments, com m’agradaria quedar-me a viure aquí!
Com faig en totes les ciutat del món a les quals viatge, visite alguns museus. M’agrada conèixer les obres d’art d’artistes nascuts en cadascuna d’aquestes ciutats, o la riquesa obtinguda per cada ciutat i guardada entre les parets d’edificis antics o moderns. En aquesta ocasió, he visitat el Museu de Disseny de Dinamarca, que ja em deixa bocabadada abans d’entrar i dins el qual trobaré infinits objectes de disseny, alguns que he estudiat durant anys i altres que formen part de la nostra vida quotidiana, i, com no, les bicicletes.
I visita obligada al Lousiana, museu del qual he parlat moltes vegades en aquest blog (i que vos convide a llegir de nou), des del qual es veu Suècia al final de l’Oresund.
Hi ha tantes coses que voldria contar, tantes vivències, tantes emocions… perquè de cadascun dels viatges s’aprèn i es carreguen a dins la maleta o la motxilla per a que formen part dels nostres records, de la nostra vida. Tornaré a Copenhaguen moltes vegades més, perquè allí tinc dues persones que m’estimen molt i a qui tant m’estime. Des d’ací vull agrair tot el que m’han regalat durant aquests dies, les portes sempre obertes de les seues cases, la bicicleta escollida per a mi, guiar-me els passos (i les pedalades) per descobrir o redescobrir la ciutat… i molt més.
Vos estime, Maria i Dunia!!!
Stort kaus. Jef elsker dig!
MuseumWeek i els meus museus
Coincidint amb la #MuseumWeek, que es va crear al 2014 per l’Associació Culture for Causes Network com un esdeveniment cultural amb l’objectiu d’ampliar l’audiència, i obrir de manera virtual i física més de 5000 institucions culturals, museus, galeries… a través de xarxes, com ara Twitter. La pregunta era: quin és el patrimoni cultural del nostre temps que es transmetrà a les generacions futures? així, amb aquest hashtag, cada any es recullen tots els esdeveniments dels museus que hi participen, i s’engloben tots en una espècie de càpsula del temps.
Així, amb aquesta coincidència, i com fa tant de temps que no publique en aquest espai meu, hui parlaré de museus, dels meus museus. Meus perquè els he visitat, els he gaudit i m’he quedat amb una part d’aquests per a sempre. Cada any he fet un viatge a un país diferent; a cada viatge he visitat, com a mínim, un museu, interessada en les obres d’art que podria contemplar o en la història que podria aprendre; i sempre he sortit meravellada, algunes vegades amb el cor encongit i altres amb el cor molt més immens.
MUSÉE MARMOTTAN, París
Crec que aquest encapçala la meua llista, allí em vaig trobar amb Monet!. Aquest museu posseeix una de les col·leccions d’art impressionista més grans del món, dins la qual es troba… per suposat, el gran Monet.
LOUISIANA, Copenhaguen
Ja l’he visitat dues vegades i sempre m’omple. Aquesta antiga vila convertida en un museu d’art modern envoltat per un gran parc ple d’escultures a l’aire lliure vora l’Oresund, des d’on pots divisar Suècia. Allí he trobat Henry Moore, Chillida, Andy Warhool…
GUGGENHEIM, Bilbao
Dissenyat per un dels meus arquitectes preferits, Frank Gehry. No calen paraules, només l’exterior ja val la pena, la seua construcció és increïble (ja n’he parlat al blog). Les exposicions en el museu canvien freqüentment i contenen principalment treballs realitzats al llarg XX.
MUSEU DE LA PAU DE GERNIKA, Gernika i Luno
Un museu per a sentir i viure, un escenari que ens mostra la història de Gernika i Luno, durant la Guerra Civil espanyola, i ens porta a la reconciliació personal, un espai per pensar que a la pau podem donar-li forma entre tots.
MUSEUM HAUS AM CHECKPOINT CHARLIE, Berlín
Berlín, la meua ciutat, que alberga “la illa dels museus”, tants per visitar!!! Un dels més impactants és aquest, dedicat al Mur de Berlín, ple de fotografies, vídeos i maquetes que mostren detalls interessants sobre els intents dels i les ciutadanes de Berlín per aconseguir la llibertat.
CENTRE ARQUEOLÒGIC DE L’ALMOINA, València
A la ciutat de València, és un dels museus preferits. El museu ens ensenya la història del naixement de la ciutat dins un preciós edifici que combina perfectament diferents elements estructurals, que alberguen les restes trobades en diverses excavacions pertanyents a edificis monumentals, inscripcions, elements arquitectònics, monedes, ceràmica…
MUSÉE HERGÉ. Centre Belge de la Bande Dessinée. Brussels
I per finalitzar vos parlaré d’un que vaig visitar l’estiu passat. Emocionada per reviure la meua infantessa amb el còmic. Retrobar-me amb les tires còmiques del gran Hergé, amb més de 6000 obres originals, i a més situada dins d’un preciós edifici d’Art Nouveau.
I podria passar hores afegint i afegint museus, podria omplir de color la #MuseumWeek, aportant tot allò que he viscut dins de cadascun d’aquests, tot allò que he compartit amb les persones estimades que m’han acompanyat en els viatges. Però, molt millor, si vosaltres mateixos decidiu anar a conèixer-los i gaudir-los. Vos acompanyaré amb molt de gust!
Rotterdam, l’arquitectura d’Holanda
Aquest estiu he viatjat a Bèlgica i Holanda, he tornat plena de tot allò que he descobert i vist, especialment en la ciutat de Rotterdam: una ciutat en continua creació i plena d’arquitectura moderna. Situada a les ribes del Nieuwe Maas, amb un dels ports més importants del món. L’arquitectura de la ciutat, especialment el centre, és moderna i contrasta amb el tradicionalisme preeminent a la majoria de ciutats del país. Aquest fet es deu en gran part al bombardeig que devastà el centre de la ciutat al 1940. Com moltes ciutats que foren destruïdes, Rotterdam s’inclina per transformar-la contínuament i omplir-la de gratacels i edificis de renom en el món de la arquitectura mundial.
Rotterdam és la ciutat de l’arquitectura d’Holanda, amb la innovació com a punt central i una silueta urbana en constant canvi.
Només arribar a la ciutat et trobes la Rotterdam Centraal, la gran entrada és una porta al centro urbà de gran altura. Aquí l’estació deriva una identitat metropolitana internacional de la sala de vidre i fusta. El sostre de la sala principal revestit amb acer inoxidable, té una caràcter icònic de l’edifici i apunta cap el centre de la ciutat. Ens dona la benvinguda!
El Pont Erasmus (la primera de les fotos) un dels principals símbols de la ciutat, inaugurat al 1996, rep el nom per l’il·lustre Erasmo de Rotterdam, al qual també visitàrem i honràrem.
Una de les construccions més curioses són les Kubuswoning, o cases cub, construïdes per Piet Blom al 1984. Blom gira 45 graus el cub convencional d’una casa suportat per pilars de forma hexagonal. 32 cubs que, segons alguns, fan referència simbòlica a un bosc, formen aquesta comunitat de veïns.
El Markthal és un dels mercats coberts més grans d’Holanda, un enorme espai tancat a nivell de carrer envoltat per un edifici de vivendes en forma d’arc. Lo excepcional del disseny radica no solament en la seua forma i tamany, també com integra totes les funcions.
A prop d’aquest edificis, trobem l’edifici Llapis, edifici d’apartaments que rep aquest nom per la seua forma, i la Biblioteca pública: una construcció de 5 plantes, amb ascensors interiors i oberts, que ens endinsen en un espai únic i admirable.
Caminar per Rotterdam és caminar entre gratacels i edificis moderns. El vidre omple les façanes i es converteix en un reflex de la ciutat. Construccions rematades per enormes cubs que sembla cauran d’un moment a altre. Contrasts d’aquests amb edificis històrics que s’han mantingut.
I, com no, bicicletes per tot arreu, urbanisme dissenyat cap a la persona, a la construcció d’una ciutat intel·ligent.
Hi ha molt més del viatge: visita obligada al Museum Boijmans Van Beuningen, i retrobament amb el meu estimat Monet. Caminar pels barris buscant street art que decora tot tipus de parets i altres objectes del mobiliari urbà. Visita obligada als pubs i beure diferents cerveses. Passar el matí al jardí botànic… i molt més. Aquesta només és una part del meu gran viatge, quedarà pendent (com em passa tantes vegades) la vivència a Brussels i Brugge, d’on també m’he portat molt i molt… i continuar parlant-vos de Rotterdam.
Vos invite a anar a conèixer-la, segur que vos agradarà. Si voleu bon consells o una guia… em podeu consultar!!
I no puc tancar aquest post sense donar, com sempre, les gràcies a les dues persones que m’han acompanyat en aquest viatge, sense les quals aquestes coses no serien les que són, i no gaudiria tant!! Gràcies equipo i prepareu-vos que ja estic organitzant el següent!!
Enamorada de l’street art de Múrcia
Ja m’havien parlat de l’street art a Múrcia varies vegades, dels moviments creats entorn aquest art urbà, com ara Murcia Street Art Project o l’Oficina Municial de Graffiti que dona suport als artistes locals, deixant de realitzar actes vandàlics a les parets per crear obres d’art, i potenciadora de convertir aquests espais en rellevància arreu del món. Entre els seus objectius, el graffiti es converteix en una estratègia ideada per rehabilitar el patrimoni al temps que dona valor a espais urbans quasi oblidats; però quan vaig visitar la ciutat personalment – sota una fina pluja que va caure tot el cap de setmana – em vaig quedar sense paraules.
Com sempre, abans de fer els meus viatges, faig una recerca sobre Múrcia i em trobe una pàgina que ens mostra sobre el plànol els punts on trobarem la majoria de les obres. Alhora caminaré amb Jau, un amic que viu en aquesta ciutat, també enamorat d’aquest art, i que ens ajudarà a trobar altres intervencions menys conegudes o amagades entre els barris més foscs.
Una de les més impactants intervencions es troba als exteriors de la seu Federación Regional de Empresarios del Metal de Murcia (Fremm). Enormes llenços omplen les parets de colors i figures, de crítica i art. Artistes com Carlos Callizo (que apareixerà en altres punts de la ciutat), Dale Grimshaw, Feoflip, Xav, Mayoly, Fderico Draw, Goyo 203,
Al·lucinada també al Complex Princesa: quatre parets enmig d’edificis de vivendes que mostren immensos quadres pintats de Carlos Callizo, Lyly Brick… Ja voldria jo viure envoltada d’aquestes obres!
Impactant també el Dalí que ens mira, o no, pintat per l’artista brasiler Kobra a la façana d’un centre cultural.
El parc de l’auditori Fofó és el punt de partida de tot aquest moviment d’street art a Múrcia, perquè va ser la primera intervenció realitzada per joves graffiters murcians, com ara Isaak.
A les afores de la ciutat, trobem les parets que envolten l’Hotel Neva, una crítica a favor de l’Horta de Múrcia que ens recorda, ràpidament, les parets pintades a València, de les quals ja he parlat en aquest blog. Artistes que han participat: Chip. Toren, Come1, Isaak, Tomas Zon…
El barri que envolta el Teatro Circo, ens mostra tot un ventall de diferents artistes, a cada racó, a cada carrer ens sorprenem… gires un cantó i allí hi ha un altre, i un altre…
Algunes obres són realment curioses i conec a Pang, l’artista que pinta a sobre de les seues intervencions, al barri de Santa Eulalia formant part de la mostra “De la Calle al Museo”, realizada amb l’objectiu de transformar estèticament aquest barri.
I, com no, per finalitzar la nostra visita havíem d’anar a veure les parets que reivindiquen i donen suport a la Plataforma Pro Soterramiento que lluita contra el Mur que es vol construir per les obres de l’AVE, prop del pas a nivell de Santiago El Mayor.
Si teniu ocasió i ganes, vos recomane una visita llarga a Múrcia, amb plànol i càmera a la mà, amb ganes d’aturar-se davant cada obra i gaudir-la plenament, perquè fins i tot trobareu bons desitjos!
Street art a l’Horta, Sensemurs
Al març es va realitzar el SENSEMURS, primera trobada de muralistes per l’Horta, organitzada per la plataforma “Horta és Futur, No al ZAL”. Diversos artistes internacionals d’street art, o art urbà, com ara: Aryz, Blu, Borondo, Escif, Hyuro, Daniel Muñoz “SAN”, Sam3 i Elías Taño, i algunes més que es van anar afegint, van pintar parets i façanes al barri de la Punta reclamant la paralització del Pla Especial de la ZAL (Zona d’Actuació Logística) del Port de València.
Aquest mes, càmera a la mà i amb ganes de veure’ls in situ, hem anat a visitar La Punta.
No és la primera vegada que caminem i caminem buscant les obres o pintures a les parets, entre carrers i poca informació orientativa, però aquesta vegada, amb l’Horta pel mig, cases, barris, fàbriques i demés, ha estat complicat trobar totes les obres, de fet… algunes no las vam arribar a veure, llàstima!
Cadascuna de les obres té un llenguatge i tècnica diferent; com tot art urbà, la crítica i denuncia és clara, contundent. Apropa a l’espectador a la seua expressió. Segons ens van comentar a través de les xarxes, s’ha deixat total llibertat d’expressió alhora de plasmar les obres; quasi totes giren al voltant de la mateixa temàtica i fan un protesta generalitzada sobre la repercussió destructiva que pot tenir sobre aquesta terra.
Algunes de les pintades em fan somriure, sempre trobe un punt fredament graciós i emotiu en aquesta tècnica artística que tant admire i de la qual estic aprenent tant. És com si la pintura i la mà que pinta tingués un humor negre que et contagia des del moment que t’atures a veure el que hi ha pintat. Sempre hi ha una part de reflexió, t’agradarà la tècnica o no, t’agradaran els colors usats o no, t’agradarà el que està dibuixat o no, però sempre, sempre… hi pensaràs en el que estàs veient.
La magnitud de les obres, deixades caure a sobre d’immenses parets o murs abandonats les fan més grandioses i admirades. I ací, enmig de l’Horta, les fan també poc casuals… això és el que més m’encisa d’aquesta trobada.
Borondo
Barbi
Escif
El SENSEMURS és representatiu de com no s’ha de fer la política territorial: sense participació i passant per damunt de terres i vides dels legítims habitants del territori i també del patrimoni.
Llàstima que ja no hi havia lletugues, però d’habitants encara hi ha!
- Ací podeu veure un vídeo que explica com neix aquesta trobada i que reivindiquen.
Ser i deixar empremta: art urbà
Mentre camines, entre els carrers d’una ciutat, sobre els murs, les façanes, obres els ulls i ho veus: l’art urbà, allò que coneguem com street art i que esdevé més quotidià cada dia. Imagine que forma part del meu passat, de jove ja pintava murals en façanes (amb permís, per suposat), o les parets de casa que els meus pares em permetien; també de gran n’he pintat, com a la bonica casa de Benicarló, i després alguna m’animaria a conèixer més fermament aquest art, i així em vaig començar a apassionar i enamorar de la bellesa efímera de l’art urbà.
Vaig aprendre molt en un dels meus viatges a Berlín, de la mà d’una gran street-artista espanyola que pintava arreu d’Europa, de la qual he parlat a aquest blog, i des d’aleshores faig investigacions continues per conèixer encontres de graffiti o street art valencians o més propers, n’he descobert que hi ha quasi totes les setmanes. Viatge i camine per les ciutats, buscant i fotografiant totes les obres que em criden l’atenció. A qualsevol racó, en pobles perduts en la muntanya, on menys m’ho espere… m’estan esperant.
Fanzara, perduda i recuperada. Un espai d’art urbà perdut en la muntanya.
I m’enamore, com sempre em passa, de les artistes que vaig trobant, repetidament. Supose que els meus ulls ja busquen allò que vull trobar, i així sóc capaç de reconèixer-los en la distància: Julieta XLF, David de Limón, Xelon, Deih, La nena wapa wapa… artistes valencians, i altres d’arreu del món: Banksy, Alice Pasquini, Claire, David Zinn, OakOak… Hi ha tantes que no puc nombrar-les d’una vegada, tampoc no puc compartir tantes fotografies com he fet, com faig cada cop que veig alguna obra.
Deih al barri del Carme, València
Graffitea Cheste, 2016
De vegades tinc el plaer de veure’ls quan estan pintant, pots seure al seu costat i contagiar-te del moment. Admirada de com permeten que estigues ahí, mentre creen l’obra, sabent que no m’agrada que m’observen quan estic pintant. Aquesta, potser, és la diferència, elles pinten cap i a l’exterior, en poc temps, davant la mirada de tothom que passa.
Ja he parlat al blog sobre l’street art, sobre alguns d’aquests artistes, sobre la història de com i on sorgeix aquest art, aquest cap de setmana he tingut el plaer de veure’ls pintar sobre estructures de fusta en un espai tancat. És curiós trobar-te’ls en exposicions pròpies, tindre a la mà làmines de les seues obres que pots comprar i tenir a casa teva. Se’m fa extrany pensar que l’artista urbà puga traslladar-se al paper, que l’obra efímera, sobre sol i ombra, puga estar tancada dins un marc de vidre. L’art urbà és lliure, com ho són els artistes que el fan.
Street art Berlín 2015
I per, acabar, o posar el punt i coma en aquest post, vos compartiré aquesta obra, en la ciutat de València, i que tant m’agrada… no ser res, o ser i deixar part de tu… en un mur, en una façana. Enyore els pinzells, enyore pujar a una escala llarga i que em tremole la mà mentre deixe la meua empremta sota el sol i l’ombra.
maria
creantinteriors 