M’agrada la paraula CREATIVITAT
La creativitat (o també enginy) és la capacitat de la ment per associar idees de manera nova o inventar objectes i solucions originals als problemes a què s’enfronta. La creativitat s’associa amb la imaginació i el pensament divergent, ja que sovint sorgeix del dubte, de replantejar un assumpte des de diferents angles, en un procés on intervenen la intuïció i la memòria.
La creativitat passa per diverses fases. En una primera es planteja la qüestió de manera lògica i es recullen les dades disponibles. Quan aquestes no permeten arribar a una solució satisfactòria, el cervell activa una segona fase, on cerca mecanismes diferents per abordar el problema. Aquesta fase pot ser llarga en el temps i sovint el problema queda emmagatzemat en el subconscient. Es produeix llavors el que metafòricament s’anomena il·luminació, on el cervell troba una alternativa abans no pensada. Aleshores la sotmet a crítica de manera conscient. Aquesta fase provoca eufòria en l’individu, que sent autorrealització i ganes de posar a prova la seva idea (si s’aplica realment llavors es parla d’innovació).
CREATIVA????
Hi ha persones amb més creativitat innata que d’altres, si bé és una facultat que es pot entrenar. Les persones creatives acostumen a tenir una sèrie de trets en comú:
- tendeixen a buscar moments de solitud i són més introvertides que la mitjana
- no fan tant de cas als prejudicis socials
- estan més oberts a manifestar i explorar l’emoció, són apassionades
- són persones intuïtives
- busquen els problemes complexos, que veuen com a reptes i no els deixen fins a resoldre’ls
- es poden mostrar inconformes amb la situació del món on viuen (els artistes, no els científics)
- tenen un bon autoconcepte però poden caure més fàcilment en la frustració
- presenten gran capacitat de síntesi i abstracció
- estan obertes a l’experiència i al risc
- tenen capacitat de lideratge
Les empreses busquen gent amb creativitat per avançar-se al competidor, ja que la novetat és un valor en el mercat contemporani per ella mateixa, a diferència d’altres èpoques on el preuat era la imitació exacta de la tradició. Per això a molts publicitaris se’ls anomena creatius.
El libro
Leo algunas frases de los libros diez veces seguidas para introducirlas en mi espíritu, mezclarlas a mi sustancia y enriquecerme con ellas para siempre jamás.
LA SOMBRA DEL VIENTO. Carlos Ruiz Zafón
Cada libro tiene alma. El alma de quien lo escribió, y el alma de quienes lo leyeron y vivieron y soñaron con él. Cada vez que un libro cambia de manos, cada vez que alguien desliza la mirada por sus páginas, su espiritu crece y se hace fuerte.
Pocas cosas marcan tanto a un lector como el primer libro que realmente se abre camino hasta su corazón. Aquellas primeras imágenes, el eco de esas palabras que creemos haber dejado atrás, nos acompañan toda la vida y esculpen un palacio en nuestra memoria al que, tarde o temprano – no importa cuántos libros leamos, cuántos mundos descubramos, cuánto aprendamos u olvidemos -, vamos a regresar.
Mario Benedetti
Mario Benedetti (1920)
Verdadero cronista de su ciudad (Montevideo) y de su tiempo, Benedetti es un prolífero intelectual – aproximadamente 80 títulos publicados – que transíta la critica literaria, el ensayo prolífico, la poesía y, por supuesto, la narrativa. Como apuntó un periodista, a Benedetti sólo “le falta nada más que la ópera”. Sus textos, inteligentes y cálidos, recuperan un país que ha transitado el memorioso recuerdo, el costumbrismo, pero también el dolor de las épocas difíciles de la dictadura. Su popularidad se extiende a todos los ámbitos de habla hispana donde habitualmente es best seller y su lectura de poemas emocionan a miles de espectadores.
Mario Benedetti nació el 14 de septiembre de 1920, en Paso de los Toros, Departamento de Tacuarembó, República Oriental de Uruguay, pero su familia se trasladó a Montevideo cuando sólo tenía cuatro años. De ahí es que se sienta “absolutamente motevideano”. No es de extrañar, entonces, que el espacio privilegiado de su obra de ficción sea Montevideo, y que sus habitantes sean los personajes que lo habitan. La literatura ciudadana es, por lo tanto, el medio que tiene Benedetti para comunicarse con sus lectores que, en la actualidad, no son sólo los hispanoparlantes, sino también de otras lenguas por las abundantes traducciones de sus obras.
opinions sobre el blog
DE RAQUEL: Me encanta sentir que la gente que me rodea, aun en la lejania te siento cerca, sigue creciendo y mantiene su luz. Esa fuerza y esa creatividad hace que no frenes , te da brillo. Vales mucho…..
DE PAU: Molt original. Espere que la renoves dia a dia en la teua linea habitual de creativitat i sensibilitat. De segur que axí serà. La visitaré sovint. Un beset.
DE VICENT: quina idea més genial!! gràcies per enviar-me l’enllaç: ja mateix me l’afegisc al meu Igoogle (que no saps encara què és Igoogle? doncs un dia vaig i t’ho explique!!!)
Ja que demanes opinions, ara van les meues (…) Bé, espere que tingues algunes idees més.
Mirant altres blogs pillaràs moltes idees per al teu. Ànim, que pinta molt bé. Bona feina.
D’EMPAR: Està xulíssim, m’agrada molt el blog.
DE PILAR: He estat veient el teu “blog”, m’ha encantat, enhorabona, i respecte a aportarte idees o sugerències, doncs no sabria que dir-te, el meu lèxic i la meua fluidesa verbal no alcança eixes cotes. Pel que fa a l’estètica del blog, elegant i de tons sobris, i pel que fa al contingut tant gràfic con escrit, “chapo”. Res més que afegir, ja que les paraules les has agafat tu totes, només felicitar-te per la teua ispiració i animar-te a continuar amb aquest esperit positiu i comunicador.
DE MERCHE: ey tengo una sugerencia que creo ya me comentaste perooo..es que se lee muy mal, tienes que poner un fondo negro o gris,al texto..¿vale??.
Todo lo demás está OK… aunque es un poco pronto,me gustaría que fueras compartiendo alguno de tus escritos..¿vale?? más adelante.
Animo niña…te lo has currao un montón…un abrazo.
GRÀCIES de Rosa Montero
Això de l’amistat és com l’amor. Tothom es creu coneixedor, tots ens considerem grans coneixedors, experts en sentiments i en la passió, quan, en realitat, són dues matèries complexes i infinites, racons profunds del ser que un només comença a comprendre quan madura. De joves, de molt joves, amics i amors t’arriben fàcilment, són una pluja càlida, confusa, lleugera, amuntonada. De joves, de molt joves, en realitat no escollim, encara que ho pensem. Et fas amic i t’enamores del primer que passa. Perquè necessites estimar. Som així, i aquesta necessitat és commovedora.
I DESPRÉS VAS VIVINT i et vas fent. Amb sort, i amb esforç, és possible que comences a conèixer-te un poc. I també vas trobant la teva gent, eixes persones que es convertiran en el teu món. És una pàtria exigent. L’amistat requereix atenció, entrega, reg constant. Hi ha que invertir moltes hores en cultivar-la. Ara que sóc major, sé amb tota certesa que és el millor destí que pots donar al teu temps. És una de les coses que he après.
Diguen el que diguen els animosos partidaris de l’optimisme vital, envellir és una cosa bastant desagradable. Envellir és perdre; perds a la gent estimada quan es mor; perds capacitats físiques i, sobre tot, perds futur: amb tant de bonica com és la vida, cada cop se’t queda més xicoteta per davant. Però amb els anys també guanyes un parell de coses molt valuoses: sens dubte experiència, i si t’ho treballes, saviesa, què és la suma del coneixement intel·lectual i de la maduresa emocional. Però, sobre tot, guanyes eixe passat comú amb els amics. Créixer amb els amics, envellir amb ells, anar posant a l’esquena, amb aquests testimonis de la teva vida, anys i anys d’una biografia compartida, és una cosa absolutament meravellosa. Amb els anys, amb molts anys (jo tinc amics actius des de fa més de tres dècades), les amistats es profunditzen i es fan grans. Arriben a un nivell d’emoció i de veracitat indescriptible.
PERQUÈ, AMB ELS ANYS, LES AMISTATS es proven de veritat. El temps pot ferir; hi ha moments en els quals el temps es torna salvatge, i mossega i desgarra com una bèstia ferotge. I en aquests moments penosos de la teva vida, en l’angunia, en els problemes, en la desolació i la incertesa, els amics venen al teu rescat. Amb tal generositat, amb tanta facilitat afectuosa, que realitzen autèntiques proeses com si en realitat no els costarà res (la última proesa sobrehumana que han fet els meus amics per mi, ha estat la del trasllat de domicili i muntar-me la casa, pràcticament ells soles, en cinc dies). Els amics et salven literalment la vida i ho fan sense esperar res, sense bacil·lar, pel plaer de donar. Modestament grandiosos.
Algunes vegades he jugat a imaginar-me quins serien els meus darrers pensaments abans de morir. Com seria el balanç de la meva existència. Durant anys he suposat que aquestes memòries finals estarien plenes de records dels meus amors més apassionats, de la infantessa i la família, potser també d’alguns moments de la meva escriptura. Però ara sé que en aquest recompte final brillaran com illes de llum alguns moments màgics amb els meus amics. Aquests regals d’estima que m’han donat, tant grans què és impossible merèixer-los. Això també és la vertadera amistat : la sensació d’estar feliçment en deute amb els altres. Per tot això que ja hem viscut, i per tot el que encara hem de viure, gràcies. Moltes gràcies.
Maneres de viure. EL PAÍS SEMANAL. Número 1773
Creant espais…
Hola gent!
hui comence un nou camí… ací un nou espai per aprendre, parlar, compartir…
un espai meu fet per a tots vosaltres.
Poder escriure està molt bé. És fantàstic tenir ganes d’explicar els teus pensaments i poder seure davant l’escriptori, agafar el bolígraf i escriure’ls. Evidentment, quan els poses per escrit t’adones que només pots expressar una part del que vols dir, però és igual. El sol fet de tenir ganes d’escriure ja em fa feliç. (Haurki Murakami)
Escribir es enriquecer las vidas de las personas que leen lo que haces, y al mismo tiempo enriquecer la tuya. Tú puedes hacerlo, debes hacerlo y, si tienes la valentía de empezar, lo harás. Escribir es mágico; es el agua de la vida. El agua bebe y sacia tu sed. (Stephen King)
maria
creantinteriors 