la fantasia, l'emoció i el disseny… grans idees i obres a partir del talent

un poquet del món

Adéu Mestre Quino, adéu Pare

Complicat, dur i trist el 2020. Afectades per una pandèmia mundial… i ara compartim un any de dol.

El 30 de setembre ens va deixar Quino, Joaquín Salvador Lavado Tejón (1932-2020), humorista gràfic i il·lustrador que va crear la nostra estimada Mafalda. Entre 1964 i 1973 es publicaren totes les tires de Mafalda en diversos mitjans impresos: Tristament, al 1973, Quino va prendre la decisió d’abandonar la tira de Malfalda per manca d’idees.

Però ella sempre ha estat entre nosaltres, viva i actual com aleshores. Els anys no passen per Mafalda, eternament xiqueta, eternament crítica i pessimista. Eternament preocupada per la situació del món.

Les xarxes es van omplir del hastag #adiosmaestroquino i moltes il·lustradores del món van mostrar el seu condol mitjançant allò que millor les identifica: el dibuix.

Avui faig una recollida d’aquelles que més em van impactar.

Agustina Guerrero

Vaig conèixer a Mafalda quan era jove, aleshores em vaig llegir les seues tires còmiques: anys després al voltant del 2005, sense saber perquè vaig decidir prendre-la com avatar en les meues xarxes, i vaig començar a enganxar-la a les meues imatges, intentant transformar les fotografies en missatges mijançant la seua il·lustració. Alguna cosa de Mafalda ha estat sempre meua, i a la inversa… ens assemblem.

Ara plorem juntes pels éssers estimats que ens han deixat enguany. Plorem per la pèrdua dels nostres pares, ens consolem i seguim.

I no puc acabar aquest xicotet homenatge d’acomiadament a Quino, i per la meua gran amiga i companya Mafalda, que compartint l’avatar del 2020 #weareamask

No et preocupes, Quino, vetllarem per ella! La deixes en bones mans!

No et preocupes, Pare, vetllarem per ella!


Il·lustracions del confinament

Molt de temps sense vindre al meu blog a compartir o publicar… aquest any ha estat difícil, superar una darrera de l’altra, fins avui… enmig d’aquesta crisi del Covid-19 que vivim, fent el cor fort, he obert els ulls i he descobert la màgia de les il·lustracions, del dibuix, de l’art enmig dels moments difícils. Hui vull compartir-vos, algunes de les il·lustracions i imatges que vaig trobant a les xarxes… m’han tornat a captivar!

No he fet la recerca exhaustiva per saber qui són les creadores, algunes sí les conec, només són per mirar-les, per sentir.

Keely Shaye Brosnan on Instagram: “Sending healing thoughts to everyone on our planet. While we practice “social distancing” let’s come together to create the change we want…”

Algunes ens mostren un suport incondicional cap a metges, sanitaris, infermeres… que estan donant-ho tot i treballant incondicionalment per tots nosaltres… Descriuen moments de reivindicació, de lluita, de tristesa i d’humanitat.

Homenaje en forma de ilustraciones a todos los que están velando por nosotros

3,021 отметок «Нравится», 39 комментариев — A L ! R E Z A P A K D E L (@alirezapakdel_artist) в Instagram: «کارتون جدیدم با موضوع ؛ قدردانی از کادر درمان ‏Cartoon by Alireza Pakdell Appreciation of the…»

Cartoon: Together, Fight against CoronaVirus. See also: Virus Cartoon Challenge, March – April 2020 (Open list) (22 submissions) More The post Together, Fight against CoronaVirus first appeared on Toons Mag and is written by ali rastroo.

Coronavirus

Altres parlen de la nostra complicada vida diària, el moment de balcons que uneix (en ocasions) al veïnat que fins ara ens era desconegut…

Maria Saladich

Neighbour

Neighbour

Ortifus

I, com no, altres ja han estat publicades a les parets! Qui o quines amb tant poc de temps han sortit als carrers per deixar impregnades les parets i murs d’aquesta situació que ara vivim…? i com s’ho han fet?

Love in Corona virus pandemic Street Art Venice Beach California

Covid19

#streetart

Hi ha moltes més, i aniré afegint-ne… Els i les creatives del món, les que tenen el poder de l’art a la mà (al pinzell, al llapis, a l’spray, a la pantalla…) ens deixen aquest registre d’imatges que formaran part de la nostra història. Ens treuen un somriure o una llàgrima, potser un record… ens regalen tendresa i estima. Tota la meua admiració per a aquestes, tot el meu suport a l’art i la creativitat que, ara en temps difícils, necessita estar més present i viu que mai.


En bici per Copenhaguen

Enguany he tornat a viatjar a Copenhaguen, és la tercera vegada que viatge a Dinamarca i cada any m’encisa més viatjar a aquest país. Aquesta vegada, i a petició pròpia, he conegut i recorregut la ciutat en bici. Ha estat tota una aventura endinsar-me entre els i les milers de ciclistes, senyalitzar i avisar dels moviments, aprendre a frenar amb els peus… però també ha estat una experiència increïble convertir-me en una d’elles per uns dies! Un plaer!!!

Com que ja havia visitat i conegut la ciutat, aquesta vegada vaig fer la proposta de centrar-me en dos arts que m’apassionen: l’arquitectura contemporània i l’street art. Dues coses que mai no havia vist de prop en aquesta ciutat. També visita obligada al Designmuseum Denmark, i al meu estimat Lousiana Museum of Modern Art

Així, seguint les pedalades de la meua guia i amiga Maria… en bici per Copenhaguen!

A sobre de la bicicleta les coses es veuen diferents, sembla que perds detalls que trobaries fàcilment mentre camines (pense que me’ls he perdut) però pots recórrer majors distàncies d’una part a l’altra de la ciutat. Ara sí, a cada detall que m’interessava, baixem de la bici i ens aturem, mire, m’enamore, faig fotos i tornem a la bici.

A prop de la nostra casa, enmig d’un paratge natural, s’està construint l’Orestads Boulevard, amb un gran nombre d’edificis moderns i sorprenents com ara el 8 Tallet, VM Mountain, The Tietgen Residence… edificis pensats i dissenyats per albergar una part de la ciutadania danesa que vol allunyar-se de la ciutat.

Com era d’esperar, tota aquesta nova arquitectura va sempre unida a la bicicleta, el disseny dels aparcaments són tan impressionants com els edificis. No es preveu un edifici que no tinga a prop aparcaments suficients per a les persones que l’habitaran.Uns dies després visitem un dels barris més coneguts pels seus murals d’street art, el Norreboparken, i la famosa Den Rode Plads, o plaça roja, plena de música, arbres i espais de jocs infantils.

El conegut Bananna Park, que a més de recollir enormes murals, compta amb un espai d’escalada, d’esport i de jocs a l’aire lliure i enmig de la ciutat. Malgrat hem trobat alguns murals en edificis individuals, la majoria de l’art urbà a les parets va sempre lligat a espais comuns plens de gent.

I tots, sempre units a la bicicleta, com en aquesta fotografia:Però, on no hi ha bicis en Copenhaguen? Meravellada de veure l’organització dels carrils bici i com aquests es fonen en l’urbanisme de la ciutat, i com la bici forma part de la vida diària de milers de daneses. Meravellada de veure el transport públic totalment preparat per a integrar-la sense molestar a ningú, sent una més dels passatgers. Meravellada de veure el respecte entre els habitants d’aquesta ciutat…i pensant, en molts moments, com m’agradaria quedar-me a viure aquí!Com faig en totes les ciutat del món a les quals viatge, visite alguns museus. M’agrada conèixer les obres d’art d’artistes nascuts en cadascuna d’aquestes ciutats, o la riquesa obtinguda per cada ciutat i guardada entre les parets d’edificis antics o moderns. En aquesta ocasió, he visitat el Museu de Disseny de Dinamarca, que ja em deixa bocabadada abans d’entrar i dins el qual trobaré infinits objectes de disseny, alguns que he estudiat durant anys i altres que formen part de la nostra vida quotidiana, i, com no, les bicicletes.

I visita obligada al Lousiana, museu del qual he parlat moltes vegades en aquest blog (i que vos convide a llegir de nou), des del qual es veu Suècia al final de l’Oresund.

Hi ha tantes coses que voldria contar, tantes vivències, tantes emocions… perquè de cadascun dels viatges s’aprèn i es carreguen a dins la maleta o la motxilla per a que formen part dels nostres records, de la nostra vida. Tornaré a Copenhaguen moltes vegades més, perquè allí tinc dues persones que m’estimen molt i a qui tant m’estime. Des d’ací vull agrair tot el que m’han regalat durant aquests dies, les portes sempre obertes de les seues cases, la bicicleta escollida per a mi, guiar-me els passos (i les pedalades) per descobrir o redescobrir la ciutat… i molt més.

Vos estime, Maria i Dunia!!! 

Stort kaus. Jef elsker dig!


MuseumWeek i els meus museus

Coincidint amb la #MuseumWeek, que es va crear al 2014 per l’Associació Culture for Causes Network com un esdeveniment cultural amb l’objectiu d’ampliar l’audiència, i obrir de manera virtual i física més de 5000 institucions culturals, museus, galeries… a través de xarxes, com ara Twitter. La pregunta era: quin és el patrimoni cultural del nostre temps que es transmetrà a les generacions futures? així, amb aquest hashtag, cada any es recullen tots els esdeveniments dels museus que hi participen, i s’engloben tots en una espècie de càpsula del temps.

Així, amb aquesta coincidència, i com fa tant de temps que no publique en aquest espai meu, hui parlaré de museus, dels meus museus. Meus perquè els he visitat, els he gaudit i m’he quedat amb una part d’aquests per a sempre. Cada any he fet un viatge a un país diferent; a cada viatge he visitat, com a mínim, un museu, interessada en les obres d’art que podria contemplar o en la història que podria aprendre; i sempre he sortit meravellada, algunes vegades amb el cor encongit i altres amb el cor molt més immens.

 

MUSÉE MARMOTTAN, París

Crec que aquest encapçala la meua llista, allí em vaig trobar amb Monet!. Aquest museu posseeix una de les col·leccions d’art impressionista més grans del món, dins la qual es troba… per suposat, el gran Monet.

LOUISIANA, Copenhaguen

Ja l’he visitat dues vegades i sempre m’omple. Aquesta antiga vila convertida en un museu d’art modern envoltat per un gran parc ple d’escultures a l’aire lliure vora l’Oresund, des d’on pots divisar Suècia. Allí he trobat Henry Moore, Chillida, Andy Warhool… 

GUGGENHEIM, Bilbao

Dissenyat per un dels meus arquitectes preferits, Frank Gehry. No calen paraules, només l’exterior ja val la pena, la seua construcció és increïble (ja n’he parlat al blog). Les exposicions en el museu canvien freqüentment i contenen principalment treballs realitzats al llarg XX.

 

MUSEU DE LA PAU DE GERNIKA, Gernika i Luno

Un museu per a sentir i viure, un escenari que ens mostra la història de Gernika i Luno, durant la Guerra Civil espanyola, i ens porta a la reconciliació personal, un espai per pensar que a la pau podem donar-li forma entre tots.

 

MUSEUM HAUS AM CHECKPOINT CHARLIE, Berlín

Berlín, la meua ciutat, que alberga “la illa dels museus”, tants per visitar!!! Un dels més impactants és aquest, dedicat al Mur de Berlín, ple de fotografies, vídeos i maquetes que mostren detalls interessants sobre els intents dels i les ciutadanes de Berlín per aconseguir la llibertat.

 

CENTRE ARQUEOLÒGIC DE L’ALMOINA, València

A la ciutat de València, és un dels museus preferits. El museu ens ensenya la història del naixement de la ciutat dins un preciós edifici que combina perfectament diferents elements estructurals, que alberguen les restes trobades en diverses excavacions pertanyents a edificis monumentals, inscripcions, elements arquitectònics, monedes, ceràmica…

 

MUSÉE HERGÉ. Centre Belge de la Bande Dessinée. Brussels

I per finalitzar vos parlaré d’un que vaig visitar l’estiu passat. Emocionada per reviure la meua infantessa amb el còmic. Retrobar-me amb les tires còmiques del gran Hergé, amb més de 6000 obres originals, i a més situada dins d’un preciós edifici d’Art Nouveau.

I podria passar hores afegint i afegint museus, podria omplir de color la #MuseumWeek, aportant tot allò que he viscut dins de cadascun d’aquests, tot allò que he compartit amb les persones estimades que m’han acompanyat en els viatges. Però, molt millor, si vosaltres mateixos decidiu anar a conèixer-los i gaudir-los. Vos acompanyaré amb molt de gust!

 


Rotterdam, l’arquitectura d’Holanda

Aquest estiu he viatjat a Bèlgica i Holanda, he tornat plena de tot allò que he descobert i vist, especialment en la ciutat de Rotterdam: una ciutat en continua creació i plena d’arquitectura moderna. Situada a les ribes del Nieuwe Maas, amb un dels ports més importants del món. L’arquitectura de la ciutat, especialment el centre, és moderna i contrasta amb el tradicionalisme preeminent a la majoria de ciutats del país. Aquest fet es deu en gran part al bombardeig que devastà el centre de la ciutat al 1940. Com moltes ciutats que foren destruïdes, Rotterdam s’inclina per transformar-la contínuament i omplir-la de gratacels i edificis de renom en el món de la arquitectura mundial.

Rotterdam és la ciutat de l’arquitectura d’Holanda, amb la innovació com a punt central i una silueta urbana en constant canvi.

Només arribar a la ciutat et trobes la Rotterdam Centraal, la gran entrada és una porta al centro urbà de gran altura. Aquí l’estació deriva una identitat metropolitana internacional de la sala de vidre i fusta. El sostre de la sala principal revestit amb acer inoxidable, té una caràcter icònic de l’edifici i apunta cap el centre de la ciutat. Ens dona la benvinguda!

El Pont Erasmus (la primera de les fotos) un dels principals símbols de la ciutat, inaugurat al 1996, rep el nom per l’il·lustre Erasmo de Rotterdam, al qual també visitàrem i honràrem.

 

Una de les construccions més curioses són les Kubuswoning, o cases cub, construïdes per Piet Blom al 1984. Blom gira 45 graus el cub convencional d’una casa suportat per pilars de forma hexagonal. 32 cubs que, segons alguns, fan referència simbòlica a un bosc, formen aquesta comunitat de veïns.

El Markthal és un dels mercats coberts més grans d’Holanda, un enorme espai tancat a nivell de carrer envoltat per un edifici de vivendes en forma d’arc.  Lo excepcional del disseny radica no solament en la seua forma i tamany, també com integra totes les funcions.

A prop d’aquest edificis, trobem l’edifici Llapis, edifici d’apartaments que rep aquest nom per la seua forma, i la Biblioteca pública: una construcció de 5 plantes, amb ascensors interiors i oberts, que ens endinsen en un espai únic i admirable.

Caminar per Rotterdam és caminar entre gratacels i edificis moderns. El vidre omple les façanes i es converteix en un reflex de la ciutat. Construccions rematades per enormes cubs que sembla cauran d’un moment a altre. Contrasts d’aquests amb edificis històrics que s’han mantingut.

 

I, com no, bicicletes per tot arreu, urbanisme dissenyat cap a la persona, a la construcció d’una ciutat intel·ligent.

Hi ha molt més del viatge: visita obligada al Museum Boijmans Van Beuningen, i retrobament amb el meu estimat Monet. Caminar pels barris buscant street art que decora tot tipus de parets i altres objectes del mobiliari urbà. Visita obligada als pubs i beure diferents cerveses. Passar el matí al jardí botànic… i molt més. Aquesta només és una part del meu gran viatge, quedarà pendent (com em passa tantes vegades) la vivència a Brussels i Brugge, d’on també m’he portat molt i molt… i continuar parlant-vos de Rotterdam.

Vos invite a anar a conèixer-la, segur que vos agradarà. Si voleu bon consells o una guia… em podeu consultar!!

I no puc tancar aquest post sense donar, com sempre, les gràcies a les dues persones que m’han acompanyat en aquest viatge, sense les quals aquestes coses no serien les que són, i no gaudiria tant!! Gràcies equipo i prepareu-vos que ja estic organitzant el següent!!

 


Enamorada de l’street art de Múrcia

Ja m’havien parlat de l’street art a Múrcia varies vegades, dels moviments creats entorn aquest art urbà, com ara Murcia Street Art Project o l’Oficina Municial de Graffiti que dona suport als artistes locals, deixant de realitzar actes vandàlics a les parets per crear obres d’art,  i potenciadora de convertir aquests espais en rellevància arreu del món. Entre els seus objectius, el graffiti es converteix en una estratègia ideada per rehabilitar el patrimoni al temps que dona valor a espais urbans quasi oblidats; però quan vaig visitar la ciutat personalment – sota una fina pluja que va caure tot el cap de setmana – em vaig quedar sense paraules.

Com sempre, abans de fer els meus viatges, faig una recerca sobre Múrcia i em trobe una pàgina que ens mostra sobre el plànol els punts on trobarem la majoria de les obres. Alhora caminaré amb Jau, un amic que viu en aquesta ciutat, també enamorat d’aquest art, i que ens ajudarà a trobar altres intervencions menys conegudes o amagades entre els barris més foscs.

Una de les més impactants intervencions es troba als exteriors  de la seu Federación Regional de Empresarios del Metal de Murcia (Fremm). Enormes llenços omplen les parets de colors i figures, de crítica i art. Artistes com Carlos Callizo (que apareixerà en altres punts de la ciutat), Dale Grimshaw, Feoflip, Xav, Mayoly, Fderico Draw, Goyo 203,

Al·lucinada també al Complex Princesa: quatre parets enmig d’edificis de vivendes que mostren immensos quadres pintats de Carlos Callizo, Lyly Brick… Ja voldria jo viure envoltada d’aquestes obres!

Impactant també el Dalí que ens mira, o no, pintat per l’artista brasiler Kobra a la façana d’un centre cultural.

El parc de l’auditori Fofó és el punt de partida de tot aquest moviment d’street art a Múrcia, perquè va ser la primera intervenció realitzada per joves graffiters murcians, com ara Isaak.

A les afores de la ciutat, trobem les parets que envolten l’Hotel Neva, una crítica a favor de l’Horta de Múrcia que ens recorda, ràpidament, les parets pintades a València, de les quals ja he parlat en aquest blog. Artistes que han participat: Chip. Toren, Come1, Isaak, Tomas Zon…

El barri que envolta el Teatro Circo, ens mostra tot un ventall de diferents artistes, a cada racó, a cada carrer ens sorprenem… gires un cantó i allí hi ha un altre, i un altre…

Algunes obres són realment curioses i conec a Pang, l’artista que pinta a sobre de les seues intervencions, al barri de Santa Eulalia formant part de la mostra “De la Calle al Museo”, realizada amb l’objectiu de transformar estèticament aquest barri.

I, com no, per finalitzar la nostra visita havíem d’anar a veure les parets que reivindiquen i donen suport a la Plataforma Pro Soterramiento que lluita contra el Mur que es vol construir per les obres de l’AVE, prop del pas a nivell de Santiago El Mayor.

Si teniu ocasió i ganes, vos recomane una visita llarga a Múrcia, amb plànol i càmera a la mà, amb ganes d’aturar-se davant cada obra i gaudir-la plenament, perquè fins i tot trobareu bons desitjos!


Street art a l’Horta, Sensemurs

Al març es va realitzar el SENSEMURS, primera trobada de muralistes per l’Horta, organitzada per la plataforma “Horta és Futur, No al ZAL”. Diversos artistes internacionals d’street art, o art urbà, com ara: Aryz, Blu, Borondo, Escif, Hyuro, Daniel Muñoz “SAN”, Sam3 i Elías Taño, i algunes més que es van anar afegint, van pintar parets i façanes al barri de la Punta reclamant la paralització del Pla Especial de la ZAL (Zona d’Actuació Logística) del Port de València.

Aquest mes, càmera a la mà i amb ganes de veure’ls in situ, hem anat a visitar La Punta.

No és la primera vegada que caminem i caminem buscant les obres o pintures a les parets, entre carrers i poca informació orientativa, però aquesta vegada, amb l’Horta pel mig, cases, barris, fàbriques i demés, ha estat complicat trobar totes les obres, de fet… algunes no las vam arribar a veure, llàstima!

Cadascuna de les obres té un llenguatge i tècnica diferent; com tot art urbà, la crítica i denuncia és clara, contundent. Apropa a l’espectador a la seua expressió. Segons ens van comentar a través de les xarxes, s’ha deixat total llibertat d’expressió alhora de plasmar les obres; quasi totes giren al voltant de la mateixa temàtica i fan un protesta generalitzada sobre la repercussió destructiva que pot tenir sobre aquesta terra.

Algunes de les pintades em fan somriure, sempre trobe un punt fredament graciós i emotiu en aquesta tècnica artística que tant admire i de la qual estic aprenent tant. És com si la pintura i la mà que pinta tingués un humor negre que et contagia des del moment que t’atures a veure el que hi ha pintat. Sempre hi ha una part de reflexió, t’agradarà la tècnica o no, t’agradaran els colors usats o no, t’agradarà el que està dibuixat o no, però sempre, sempre… hi pensaràs en el que estàs veient.

La magnitud de les obres, deixades caure a sobre d’immenses parets o murs abandonats les fan més grandioses i admirades. I ací, enmig de l’Horta, les fan també poc casuals… això és el que més m’encisa d’aquesta trobada.

Borondo
Barbi
Escif

El SENSEMURS és representatiu de com no s’ha de fer la política territorial: sense participació i passant per damunt de terres i vides dels legítims habitants del territori i també del patrimoni.

Llàstima que ja no hi havia lletugues, però d’habitants encara hi ha!

  • Ací podeu veure un vídeo que explica com neix aquesta trobada i que reivindiquen.

 

 


Ser i deixar empremta: art urbà

Mentre camines, entre els carrers d’una ciutat, sobre els murs, les façanes, obres els ulls i ho veus: l’art urbà, allò que coneguem com street art i que esdevé més quotidià cada dia. Imagine que forma part del meu passat, de jove ja pintava murals en façanes (amb permís, per suposat), o les parets de casa que els meus pares em permetien; també de gran n’he pintat, com a la bonica casa de Benicarló, i després alguna m’animaria a conèixer més fermament aquest art, i així em vaig començar a apassionar i enamorar de la bellesa efímera de l’art urbà.

Vaig aprendre molt en un dels meus viatges a Berlín, de la mà d’una gran street-artista espanyola que pintava arreu d’Europa, de la qual he parlat a aquest blog, i des d’aleshores faig investigacions continues per conèixer encontres de graffiti o street art valencians o més propers, n’he descobert que hi ha quasi totes les setmanes. Viatge i camine per les ciutats, buscant i fotografiant totes les obres que em criden l’atenció. A qualsevol racó, en pobles perduts en la muntanya, on menys m’ho espere… m’estan esperant.

Fanzara, perduda i recuperada. Un espai d’art urbà perdut en la muntanya.

I m’enamore, com sempre em passa, de les artistes que vaig trobant, repetidament. Supose que els meus ulls ja busquen allò que vull trobar, i així sóc capaç de reconèixer-los en la distància: Julieta XLF, David de Limón, Xelon, Deih, La nena wapa wapa… artistes valencians, i altres d’arreu del món: Banksy, Alice Pasquini, Claire, David Zinn, OakOak… Hi ha tantes que no puc nombrar-les d’una vegada, tampoc no puc compartir tantes fotografies com he fet, com faig cada cop que veig alguna obra.

Deih al barri del Carme, València

 

Graffitea Cheste, 2016

De vegades tinc el plaer de veure’ls quan estan pintant, pots seure al seu costat i contagiar-te del moment. Admirada de com permeten que estigues ahí, mentre creen l’obra, sabent que no m’agrada que m’observen quan estic pintant. Aquesta, potser, és la diferència, elles pinten cap i a l’exterior, en poc temps, davant la mirada de tothom que passa.

Ja he parlat al blog sobre l’street art, sobre alguns d’aquests artistes, sobre la història de com i on sorgeix aquest art, aquest cap de setmana he tingut el plaer de veure’ls pintar sobre estructures de fusta en un espai tancat. És curiós trobar-te’ls en exposicions pròpies, tindre a la mà làmines de les seues obres que pots comprar i tenir a casa teva. Se’m fa extrany pensar que l’artista urbà puga traslladar-se al paper, que l’obra efímera, sobre sol i ombra, puga estar tancada dins un marc de vidre. L’art urbà és lliure, com ho són els artistes que el fan.

Street art Berlín 2015

I per, acabar, o posar el punt i coma en aquest post, vos compartiré aquesta obra, en la ciutat de València, i que tant m’agrada… no ser res, o ser i deixar part de tu… en un mur, en una façana. Enyore els pinzells, enyore pujar a una escala llarga i que em tremole la mà mentre deixe la meua empremta sota el sol i l’ombra.

 


Intervenció humana i positivisme

Jason de Caires Taylor (1974), llicenciat en escultura, instructor de busseig i fotògraf submarí, va construir al 2016 el primer parc d’escultures submarines del món situat davant de la costa oest de Granada a les Índies Occidentals; considerat una de les “25 Meravelles del Món” pel National Geographic. Permet la creació d’una àrea marina protegida després que l’huracà Iván va danyar les illes i molts dels esculls de la costa.

Al 2009 va ser cofundador del Jason MUSA (Museu Subaquàtic d’Art), un museu monumental amb una col·lecció de més de cinc-centes obres escultòriques que estan submergides a la costa de Cancún, Mèxic.  I ara, al gener de 2017, ha construït el Museu Atlàntic a Lanzarote en les illes Canàries.

sotamar2

Els seus projectes d’art públic pioners no són només exemples de conservació marina sinó també de consciència ambiental, promovent el canvi social i portant a la gent a apreciar la bellesa natural imponent del món submarí.

La majoria de les seves escultures representen persones i rostres d’individus als quals troba interessants. Treballa la interacció positiva entre les persones i els hàbitats submarins fràgils, al temps que alleuja la pressió sobre els recursos naturals.

El seu art retrata la intervenció humana amb positivisme i en defensa de la vida. Contrasta amb tota intervenció humana que ha portat, moltes vegades, als desastres marins. Igual que amb la majoria dels escenaris, l’educació és la clau per ajudar els esculls de coral. Jason espera que la seua obra siga un crit d’atenció sobre els problemes que enfronten actualment els oceans, un pas més per la protecció i prosperitat dels esculls de coral.

sotamar3

El Museu Atlàntic és el primer museu d’art contemporani sota l’aigua a Europa i l’Oceà Atlàntic, composat per 300 escultures: per una part figures humanes que representen als veïns de la zona, i per l’altra la vida dels migrants que arriben en tapera a les costes espanyoles, incloent un d’un vaixell ple de refugiats que evoca la crisi migratòria d’Europa. El museu és part d’un projecte cultural que data de la dècada de 1960 i inspirat en la seva majoria per César Manrique, un artista que va convertir l’illa volcànica en el seu llenç. Aquelles estàtues sovint tallades a la roca de lava, s’han convertit en escultures de formigó resistents al pas del temps sota el mar. Tot el treball de Jason, té un estudi previ científic i marí molt profund, per respectar tots els éssers vius sota l’aigua i permetre que puguen conviure amb les seues escultures. Sempre amb l’objectiu de fer perdurar sota les profunditats de l’oceà la vida sobre la terra.

Part del projecte és mostrar la fragilitat humana. Al col·locar aquestes escultures dins l’enorme massa d’aigua veient com són engolides pel mar, espere que transmeten el missatge.

sotamar1Actualment està investigant portar el seu treball a l’Oceà Pacífic, a les aigües que envolten Austràlia i Nova Zelanda. Però, sobre de tot, està decidit a augmentar la consciència sobre la difícil situació dels esculls de coral i proporcionar informació de com els éssers humans poden ajudar en la seua conservació i perduració.

Des de que vaig vore un reportatge d’aquest Museu sota l’aigua, he volgut escriure al meu blog sobre aquest. No solament em va cridar l’atenció la creativitat i immensitat d’aquest escultor britànic, sinó especialment el seu positivisme i passió per la vida humana i marina, per la seua fragilitat, compartida d’alguna manera i per la creença de que aquesta pot sobreviure unida i conjuntament.

Encisada quan veig escultures prop del mar, aquest cop… tan a prop, endins… no naden, viuen, sobreviuen.

Agraïda quan trobe un artista que continua creient en l’ésser humà, i reflexa aquesta visió en la seua obra.


Botigues que impacten a la rue du Maréchal Joffre

Sempre mirant, sempre buscant entre els aparadors que em trobe arreu del món, enguany a la rue du Maréchal Joffre de Nantes, vaig trobar una decoració molt divertida i cridanera. L’amor dura dos mesos, el temps de l’edició del Voyage à Nantes. Una passió efímera durant la qual es van conèixer i es van enamorar… 12 autòmats que animen el carrer i atrauen els ulls dels visitants.

L’artista és Gavin Pryke, un britànic instal·lat a Nantes, que ha recreat la seva imatge en aquestes figures, sobreposades a les façanes de les botigues i representant l’activitat pròpia de cadascuna. Els personatges, un home i una dona sempre en moviment, es tallen el cabell, van a dinar, toquen instruments musicals… Una obra interactiva que atrau des dels xiquets fins al avis. Totes les botigues d’aquest carrer s’uneixen en un fil conductor original i divertit, un fil que ens farà recordar sempre aquest bonic espectacle.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En alguns estudis sobre disseny d’aparadors es remarca la importància d’impactar al vianant: Arriscar-se! Ser Creatiu! No tindre por en decorar l’aparador de forma poc convencional o diferent. L’objectiu és cridar l’atenció. Desmarcar-se de les convencions. Puc assegurar que en aquest carrer ho han aconseguit de ple i, a més, ho han aconseguit entre totes les botigues – sense desmarcar una sobre l’altra – potser aquest és el camí a seguir com exemple en els comerços i botigues de les nostres ciutats, per què no posar-se d’acord i crear una decoració dels aparadors comuna? no seria aquesta una bona manera d’atreure a la gent cap al nostre comerç? no recordaríem molt més tot un carrer impactant que no una sola botiga?

És cert que aquest tipus de decoració “comuna” la podem trobar en èpoques especials de l’any, com ara el Nadal, i potenciada per les associacions de comerciants, algunes de les quals, cal dir, són poc o gens atraients. Però també ens podríem plantejar la proposta de continuar fent-ho durant l’any, i no impulsat solament per aquestes associacions sinó pels comerços que s’agrupen en un mateix carrer o avinguda.

A la rue du Maréchal Joffre, s’ha posat en practica aquesta instal·lació original, ideada per un dissenyador, per una persona creativa i coneixedora de mecanismes de disseny; professional que cal aprofitar en actuacions d’art urbanes com ho es aquesta.

Ací vos deixe un enllaç per veure-les en moviment: les automates

 

 


Nantes: seguint la línia verda

Triarem viatjar a la ciutat francesa de Nantes per atzar i ha resultat ser una ciutat increïble; una d’aquestes on et podries viure, la gent és amable, el lloc és acollidor i fàcil de conèixer i ara, a l’estiu, tota la ciutat es submergeix en una línia verda Le Voyage à Nantes.le voyage12 quilòmetres d’una línia verda pintada al terra reinventa la ciutat de Nantes en 40 etapes per descobrir: cultura, art, arquitectura, música… No hi ha pèrdua, tot és fàcil i tot s’ha de visitar.

He descobert tantes coses en aquests dies què no tinc clar que contar al blog… parlar-vos de la ciutat i dels edificis que la caracteritzen? mostrar-vos art urbà de pintura i escultura? contar-vos tota l’arquitectura moderna que es construeix a la vora del Loire? Faré una xicoteta barreja d’allò que més m’ha impactat i… potser un altre dia, en un altre post, seguiré parlant de Nantes.

Començaré pels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat i que cal visitar:

El Châteua des Ducs de Bretagne, el darrer castell vora el LoireDucs Bretagne

La Cathedrale Saint-Pierre i Saint-Paul, edifici d’estil gòtic que va tardar 457 anys en construir-seCatedral

El passatge Pommeraye: una de les galeries més boniques d’Europa, una obra mestra arquitectònica del segle XIX. Pommeraye

Nantes és la ciutat on es fabriquen les gal·letes LU, a Le Lieu Unique. Aquesta antiga fàbrica que despuntava en el teixit industrial de la ciutat s’ha convertit en un espai d’exploració artística per donar-li de nou un ús a aquest edifici tan emblemàtic.Le lieu Unique

Nantes és la ciutat de Jules Verne, no solament al seu Museu, també hi trobes les seues aventures per tota la ciutat.Jules Verne

Les monumentals estructures situades en els móns inventats d’aquest autor, l’univers mecànic de Leonardo da Vinci i la història industrial de Nantes es fonen en Les Machines de l’Île, escultures urbanes accessibles al públic, un espai ple de creativitat i imaginació, ple de xiquets!Les machines IMG_20160805_151721915

Reconeguda com a Capital Verda d’Europa és una ciutat neta i plena d’espais verds i jardins, els jardins Des Plantes són un espai increïble i alhora ple d’imaginació, els jardiners creen veritables escultures d’art. Un dels principals jardins botànics de França.Les Plantes

I com no, el Barri de la Création, per arribar a aquest cal creuar la passarel·la Schoelcher, el primer pont amb pistons hidràulics situats en els seus pilars permetent que la part central conserve sempre la mateixa distància a la superfícies de l’aigua malgrat les marees i així la circulació dels vianants no es veu mai interrompuda.
passarela

Un barri amb formes urbanes i arquitectòniques modernes. El primer barri en el qual els grans noms de l’arquitectura han deixat petjada: Jean Nouvel, Nicolas Michelin, Christian de Portzamparc, Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal.arquitectura moderna IMG_20160810_193227106arquitectura moderna

I entre tots aquests, trobem LA FABRIQUE, un centre polivalent que difon totes les formes artístiques de música amplificades, creacions multimèdia i multidisciplinars. Espectacular per fora, amb streeet art a les seues façanes.La Fabrique

Hem caminat molt per la ciutat, sempre amb els ulls oberts i càmera en la mà… descobrint, fotografiant, captant… imatges com aquesta: mosaics pixel·lats de l’invasor de l’espai formen part del ventall d’street art, divertits i alhora simpàtics.

street art nantes IMG_20160805_190257995

 

 

 

 

 

 

 

 

Hi ha tantes coses que contar, tant que he conegut i viscut… Nantes és una ciutat meravellosa, rica en art, història i arquitectura, rica en la gent que l’habita, rica en espais naturals i vida quotidiana. Llàstima no conèixer el francès per poder comunicar-nos millor però… mai no se sap, potser algun dia hi tornem… m’agradaria molt! I, com sempre, m’agradaria tornar a viatjar amb Jose, el meu company incansable de viatges i aventures pel món.

 


Encontre amb Monet a Orsay, Paris

Aquest mes he viatjat a Paris, la ciutat dels impressionistes. Una vista ràpida de dos dies des de Nantes (més endavant escriure un post sobre aquesta). He descobert una ciutat de la qual tothom et parla i que sempre he volgut conèixer, he caminat pels seus amplis carrers i avingudes, vora el Sena; obrint els ulls, omplint-me d’art, arquitectura, història… de tot!

El primer dia va començar amb la visita al Musée Louvre, tant per veure i amb poc de temps! Em pregunte com caben tantes obres d’art allí dins, i com deixen entrar a tantes persones alhora… El Jardí de les Tuileries, la Plaça Concorde, els Palais gran i Petit, l’avinguda dels Champs-Elysees fins a l’arc de Triomphe, i una escapada amb el metro fins al Champ de Mars i la magnífica Tour EiffelEiffelEl segon dia a Paris va començar amb una de les millors vivències de les quals he gaudit mai. Ja fa molts anys que Anna em diu: “L’Orsay és el teu museu, hi has d’anar”, quanta raó tenia!!! He descobert el “meu Museu”.

Musée d’Orsay està instal·lat en l’estació de tren construïda per a l’exposició Universal de 1900 (com molts d’altres edificis importants a Paris), així el propi edifici és la primera gran obra d’art que veurem, i després totes les recollides de 1848 a 1914. OrsayNo m’agrada fotografiar les obres d’art dels museus, trobe que no és necessari i que deterioren la valuositat d’aquestes però… aquesta, feta per Jose, mostra un moment molt important per a mi, no sé com descriure-lo amb paraules…wasdejose (11)MONET és la paraula. El reconec només entrar a la sala i, de seguida, els meus ulls s’omplen de llàgrimes. No m’ho crec! El tinc davant… impressiona!!! Impressionant! Per a una enamorada de l’Impressionisme com jo, trobar desenes de quadres del teu pintor preferit, poder veure de prop totes aquestes que he vist i estudiat als llibres i després amb internet… no té preu. Aquest ha estat el millor regal que m’ha ofert Paris en aquests dos dies. Hui no parlaré de l’Impressionisme, ni de Monet, ja vaig parlar sobre Monet en aquest blog: https://ideainterna.wordpress.com/2013/02/03/per-que-monet/ i també aleshores vaig compartir aquesta imatge. Hui només compartiré aquest màgic moment… la llum del moment, com deien aquells pintors:

Solament puc dibuixar allò que veig (Claude Monet)

Aquest instant i les hores que seguiren, em vaig omplir mirant i mirant quadres. Mentre observe cada pinzellada, pense en l’època en la qual foren pintats, la lluita per defensar allò en que creien: l’essència del seu art; com treballaven i convivien, com aprenien… Em transporte a aquells dies… em submergeix en l’art.

En sortir del Museu, marxem a veure Notre Dame, la Sainte Chapelle, la Place du Chatelet, el Centre Pompidou (malauradament està tancat) i el final de la vesprada ens anuncia que hem de tornar a l’estació de Montparnase per agafar el tren que ens torna a Nantes… on continuem el nostres dies a França.

Tornaré a Paris, tornaré per visitar el Musée Marmottan-Claude Monet, on es troba l’obra que dóna nom a l’Impressionisme; tornaré a visitar els carrers del Barri de Montmartre, on van viure tants pintors; tornaré més dies, amb més temps, a caminar de nou per aquesta encisadora ciutat… i tornaré a parlar d’aquesta a aquest blog.

Merci Paris!


Zach: l’artista que provoca un somriure

zach

Aquesta va ser la primera creació de Zach que va conèixer i ja em vaig quedar encisada. Ernest “ZACH” Zacharevic és un artista lituà (1986) que combina tècniques d’obres d’art amb la passió per la creació a l’aire lliure. Elimina els límits artístics movent-se entre disciplines com la pintura a l’oli, la plantilla i l’aerosol, l’escultura… composicions dinàmiques dins i fora de galeries. Artista que es caracteritza per entremesclar les seues obres entre la realitat i la ficció. És considerat  com un dels artistes urbans més rellevants en l’actualitat per la creativitat i la imaginació dels seus murals.

zach4Zach va rebre el reconeixement al 2012 amb la creació d’uns murals al festival de Cultura a Penang, Malàisia, que mostren escenes de la vida que combinen elements quotidians amb la pintura. Els dos més populars són nens ens bicicletes i xiquet a la motocicleta.

Murals en ciutats com Singapur, Roma, Bruseles, que no deixen mai indiferent a l’espectador. Des dels seus inicis s’ha decantat per espais públics, pintura i materials reciclats creen un estil simple que interactua amb el públic per treure-li un somriure. Un art urbà on els graffitis passen a un segon pla, semblant-se a la fotografia i introduint als seus personatges ficticis en el món real.

zach3Zach pren el xiquet com al principal personatge de les seues obres, això permet l’atracció i diversió en el carrer. El seu missatge sobre la vida es basa en el joc de créixer i vore passar el temps amb nostàlgia, recordant els moments divertits que han quedat enrere.

zach5

Darrere de cadascuna de les seues creacions hi ha un gran treball d’observació, perquè Zachaveric es diferencia per la seua capacitat de captar els xicotets detalls característics de cadascuna de les ciutats a les quals viatja i on deixa la seua petjada creativa. L’arquitectura, la gent, el paisatge, són aspectes en els quals centra la seua atenció. Per això les seues creacions són tan cridaneres: són diferents, adaptant-se a cada societat que les gaudirà. Algunes de les seues obres han creat polèmica entre els governs de les ciutats on les pinta pel seu caràcter rebel i reivindicatiu, i ha estat comparat, en ocasions, a la lluita constant d’altre gran artista: Banksy.

M’agrada l’aspecte social de l’art, d’estar compromesos i involucrats. No és només una obra d’art que m’atrau i m’anima; m’agrada connectar i conèixer gent i provar coses noves i explorar…

Fidel a la seva filosofia, la justificació del seu treball es troba en les mirades de totes les persones que voluntàriament s’aturen davant els seus dibuixos durant una llarga estona: miren els objectes físics que adopten formes reals que et porten a la confusió.

Vos invite a passar una llarga estona mirant les seues obres… visiteu la seua web: http://www.ernestzacharevic.com/… segur que vos farà treure un somriure.

 


Banksy: colpejant des de les parets

M’estic aficionant a l’street art, sobre tot des d’aquell dia en Berlín, on Aida ens va fer una visita guiada i alhora classe del món de l’art urbà. Cada dia vaig coneixent i aprenent d’aquest món, m’encisa descobrir quants i quantes creatives hi ha que deixen la seua petjada d’art sobre murs, contenidors, voreres, carrers asfaltats, i un llarg tipus de llenç urbà. Hui vos parlaré d’un dels més impactant que he trobat: Bansky, nascut a Bristol al 1975. Un artista desconegut, doncs encara no sé sap ben bé la seua identitat, va començar en el món de la pintura al carrer, usant spray aplicat directament, però aquesta tècnica requeria temps i era molt arriscada doncs aleshores es tractava d’un art il·legal. És per açò que comença a utilitzar plantilles de cartró creades per ell mateix i ruixades amb spray, tècnica més ràpida i que li permet fer murals més grans i impactant.

bank1

Una paret és una arma molt gran. És una de les coses més desagradables amb les quals pots colpejar a algú.

bank3

La seua obra empra tècniques de comunicació-guerrilla per oferir una perspectiva diferent sobre temes polítics i econòmics, modificant motius i fotografies conegudes. En les seues obres hi ha elements que es repeteixen: rates, oportunitats de foto, soldats orinant, policies… obres satíriques sobre la política, el pop, la moralitat i les ètnies entremesclen imatges amb escriptura. Art urbà molt similar al de Blek le Rat, admirat per Bansky: cada vegada que crec que he pintat alguna cosa original, m’adone que Blek le Rat ho va fer millor, i fa vint anys.

Artista envoltat per moltes polèmiques, és el més cotitzat, controvertit i admirat de l’street art. No necessita publicitat ni busca l’aprovació, perquè les seues creacions parlen per si mateixa, buscant la reflexió d’aquells que les miren. Té molts seguidors que continuen els seus passos i busquen imitar el seu estil.

He trobat un enllaç que parla, molt més profundament, sobre Bansky, si voleu fer-li una ullada: bansky-biografia

I per acabar, la meua preferida, me la va regalar Anna pel Nadal:

bank4

 


La llum i el color de Pascal Campion

Una nit, navegant per les xarxes d’internet, m’ature encisada a mirar unes il·lustracions, mai sé amb certesa perquè em passen aquestes coses, perquè m’atreu una imatge, uns colors, uns dibuixos… art de creadors del món que em captiva. Després de mirar, necessite descobrir i faig una recerca exhaustiva i així és com vaig descobrir a Pascal Campion. 

pascalcampion4

pascalcampion1

Pascal Campion és un il·lustrador franco-americà nascut a Nova Jersey. Va començar els seus estudis a França, aprenent a explicar històries a través de l’art mitjançant el dibuix; es diploma en narrativa d’Il·lustració i quan el seu germà li regala un ordinador, comença una nova etapa i es converteix en un artista digital.

Artista independent des del 2007 ha treballat des del disseny conceptual fins al desenvolupament visual per a pel·lícules i televisió; creador d’animació comercial de DreamWorks, Paramount Pictures, Diseny Feature, Cartoon Network i molts més.

Campion escriu que la seva inspiració per crear i treballar amb força prové de la seva família, és per això que impregna les seues creacions d’experiències i moments de la seua pròpia vida. És espectacular la forma com il·lustra escenes quotidianes.

pascalcampion6

pascalcampion7

Intente imaginar-me la llum i la temperatura en l’escena que vull dibuixar, i basant-me en aquestes i en la composició de la imatge, trie la paleta de colors que millor encaixen. Pascal Campion

pascalcampion9

Segurament la senzillesa de les seues il·lustracions i la vida plena de color que trasmet han estat el que m’han captivat dels seus dibuixos. Per a Campion la felicitat de la família és un punt bàsic en la seua creació, les escenes que podem viure cada dia, els moments que sempre quedaran impresos en una imatge dibuixada o dissenyada per nosaltres mateixos, viure i impregnar de color…

Vos convide a visitar la seua pàgina, a dedicar hores en mirar el seu art, i així vos deixe un vídeo

Inspirational Artists: Pascal Campion


Descobrint el Modernisme i Gaudí

Recomanats per bons amics, hem fet un viatge a Cambrils, Altafulla, Torredembarra, Montbrió del Camps i Reus. A més de trobar platges precioses i un munt d’estrangers afincats en aquestes ciutats, hem descobert la màgia de l’arquitecte Gaudí i molts racons plens d’art.

A Cambrils, pegat a la muralla, descobrim el monument Estela Falç, primer premi d’escultura en Espai Públic de Cambrils al 2005, he trobat aquestes paraules que defineixen l’obra:

Es parteix de la idea d’utilitzar una falç, eina d’una gran potència i forta càrrega simbòlica, lligada estretament a la nostra terra i als seus defensors que heroicament hi van deixar la vida en els fets ocorreguts durant el Setge de Cambrils de 1640.
Una falç escultòrica que penetra a la terra, surt i s’enlaira tancant gairebé el cercle, en record als cambrilencs que van patir el setge “encerclats” per les tropes de Felip IV.
Un cercle que ens connecta de nou amb la terra i amb la cúpula, com una estela homenatge a una pàgina gloriosa de la nostra història.

estela falç

Vicen ens va recomanar a visitar l’Hotel Tèrmes Montbrió, ubicat en una finca històrica del 1643, fou inaugurat al 1996 quan es va trobar una font termal de l’època romana. Compta amb un immens jardí botànic i convina amb total armonia la singularitat d’unes construccions de principis de segle amb l’arquitectura més moderna i actual. Allí s’hi troba un antic edifici amb referències dels dissenys de Gaudí.

edifici modernista

trencadisc

Maria Josep ens va parlar d’Altafulla, entre carrers i cases de pedra, ens vam trobar una escultura dels catellers. Aquesta forma part d’un dels 12 monuments dedicats al món castellers, situats en sis comarques de Catalunya i vuit poblacions diferents. Representa un pilar de vuit amb folrre i manilles, i ha estat realitzada per l’escultor Martí Royo i Tárraga.

castellers

Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va ser un arquitecte català reconegut internacionalment. La seva arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme; atent observador de la natura, de la qual l’atreien les formes, els colors i la geometria.

“L’arquitectura crea l’organisme i per això aquest ha de tenir una llei en consonància amb les de la naturalesa”

“Em preguntaren per què feia columnes inclinades. Els vaig dir que per la mateixa raó que el caminant cansat, quan es para, s’apuntala amb el bastó inclinat, puix que posat en vertical no descansaria”

A Reus vam visitar el Gaudí Centre, centre d’interpretació de la vida i obra de Gaudí on es poden trobar objectes reals de l’arquitecte, una sala amb efectes especials i maquetes i reproduccions de peces de la seva obra. El Centre em va agradar molt i vaig aprendre molt sobre aquest arquitecte, coses que desconeixia i que fan que l’admire molt més. Al final del recorregut m’hi vaig trobar als meus grans arquitectes lloant l’obra de Gaudí.

maqueta al museu

I malgrat no trobar cap obra de Gaudí a la ciutat, em vaig asseure al seu costat intentant esbrinar com seria de xiquet, si ja aleshores sabria que seria un dels grans creadors del món. Després vam seguir la ruta modernista de Reus, que permet conèixer les façanes modernistes més interessants de la ciutat. Per poder admirar les façanes dels 26 edificis, hi ha una senyalització en cada edifici identificat amb una placa, on hi consta el nom de l’edifici, la data de construcció i el nom de l’arquitecte.

gaudí xiquet

IMGP7224

ruta modernista IMG_20151012_133705406I és així com torne plena d’aquest viatge, per tres aspectes molt importants:

  • Trobar arreu del món, en qualsevol xicotet racó, detalls artístics o grans obres de grans creadors.
  • Parlar amb la gent que hi ha estat i que et recomana coses per veure, records que han quedat impregnats en ells i que et comparteixen fan que els meus viatges siguen molt més enriquidors.
  • Trepitjar terres noves al costat de Jose, el meu incansable company d’art i aventures.

Amb ganes de tornar a viatjar…

 

 


Decobrint Porto

Aquest estiu hem fet un viatge a Porto, una ciutat que desconeixia totalment; d’aquestes ciutats a les quals mai penses que hi aniràs perquè no et resulten atraients o, senzillament, perquè les desconeixes. He tornat contenta amb tot allò que he descobert i après. Aquest seria el seu símbol: taulellets cobrint les façanes, vora l’oceà Atlàntic i amb la màgia del riu Duero.porto

Abans de marxar, com sempre, vaig fer una recerca de coses interessants que visitar, buscant disseny i actualitat per tot arreu, al temps vaig decidir que aquest viatge seria diferent: trepitjar terra portuguesa i anar descobrint. Porto és un antic port ple d’història i tradició; ciutat que va donar origen i nom al vi de Porto; famosa per arquitectes de renom com Gustave Eiffel o Rem Koolhaas; i fins i tot relacionada amb el personatge de Harry Potter, la seva autora JK Rowling hi va viure com a professora d’anglès quan va començar a escriure el seu primer llibre.vista de PortoEm sorprèn com vaig descobrint, entre cases grises o acolorides, velles i quasi oblidades en el temps, edificis de disseny que semblen fora de lloc, que trenquen amb la melancolia de la ciutat… em pregunte: qui els ha posat ací?

Com totes les ciutats que donen al mar, en aquest cas a l’oceà, hi ha una avinguda directa al mar, és l’avinguda Da Boavista la que recull els edificis més moderns de la ciutat. Per començar la CASA DA MUSICA, dissenyada per l’arquitecte holandès Rem Koolhaas amb motiu de la designació de Porto com Capital Europea de la Cultura al 2001. Convertida en una icona de la ciutat i comparada amb edificis arquitectònics de gran bellesa arreu del món.

casa da musica

Caminant per la mateixa ronda, hi trobem diversos edificis que criden la meua atenció, especialment les oficines Burgo Empreendimento, una horitzontal i altra vertical encapçalades per una gran escultura de l’arquitecte-escultor portugués Nadir Afonso. I la Fundació Serralves, espai amb jardins que acull el museu d’art contemporani de la ciutat.

IMG_20150814_135644147_HDRIMG_20150814_135811114_HDR

Burgo empreendimento

 

 

 

 

 

 

 

 

Pont Don Lluís I

Entre les meravelles de la ciutat, cal destacar el Ponte de D. Luis I, que uneix Porto amb Vilanova de Gaia. Inaugurat al 1886 i dissenyat per l’ingenier alemany Théophile Seyrig, soci de Gustave Eiffel. Pont de dos pisos, el superior de 390 metres de longitud, per on circula el Metro, i l’inferior de 174 metres destinats als vehícles; tots dos amb passarel·les per als vianants i com a característica principal l’arc de ferro que els uneix.

Una altra de les coses que sempre visite quan vaig de viatge, són locals comercials, restaurants i botigues. En Porto hem trobat la famosa llibreria Livraria Lello e Irmäo, reconeguda com una de les llibreries més belles del món; construida al 1881, destaca el guix pintat imitant la fusta, les grans vidrieres del sostre i l’escala d’accés a la planta superior (inspiració de les escales de Hogwarts en els llibres de Harry Potter).

Façana Livraia Lello

Livraria Lello

 

 

Afegir que Porto és una ciutat on es menja molt bé, plena de sabors, de vi… Visiteu el Restaurant Book, ambientat en una llibreria i on pots “menjar entre llibres”. Gaudiu de les bodegues, tasteu… brindeu amb bona companyia!

Brindant al Book

Camineu a poc a poc, per la ciutat… street art en qualsevol racó…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I molt més que deixe en el meu Diari del Viatge, experiències que es viuen trepitjant aquesta ciutat, vivències que resten en el record i que em fan créixer, enriquir-me.

panoràmica de la ciutat

Gràcies Jose, per mostrar-me una terra que desconeixia i que m’ha fet feliç admirar-la amb tu.


Caminant per València (3)

El solar de l’Almoina i les excavacions que l’Ajuntament de València va realitzar des del 1985, constitueixen una vertadera antologia històrica i urbana del que ha estat la ciutat. L’antic solar de 2500 metres quadrats s’ha convertit en una plaça pública que inclou una zona acristallada de 300 metres quadrats que permet veure les antigues termes. Inclou el Centre Arqueològic de l’Almoina que ens descobreix l’evolució de la ciutat des de la seva fundació pels romans a l’any 138 abans de Crist, fins al segle XIII, mitjançant 18 edificis, entre els que es destaca l’Almoina, construït al 1276 i que dona nom a la plaça.

almoina-3

Almoina-1

L’estructura arquitectònica de vidre que cobreix el conjunt arqueològic permet tindre un contacte visual directe amb les ruïnes des de certs punts de l’interior del conjunt arqueològic que reuneix un conjunt d’edificis monumentals que formen un complet compendi de la història i evolució de València des dels seus orígens fins l’actualitat. Un viatge per la primera ciutat romana, per la Valentia imperial, per la seu episcopal visigoda o per l’alcàsser islàmic. Totes aquestes ciutats tenen un punt en comú: van situar el seu centre polític, religiós i cívic en aquest lloc.

La decisió de preservar i presentar al públic les restes arqueològiques de l’Almoina suposava buscar una solució que fera compatible la conservació de les restes i el desenvolupament urbanístic. Així va nàixer el projecte de crear una cripta arqueològica musealitzada sota una plaça de nova construcció. Aquesta concepció museològica es presenta en la línia d’altres experiències desenvolupades en diferents zones d’Espanya i la de la resta d’Europa.

El projecte dels arquitectes José María Herrera i José Miguel Rueda, ha comportat la construcció d’aquesta plaça que cobreix les restes arqueològiques. En el centre d’aquesta s’obre una lluerna de 300 metres quadrats que permet veure les termes de la Roma republicana. L’estructura que cobreix el subsòl arqueològic es recolza sobre pilars i un mur perimetral, així com els edificis anexes que constitueixen l’accès a les excavacions i l’inici d’un apassionant recorregut històric.

A l’any 2009 el Centre rep una especial menció  concedida per l’European Museum Forum.

almoina-2

Hui, mentre caminàvem per aquesta plaça, he recordat durant quants anys va estar envoltada de tanques que deixaven entreveure les runes de la ciutat, i m’ha fet feliç trobar un espai arquitectònic que, per una part, manté la nostra història donant un gran valor a l’arquitectura i urbanisme de fa molt segles, mentre que, alhora, s’envolta d’una solució arquitectònica moderna. Pedres reforçades per l’acer, història envoltada d’actualitat. Una combinació perfecta de disseny actual i història de la nostra terra.

Després, caminar per corredors de vidre damunt buits de molts metres d’alçada; tancar els ulls i endinsar-te en aquells moments de la història, imaginar com es dissenyava i creava l’urbanisme de la ciutat, ha estat molt especial i emotiu per a mi; d’aquestes vivències que després vinc a contar al meu blog. La història no ha estat mai el meu fort, i anar acompanya de Jose, que sempre m’explica tot allò que no acabe d’entendre, m’ha permet tornar a casa enriquida.

Vos recomane la seua visita.


Qui crea els colors

Fa unes setmanes, la meua cosina Anna ens va fer arribar un mail “El colorí 1834” que deia així:
El 26 de febrer de l’any 1834, l’alemany Johann Sebastian Staedtler presentava a un article de premsa una cosa que acabava d’inventar: el llapis de color, amb una mina a base de guix greixós, que oferia un resultat molt millor que la sanguina (amb un òxid de ferro, de color rogenc), l’únic existent en aquella època. Aquests llapis es podien afilar com les llapisseres normals, oferien un to de color constant i eren especialment interessants per als artistes.
El senyor Staedtler fundà el 1835 a la ciutat de Nürnberg una fàbrica per a la producció de llapis de colors, la qual ja produia en 1840 llapis amb més de 50 colors diferents. L’empresa existeix encara avuí dia, i és una de les més antigues d’Alemanya. L’any 1978 fou absorvida pel seu competidor Faber-Castell. Staedtler és el major productor europeu de llapissos i colorins.
llapis2
 
Per la seua part, Faber-Castell té una història també llarga: el senyor Kaspar Faber comencà a produir llapis, també a Nürnberg, l’any 1761. Un dels seus descendents, Lothar Faber, és el que inventà la norma que s’aplica encara actualment als llapis (referent a tonalitat, oliositat i duresa de la mina, per exemple). La seua néta, Ottilie Faber, que heredà l’empresa a la mort de Lothar, es casà amb el compte de Castell-Rüdeshausen. Ambdós adoptaren el nou cognom compost de Faber-Castell.
Actualment Faber-Castell és el major productor mundial de llapissos i colorins. A ella pertany la fàbrica més gran del món d’aquestos productes, que està en Brasil i fabrica mil cinc-cents milions de llapis a l’any (!). El director de l’empresa és Anton Wolfgang Faber-Castell; com podeu vore, la saga continua.
fabercastell
faber2
 
Una altra empresa històrica del sector i també de la zona de Nürnberg és Schwan-Stabilo, que començà ja al 1855 a fabricar llapisseres. En els anys setanta del segle passat patentà el retolador fluorescent o “fosfi”, del qual n’és avui dia el major productor a escala mundial.
Schwan-Stabilo
És curiós com, tants anys utilitzant aquests llapis i colors, i mai no m’havia aturat a pensar qui era el seu creador. No puc evitar somriure quan pense en tots els moments, ací i allà, a l’escola de xicoteta, a l’escola de disseny aprenent, a casa amb qualsevol full, amb fulls tècnics, als exàmens… quants gràfics, il·lustracions i dibuixos he fet amb ells; encara, hui, els guarde en capses de fusta al meu estudi; encara hui els utilitze, els usem diàriament.
Gràcies, Anna, per compartir-me aquestes coses! Aquest post és teu!

Bilbao: ciutat amb disseny

Aquest mes d’octubre he visitat la ciutat de Bilbao, una de les ciutats que m’agraden molt pel que fa a la seva progressió arquitectònica i urbanística.

Enguany he repetit la visita a museus com el de Belles Arts i Guggenheim, he tornat a trepitjar ponts i parcs plens d’escultures, Oteiza, Chillida… però també m’he trobat edificis que desconeixia i que he trobat molt interessants. El primer l‘edifici Osakidetza, acabat al 2008, seu del Departament de Sanitat del Govern basc. Una construcció amb pell de cristall en formes polièdriques que simbolitza que l’edifici es doblega per acollir als ciutadans. La façana respon a la investigació de Coll-Barreu Arquitectura entesa com un envoltori que resol, no solament els requeriments urbanístics, sinó també els energètics (permetent l’eliminació de l’aire acondicionat interior o falsos sostres) i aïllament acústic de l’exterior.

Edifici Osakidetza

Entront d’aquest, trobem el centre de formació de la Cambra de Comerç, anomenada La Casa de la Pradera, també seu de la RTVE. Tristament no he trobat informació sobre els seus arquitectes creadors ni del disseny.

L’edifici d’Iberdrola, situat prop del Museu de Belles Arts, és exemple d’arquitectura sostenible i d’eficiència energètica. Dissenyat per l’arquitecte César Pelli, aquest gratacels de 165 metres d’altura (el més alt del País Basc) amb planta de triangle isòsceles de costats lleugerament corbs s’aprima cap al cel.

edifici Iberdrola

edifici iberdrola

I continuant amb edifics de façana de cristall, el Silken Gran Hotel Domine dissenyat per Mariscal al 2002. Mariscal va plasmar en aquest un concepte d’hotel global on tots els detalls, des de la façana fins a la baixella, responen a una mateixa filosofia. Una obra d’art del disseny que llença un hotel on no solament ens allotgem sinó un microcosmos ple de color.

*NOTA: a la meua foto és l’edifici amb façana de cristall que sembla trencar-se cap a l’exterior, el segon començant per la dreta.

2014-10-10 13.58.25

També el Palau de Congressos i de la Música Euskalduna Jauregia, un edifici singular: un dels vaixells insignia del nou Bilbao. Dissenyat pels arquitectes Federico Soriano y Dolores Palacios, como un vaixell en permanent construcció, sortint d’un dic en el que va estar situada la drassana Euskalduna.

palau EuskaldunaAl 2005, Philipe Stark va convertir un vell magatzem de vins en un centre d’oci i cultura: l’Alhondiga. Una restauració que conserva l’antiga façana i canvia tot l’interior amb sales d’exposicions, cinemes, botigues d’art i llibreries. Jugant amb la funció de l’edifici original, el recinte es transforma en un enorme contenidor cultural distribuït en tres edificacions temàtiques. Dona la benvinguda al visitant i cohesiona els distints espais al“Atri de las Cultures”, una gran plaça coberta adornada amb 43 columnes de diferents estils arquitectònics i materials. Des d’aquesta resulta visible la piscina de fons transparent ubicada en la coberta: l’anomenada “Terrassa del Sol”, altre dels espais privilegiats de l’edifici.

Alhóndiga

Bilbao, una ciutat amb disseny dels grans com Frank Gehry, Arata Isozaki, Álvaro Siza, Norman Foster, Santiago Calatrava, Zaha Hadid, Ricardo Legorreta, César Pelli, i Peña Ganchegui . La transformació de Bilbao, present i futura, amb grans noms i cognoms. El que s’anomena ARQUITECTURA AMB SIGNATURA. També hi han participat professionals del interiorisme, el disseny i la moda, aconseguint tots junts que els edificis projectats tinguen un nexe comú: l’admiració internacional a unes obres que desborden bellesa, utilitat i innovació. I que no deixen a ningú indiferent… 

A mi m’encanta!!! I molt més compartir-lo amb la persona que m’acompanya en els meus viatges.

 


L’arquitecte de les corves

Oscar Ribeiro de Almeida NIEMEYER Soares Filho (1907-2012) fou un arquitecte brasiler, seguidor i promotor de les idees de Le Corbusier. És considerat un dels personatges més influents de l’arquitectura moderna internacional. Fou pioner de l’exploració de les possibilitats constructives i plàstiques del formigó armat. Paraules que defineixen la seva obra: visió, projecció, estètica absoluta i precisió.

Anomenat el Poeta de les Corves, defensava l’ús monumental de l’arquitectura, buscant sempre la suavitat en contradicció amb l’ús del concret. Per a ell la forma era la corva, substituint així a la tradició mil·lenària d’angles i rectes. La seva inspiració eren les muntanyes i rius de Brasil, les ones del mar i les corves de la dona estimada.

L’arquitectura és una qüestió de somnis i fantasies, de corves generoses i d’espais amplis i oberts.

Treballant amb l’arquitecte i urbanista Lúcio Costa, amb qui va donar els seus primers passos professionals, va compartir la construcció de Brasilia, la nova capital aixecada entre els anys 50 i 60, un dels seus grans projectes arquitectònics. El Palau de l’Alvorada, el PLanalto i el d’Itamaraty, juntament amb la Catedral són els edificis més excelents de la ciutat. És en Sao Paulo on va crear edificis que han fet història: el Memorial d’Amèrica Llatina i el museu d’Art Contemporani Niteroi.

catedral Brasil

catedral

museu art contemporani Brassil

La seva única obra a Espanya és el Centre Cultural Oscar Niemeyer, un espai associat a l’excel·lència dedicat a l’educació, la cultura i la pau; segons les seves pròpies paraules: és l’obra més important que va realitzar a Europa i és, per aquest motiu pel qual rep el seu nom. Aquest també fou un dels seus últims projectes.

centre internacional de la cultura

Una vida dedicada a l’arquitectura, fins l’últim moment a l’edat de 104 anys. Una visió de l’arquitectura com a mitjà de prosperitat: allò que importa no és l’arquitectura, sinò la vida, amics i aquest món injust que hem de canviar, i mai no experimentada  com un treball sinó com a plaer: l’arquitectura és el meu hobby, una de les meues al·lèrgies: crear nova forma i que el formigó ajuda a descobrir-la, multiplicar-la, posar-la en la tècnica de l’avantguarda. Inventar l’espectacle de l’arquitectura.

Niemeyer va deixar una petjada inesborrable en el món gràcies al seu treball: més de 700 obres, algunes de les quals edificis modernistes més famosos del segle XX. Revolucionari, mentor d’una arquitectura bonica, lògica i, com ell la definia, inventiva. El qualificatiu de revolucionari el va obtindre no solament per la innovació en el disseny de les seves obres, en les quals donava vida al formigó armat amb pinzellades sinuoses inspirades en les corves de la natura, sinó també per la seva militància comunista que el va portar a l’exili polític.

Entre molts guardons, va rebre en 1988 el premi Pritzker, el major reconeixement en el món a l’arquitectura.

edifici Copan Sao Paulo

Lo principal és mirar enrere i sentir-me bé amb mi mateix.

Oscar Niemeyer 


Viatge a Kobenhavn i Malmö (part 1)

Aquest agost he marxat de viatge a Dinamarca i Suècia amb el meu “diari del viatge” ple, escrites totes les coses que volia veure: arquitectura, art, pintura, disseny…

Faré una primera part per compartir-vos els edificis i construccions que he trobat impressionants. Les ciutats de Kopenhavn i Malmö barregen arquitectura històrica amb edificis molt moderns, tots endinsats en parcs naturals immensos entre carrers plens de bicicletes. Caminar, buscar al plànol o al diari, trobar, mirar detingudament la façana i, després, agafar aire i endinsar-se en cadascuna d’aquestes obres per sentir.

Comence presentant-vos les biblioteques principals de les dues ciutats, de construcció molt semblant:

La Biblioteca de Malmö, construïda en 1905, actualment es composa de tres edificis. El Calendari de la llum, dissenyat per l’arquitecte danès Henning Larsen al 1997; el Castell, inicialment dissenyat per a ser un museu i restaurat al 1999; i la unió dels dos per un edifici anomenat El Cilindre, on es troba el punt d’informació i cafeteria. Estar dins del Calendari de la llum és tota una experiència, llegir un llibre tancada en una biblioteca que s’obre cap a l’exterior; sembla que no hi ha vidre… estic fora o dins?

Biblioteca Malmö interior

Biblioteca Malmö

La Biblioteca de Copenhague és l’edifici El Diamant Negre, del qual ja vaig parlar encisada a aquest blog la primera vegada que vaig anar a veure’l; ací vos deixe l’enllaç per si voleu tornar a llegir-lo:  https://ideainterna.wordpress.com/2011/01/04/el-diamant-negre/

Biblioteca i Diamant

El Diamant Negre

Continuem caminant per Copenhague…

A l’illot de Holmen es troba l‘Òpera de la ciutat, dissenyada per l’estudi d’arquitectura del danès Henning Larse Tegnestue, inaugurada al 2005. Un modern edifici que combina materials com el granit, marbre, pedres i fusta noble, exemple de la moderna arquitectura danesa i un dels més cars del món, la seva construcció va costar quasi cinc-cents milions de dol·lars.  Travessem una de les tres portes giratòries que condueixen al vestíbul amb quatre plantes, balcons i corredors amb precioses vistes de la ciutat. L’auditori sembla que flota dins el vestíbul, parets folrades de fusta i amb un suport d’acer per a la façana corbada.  Amb sis sales d’instal·lacions diferents proporciona una acústica de categoria mundial. 14 plantes, 5 de les quals es troben sota el terra, que poden albergar uns 1500 espectadors. L’espai per a l’orquestra està situat 13 metres per sota el nivell del mar.

Opera Kopen

Opera interior

opera interior sostre

El túnel que uneix la regió de Skäne Suècia amb l’illa danesa de Selància és un dels majors projectes d’infraestructura de Suècia. Consisteix un 17 quilòmetres de ferrocarril dels quals 6 es realitzen sota un túnel al centre de Malmö, on s’han construït dues noves estacions de metro. L’estructura més compleza del projecte és un pont cablejat, 350 metres d’estructura d’acer amb una il·luminació especial,  l’Station Trianglen, coneguda com el Glass Buble, dissenyada per Sweco Architects. Un projecte iniciat al 1999 amb tot tipus de serveis en les àrees d’enginyeria geotècnica, de roques, tecnologia mediambiental, i construccions estructurals. El túnel es va obrir al 2010.

trianglen station

Una antiga central elèctrica de principis del segle XX serveix de marc arquitectònic al Moderna Museet, museu d’art contemporani fundat al 1988, projecte concebut pel coleccionista d’art Fredrik Roos. L’edifici uneix passat i present. El nou annex es caracteritza per un color taronja-vermell a la façana perforada que contrasta amb l’arquitectura de maó de l’antic edifici. A nivell del carrer la façana està totalment envidrada, de manera que els filtres de la llum del dia passen a través de les superfícies perforades.

Moderna Museet

Al barri de Västra Hamnen de la ciutat de Malmö hi trobem el conegut Turning Torso, el gratacels més alt d’Escandinavia, dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava al 2005, una torre de 190 metres d’alçada construïda en 9 segments de pentàgons de cinc pisos cadascún que giren alhora que ascendeixen representant el tors d’un home que gira sobre ell mateix.  Malauradament, com moltes de les obres d’aquest arquitecte, el Turning també va tenir molts problemes durant i després de la seva construcció que van ennegrir la bellesa d’aquest edifici.

turning torso

tors home

Fem una parada en el tren que ens porta de retorn a Copenhague, i baixem a Hyllie per veure el Centrum Handlowe Emporia, un centre comercial dissenyat per l’estudi Wingärdh Arkitektkontor i dirigit per l’arquitecte Gert Wingärdh al 2005. Guardonat amb el premi de Millor Edifici Comercial del World Architecture Festival al  2013 consta de 2000 botigues repartides en els seus 93000 metres quadrats.

Dues entrades obertes fetes de vidre corbat de colors brillants conviden a la gent a l’interior del centre comercial. El vidre de color es present a la totalitat de l’edifici; s’utilitzen diferents colors segons els centres de circulació, l’arquitecte ho dissenya així per permetre la facilitat de mobilitat dins un centre tant gran. L’edifici compta amb vivendes i oficines en els nivells superiors, així com un jardí al terrat d’accés públic a la part superior.

amporia

Hi ha tant que contar… de moment ho deixe aquí però tornaré amb més imatges, paraules, sensacions, vivències…

El destí del nostre viatge mai és un lloc sinó una nova forma de veure les coses. Henry Miller

I un any més: Gràcies Jose, aquest viatge ha sigut molt especial.


Roadsworth: humor en un llenç d’asfalt

Roadsworth és el nom de l’artista de graffiti Peter Gibson, nascut a Toronto. Perfecta complicitat entre l’artista i la ciutat de Mont-real, pintant aquí i allà: a les voreres, als carrers. Símbols inesperats sobre l’espai urbà. Elements de vida silvestre i humor sobre un llenç d’asfalt.

Va començar a redecorar els carrers de Mont-real després de l’atemptat de les Torres Bessones del 2001. Estava convençut que el negoci del petroli i tot el que l’envolta és el motiu de moltes de les desgràcies que passen al món. D’aquesta manera amb sprays i plantilles va començar a pintar pels carrers. Els seus treballs inicials anaven dirigits contra la cultura de l’automòbil i la dependència del petroli. Volia atreure l’atenció universal sobre la cultura del cotxe.

El seu treball va ser provocat per l’activisme, primer va començar a pintar símbols de bicicletes als carrers com a protesta per demanar més carrils-bici. En aquest procés, va descobrir una causa encara més gran dins de si mateix, una motivació artística que el va portar a crear una àmplia gamma de peces que qüestionaven la mundanitat del paisatge urbà.

roadsworth1

Peter crea les seues obres mitjançant la modificació i addició d’elements ja existents als carrers, com les línies i marques a les carreters i les ombres creades per una reixa, per afegir la diversió visual inesperada a un ambient.

roadsworth2

 

roadsworth3

Sempre havia mantingut l’anonimat fins que en 2004 va ser detingut mentre estava realitzant un dels seus treballs. Va ser arrestat i acusat de més de 50 càrrecs de vandalisme. L’arrest i el rebombori que el varen succeir, li varen donar més fama i va passar d’artista perseguit a ser comissionat pel govern i alguns particulars. Des d’aleshores, Roadsworth ha creat obres per als municipis, exposicions i festivals d’art arreu del món.

roadsworth4Ací vos deixe un vídeo document de la seua obra:

I no deixeu de visitar la seua web: http://roadsworth.com/home/


El Guernica de Pablo Picasso

A petició d’Anna continuaré parlant d’allò que vaig veure al meu viatge a Madrid. Dins el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia vaig trobar, cara a cara, l’impactant obra de Pablo Picasso, el GUERNICA.

Fa anys, Empar i jo férem un viatge a Gernika-Lumo, allí es troba el Museu de la Pau de Gernika, és un museu interactiu que ens trasllada al 26 d’abril de 1937, dia en que les bombes destrossaven els carrers de la vila de Gernika; un museu amb exposicions sobre els testimonis dels supervivents que el van viure.  El dia que férem la visita, descobrirem que rememoràvem aquesta data i ens vam trobar una exposició completa sobre la pintura de Picasso: on i com va néixer la idea. Vam passar hores llegint, mirant i remirant… apropant-nos a aquell moment, omplint-nos de sensacions i sobretot de tristesa.

Guernica_Gernikara

Pablo Picasso va realitzar aquesta obra en conèixer la noticia dels bombardeigs efectuats per l’aviació alemanya sobre la vila basca Gernika. Tant els esbossos com el quadre no contenen cap al·lusió als esdeveniments concrets, pel contrari constitueixen una referència genèrica contra la barbaria i el terror de la guerra. Un gegant cartell, un gran llenç és el testimoni de l’horror que va suposar la Guerra Civil espanyola, així com la premonició del que anava a succeir en la Segona Guerra Mundial. La sobrietat cromàtica, la intensitat de tots i cadascun dels motius, i l’articulació d’aquests, determinen l’extremat caràcter tràgic de l’escena que es convertiria en l’emblema dels desarranjadors conflictes de la societat dels nostres dies.

pablo picasso
Guernica ha creat nombroses i polèmiques interpretacions, trobe la més encertada la d’Anthony Blunt, especialista que analitza la seua iconografia. Aquest divideix als actors d’aquesta composició piramidal en dos grups: el primer dels quals està integrat per tres animals: el bou, el cavall ferit i l’ocell alat que s’aprecia tènuement en el fons, a l’esquerra. Els éssers humans composen el segon grup, en el que figuren un soldat mort i algunes dones: la situada en la zona superior dreta, que surt per la finestra i té a la mà una làmpada; la mare que, a l’esquerra del llenç, crida portant al fill mort; la que entra precipitadament per la dreta; i finalment, la que clama al cel amb els braços amunt front una casa en flames.

També s’ha dit que Picasso va pintar el Guernica en tons gris, negre i blanc, característics dels periòdics, teoria poc estudiada, quan va llegir la notícia del bombardeig mig emmascarat als diaris francesos i va rebre l’encàrrec de pintar el quadre. Picasso pensava que un artista tenia un poder especial per desemmascarar les mentides mitjançant inversions i enganys.

L’art és la mentida que ens permet comprendre la veritat

pintantguernica

Tenint en compte la seua complexitat i la seua mida, el Guernica es va pintar en un temps record. El 8 de maig Picasso va introduir la figura de la mare i el cavall i l’11 de maig va començar la tela definitiva que va ser finalitzada el 4 de juny. Existeixen fotografies de gairebé tot el procés de creació que van ser realitzades per la seua companya sentimental en aquells moments, Dora Maar.

Sempre és impactant veure aquesta obra, no només per les seues extremades dimensions, també per tot el seu contingut al·lusiu: pensem en allò que va passar, d’on neix la idea de pintar d’aquesta manera, qui la pinta i com la pinta. Quan vaig estar a Gernika  ja em vaig emocionar veient a Picasso com pintava (mitjançant el recull de fotografies), i ara més perquà he tingut el plaer de poder apropar-me a aquesta obra. La mire, tanque els ulls i olore… vaig cap endins i intente sentir…

Vos recomane un viatge a Gernika-Lumo, trepitjar aquella terra i visitar el Museu i el Parc de la Pau; i en tornar, fer un alt a Madrid i veure el Guernica. Ambdues visites són necessàries per comprendre.