Caminant per València amb Henry Moore
Caminant per València m’he trobat a Henry Moore, set escultures d’aquest artista enmig de la plaça de l’Ajuntament de la ciutat.
L’exposició “Henry Moore, Art al carrer” ens mostra 7 escultures monumentals de bronze realitzades entre 1960 i 1982 que mostren la fascinació per la figura recolzada i els temes sobre “mare i fill”, l’exploració de la relació entre la figura humana i el paisatge, tan urbà com rural, la tensió entre naturalitat i abstracció, o la transformació dels objectes naturals en formes escultòriques.
Ja he parlat, en aquest blog, de Henry Moore, artista que no segueix cap corrent sinó que cerca un camí propi basat en l’observació de la natura, el paisatge i la figura humana. M’agrada molt i ara he tingut el plaer de veure’l enmig de la ciutat, de palpar la seua obra, d’endinsar-me en les corbes de bronze de les seues figures.
Ser artista és creure en la vida
La figura reclinada ha esdevingut la signatura de Moore. L’exploració de Moore d’aquesta forma, sota la influència de la figura tolteca-maia que havia conegut a Louvre, el va portar a incrementar l’abstracció mentre se centrava cap a l’experimentació amb els elements de disseny. Les figures reclinades inicials de Moore tracten principalment la massa, mentre que les posteriors contrasten els elements sòlids de l’escultura amb l’espai, no només al voltant d’ells sinó també a través d’ells, ja que solen tenir diverses obertures. Les figures inicials van ser perforades d’una manera convencional, a través de les extremitats doblegades, separades i unides de nou amb el cos; les últimes, més abstractes, sovint són atravessades per forats directament a través del cos, de manera que Moore explora i alterna formes enconcaves i convexes.
Tot l’art ha de tenir un cert misteri i hauria de fer preguntes a l’espectador. Donar a una escultura o a un dibuix un títol massa explícit li treu part d’aquest misteri perquè l’espectador passa al següent objecte sense fer cap esforç per reflexionar sobre el significat del que acaba de veure. Tots pensen que ja l’han vist però, en realitat, no és així.
Aquestes paraules del Moore defineixen el significat de la seua obra sense nom, amb el desig de que els espectadors puguen moure’s al seu voltant, mirant a través dels espais oberts.
Mentre caminàvem al voltant de les escultures, ens vam trobar un grup de joves… Un d’ells feia mofa de l’obra de Moore, i vas ser aleshores quan els vaig explicar el sentit d’aquestes obres i també el seu valor econòmic. Moore és, després de Francis Bacon, l’artista britànic més car del segle XX, una de les seves figures reclinades es va vendre per quasi 20 milions de lliures.
Aprofiteu aquesta ocasió per visitar i conèixer aquestes escultures. Art al carrer, a l’aire lliure, de dia o de nit…
Vos la recomane!
Agustina Guerrero: coses en comú
“Seas como seas, de donde seas, tenemos tantas cosas en común las mujeres que no te lo puedes llegar a imaginar. Somos muy parecidas es lo que puedo decir.. .” Agustina Guerrero
Fa molt de temps vaig trobar aquest il·lustració, em va agradar des del primer moment perquè em sentia reflexada… era com jo! i la vaig convertir en un “tòtem” per a mi, la mirava cada cop que perdia les ganes de continuar dibuixant, dissenyant, creant… Només hi havia una signatura, un nom i una frase. I me la vaig guardar. Fa pocs mesos la vaig retrobar a internet i vaig investigar sobre ella: Agus – de la meua vinyeta – és AGUSTINA GUERRERO.
Agustina Guerrero LLorens, originària d’un poblet d’Argentina, considera que el seu pensament és el reflex del lloc on va nàixer, és dissenyadora gràfica i il·lustradora amb estudis en Argentina i Barcelona. Les seues il·lustracions, que en un primer moment semblen molt dolces, són alhora sarcàstiques i humorístiques, aspecte que la diferencia d’altres projectes; en les seues vinyetes es pot apreciar la netedat en la forma i la línia que generalment prevaleix sobre el color blau cel. Ella mateixa defineix així el procés de dibuixar:
El proceso es más o menos siempre el mismo. Mi casa tiene libretas por todos los rincones, en dónde apunto las ideas que surgen de casualidad. Luego hago los primeros trazos a lápiz, para que no se me olvide. Una vez que empiezo a pasarlo a limpio siempre la idea inicial tiene algunas modificaciones. El proceso es lo más divertido, porque “robo” situaciones de mi vida personal. Y verla luego en una viñeta es maravilloso!
Mi mayor reto , creo que ya lo superé, yo siempre fuí bastante miedosa a mi me ayudó bastante ahora que la gente pueda valorar lo que hago porque generalmente suelo coincidir con bastantes ilustradores, con la gente que diseña y uno nunca puedes ser objetivo con lo que haces y siempre te pones en un peldaño inferior al menos a mi me pasa cuando no sé si lo que hago es bueno, es malo, si está bien o no y el reto era superarlo, era superar el miedo a mostrar mi trabajo, era superar el miedo a aceptar que era algo que a mi me gustaba y ahora me ayudó esto de que yo ya he hecho todo tan grande y que a la gente la hace reir, que se ría eso ayuda a que tengas ganas de seguir.
Informació: Avemagazine.com
Si aquestes il·lustracions vos han fet riure, com ella pretén, os anime a visitar el seu blog: http://guerreroagustina.blogspot.com.es/ ho passareu genial.
Felicitats Agustina Guerrero!
What am I now?… en anglès
El camp del disseny s’ha traslladat, d’un temps fins ara, a una nomenclatura anglesa que defineix cadascuna de les nostres tasques. En l’actualitat no es pot buscar feina de disseny en la nostra llengua, hem de definir-nos i presentar-nos mitjançant nous conceptes; conceptes que, la majoria de vegades, les empreses desconeixen però utilitzen en les seues ofertes de treball. Ja no serveix tindre imaginació, creativitat, coneixements del color, la forma, programes informàtics i de disseny, comunicació verbal i digital… ara ens cal aprendre i utilitzar la nomenclatura anglesa.
Hui em presentaré utilitzant i definint aquests conceptes, que formen part de la meua formació, la meua experiència laboral, els meus coneixements i aquelles tasques creatives que em fan feliç.
INTERIOR DESIGNER
El disseny interior és la disciplina projectual involucrada en el procés de formar l’experiència l’espai interior, amb la manipulació del volum espacial així com el tractament superficial. No s’ha de confondre amb la decoració interior, el disseny interior indaga en aspectes de la psicologia ambiental, l’arquitectura, i del disseny de producte, a més de la decoració tradicional. Un dissenyador d’interior o d’interiors, és un professional qualificat dins del camp del disseny interior o qui dissenya interiors d’ofici com a part del seu treball. El disseny interior és una pràctica creativa que analitza la informació programàtica, estableix una adreça conceptual, refina l’adreça del disseny, i elabora documents gràfics de comunicació i de construcció.
GRAPHIC DESIGNER
El disseny gràfic és l’art de la comunicació, l’estilització i la resolució de problemes a través de l’ús del tipus i de la imatge. El camp també és sovint erròniament anomenat Comunicació Visual o Disseny de la comunicació, a causa de les habilitats implicades superposades. Els dissenyadors gràfics utilitzen diversos mètodes per crear i combinar paraules, símbols i imatges per crear una representació visual d’idees i missatges. Un dissenyador gràfic pot utilitzar una combinació de la topografia, arts visuals i disseny de pàgines, tècniques per produir un resultat final. El disseny gràfic sovint es refereix tant al procés (disseny) pel qual es crea la comunicació i els productes (dissenys) que es generen.
SOCIAL MEDIA MANAGER
És la figura responsable de sostindre, acrecentar i defensar les relacions de l’empresa amb els seus clients en l’àmbit digital. Es tracta d’un guia cap a la comunicació 2.0 efectiva. La seua tasca consisteix en dissenyar l’estratègia, analitzar i interpretar resultats i actuar en funció d’aquests. La principal diferència amb el COMMUNITY MANAGER és que aquest últim és qui executa l’estratègia dissenyada pel social media manager.
COMMUNITY MANAGER
És el responsable de la comunitat virtual, digital, en linea o d’internet, què actua com auditor de la marca en els medis socials. Així, és la persona encarregada de sostindre, potenciar i, d’alguna manera, defendre les relacions de l’empresa amb els seus clients en l’àmbit digital, gràcies a les necessitats i plantejaments estratègics de l’organització i els interessos dels clients. És la persona encarregada de crear, gestionar i dinamitzar una comunitat d’usuaris en Internet amb independència de la plataforma que utilitzen. Ha de tindre coneixements d’aquesta, a més ser un bon redactor de textos que motiven i moure a l’acció de la comunitat.
WINDOW-DRESSING
Un aparador, és l’espai situat en la façana dels establiments comercials destinat a exhibir, darrere un vidre, una mostra dels productes o serveis que s’ofereixen en l’interior. L’aparador contribueix tant a la venta com a la bona imatge de l’establiment. L’aparadorisme és l’art de presentar, de forma adecuada, combinant objectes i materials, els productes; i un conjunt de tècniques aplicades al disseny i muntatge dels aparadors. L’aparador és el venedor silenciós d’un establiment; un element esencial i el vehicle principal de la comunicació entre un punt de venta i els seus clients; el lloc on el client, per primera vegada, entra en contacte visual amb el producte.
VISUAL MERCHANDISING
És el “Marketing en el punt de Venta” i com una ferramenta del Marketing Directe, s’aplica a qualsevol negoci, bens i serveis. La presentació visual organitza i disposa l’exhibició del producte, en les millors condicions tant físiques com psicològiques, per facilitar les compres als clients. El Visual Merchandising permet presentar el producte d’una manera informativa i funcional, guiant al client a través d’una atmosfera càlida i amistosa. Els seus objectius bàsics són: cridar l’atenció, dirigir al client cap al producte, i facilitar l’acció de compra.
Aquests són alguns, els principals, però hi ha tantes paraules que em defineixen!
My Dog Sighs: l’art de reciclar, l’art de regalar
Al·lucinada amb aquesta imatge, al·lucinada en conèixer com es fa, el seu creador i el perquè de fer-la.
Des de fa deu anys, cada divendres, l’artista anglès conegut com My Dog Sighs (Portsmouth, Regne Unit) deixa peces reciclades pels carrers per a que els vianants les puguen veure, les agafen i les porten a les seues cases. Així neix l’Art Divendres gratuït que promou la idea de deixar l’art al carrer. Una opció inusual de l’art amb el desig d’interactuar amb el públic sense causar danys permanents a la propietat pública i privada. Aquesta obra transitòria no té a veure amb la permanència o l’audiència de masses, sinó amb un bell desig de comunicar-se en silenci amb un sol participant.
L’artista treballa amb llaunes aixafades que una vegada van ser utilitzades per a l’emmagatzematge d’aliments. Les llaunes són un format inusual per a un llenç però esdevenen els caps dels seus personatges juganers amb l’addició de rostres expressius i gotes de rosada d’aigua, arribant a transformar-se en petites obres d’art. Per què les llaunes? En reciclar materials ja perduts i abandonats, la llauna afegeix una capa d’humanitat i fragilitat fent-se ressò del moment solitari en el qual el “cercador” descobreix aquesta ànima perduda.
Vos deixe aquest vídeo on es mostra tot el procés creatiu i alhora amb un toc divertit.
Imaginació publicitària al carrer
Tinc una passió especial per el món de la publicitat. Ja he parlat al meu blog, en altres ocasions, sobre aquesta, però hui faré menció sobre les tanques publicitàries. Una tanca publicitària és un suport pla sobre el qual es fixen cartells publicitaris. Les tanques s’han convertit en part habitual del paisatge urbà i interurbà presentant un anunci o missatge publicitari. Les tanques són la forma més comuna de la publicitat a l’aire lliure, i les agències de publicitat estan constantment pensant en dissenys innovadors i maneres noves d’utilitzar-les per captar l’atenció d’un públic objectiu.
La publicitat exterior constitueix un valuós complement a les campanyes de publicitat llençades en altres mitjans de comunicació, és un bon recordatori i un important reforç d’aquestes. Llevat de recintes tancats, aquesta publicitat és un medi actiu les 24 hores del dia i pot arribar a molts segments diferents de la població; però és un medi limitat, un IMPACTE VISUAL del moment i no sempre es pot ubicar en el lloc correcte ni definir clarament el seu missatge.
Mireu aquestes, innovadores i molt originals!
Aquesta última que detecta el públic present i proper, és semblant a l’últim invent en marketing: les tanques oloroses realitzades amb perfums o detergents. Cada tanca compta amb un dispositiu intern que emet la fragància, vaporitzat en alguns models, només si una cèl·lula fotoelèctrica detecta que hi ha públic present. Se suposa que aquesta tècnica augmenta la memorització de marca produint notables increments de vendes.
Abans he definit la tanca com un suport pla, però com heu vist a les imatges, ha deixat de ser un espai vertical pla i passa a tindre volum i accessoris que la fan més cridanera i original. Admirable la creativitat d’aquests publicitaris i publicitàries i la feina que realitzen, cal afegir que “impacte visual” sí que en tenen, sí.
Escultures úniques (XI)
Fa uns dies vaig trobar aquesta escultura increïble, un dels projectes del dissenyador i il·lustrador anglès CHRISTIAN LABROOY realitzat amb acer inoxidable, vidre, formigó i fusta . L’Sneaker tectònica és una escultura d’escala monumental en 3D de més de 13 pisos d’altura que representa enormes sabatilles apilades; la composició barreja tres grans marques internacionals, representant, quasi fidelment, tres models existents en el mercat. Molt poques vegades el calçat te el mateix magnetisme en l’arquitectura, però en aquesta obra veiem precisament això.
El treball arquitectònic de Chris LaBrooy, especialista en el treball i disseny en 3D, l’us de las textures, el joc amb les tipografies y les formes realistes, està inspirat, en ocasions, per l’arquitecte Frank Gehry: un dels arquitectes contemporanis que considera que l’Arquitectura és un art, en el sentit que un cop acabat un edifici, aquest ha de ser una obra d’art, com si fos una escultura. Per a acostar-se cada vegada més a aquest ideal, Gehry ha anat treballant als seus successius projectes en aquesta direcció. Els seus dissenys no són fàcils de valorar per a l’observador inexpert, atès que una bona part de la qualitat de disseny es troba en el joc de volums i en els materials emprats a les façanes, preferentment el metall, on no és fàcil reconèixer l’harmonia i el disseny estructural.
.
Ací vos mostre altre treball de LaBrooy. Apassionada, com sóc, de la Bauhaus… no m’he pogut resistir:
Si voleu conèixer un poc més sobre Labrooy, visiteu la seua web: http://www.chrislabrooy.com/. És molt interessant i trobareu dissenys increïbles! Espere que vos agrade.
Seure o mirar?
És una cadira? aquesta pregunta ens la fem sovint en veure imatges com aquesta…
Ho és.
Una cadira és un moble on pot seure una persona, generalment amb respatller però sense braços.
Des de la famosa cadira BARCELONA, dissenyada per Ludwig Mies van der Rohe, a l’any 1929, que va trencar amb els arquetips del disseny de mobiliari, el disseny industrial de cadires s’ha convertit en un autèntic repte i debat “seure o mirar?”. Em meravelle en pensar en quina gran quantitat d’imaginació i creativitat que s’ha de tindre per dissenyar un objecte tant quotidià i alhora tant diferent. Mantenint les estructures ergonòmiques i la normativa existent, es llença tot un ventall d’idees i possibilitats…
Tots interaccionem amb LA CADIRA i tots l’usem diverses vegades durant el dia, principalment per treballar i per menjar. És un objecte que ens parla de forma clara del nivell d’una societat i en la seua història podem llegir la història del disseny industrial. Per aquest motiu, la cadira ens mostra el disseny industrial en la seua màxima expressió: ergonomia, funció, comunicació, tecnologia, cultura, materials, experimentació, processos, acabats, innovació… tot interacciona en el disseny d’una peça com aquesta plena de recursos comunicatius.
No solament els recursos comunicatius, juntament amb el disseny de la CADIRA s’hi afegeix la seua funcionalitat, mobilitat, facilitat… exemples com aquests són realment extraordinaris, mireu:
Així… la majoria de vegades, malgrat ja sabeu que sóc de les que seu, m’agrada molt MIRAR-LES, atentament, com si d’una obra d’art es tractara… o es tracta, imaginant qui imagina, buscant d’on ve la idea i on va. Funcionalitat? Originalitat? Optimització de recursos econòmics? Art? Em faig tantes preguntes cada vegada que veig una imatge o una cadira com aquesta. Siga com siga, la fantasia, l’emoció i el disseny… grans idees i obres a partir del talent.
I acabant aquestes notes sobre el disseny de cadires, afegiré una d’empreses i dissenyadors valencians que tenim ben prop, a Alaquàs.
Clay Motion: animació en plastilina
Aquest mes he tingut el plaer de visitar l’exposició ” Stop Motion don’t Stop” al MUVIM, què ens mostra l’obra dels creadors valencians: CLAY ANIMATION, POTENS PLASTIANIMATION, i CONFLICTIVOS PRODUCCIONS.
L’Stop-motion és una tècnica d’animació que consisteix a capturar fotografies consecutives d’un objecte movent-lo una mica entre fotografia i fotografia de manera que visualitzant-les ràpidament sembla que l’objecte es moga. Generalment es denominen animacions d’stop motion a totes aquelles que no són realitzades ni amb dibuixos, ni tampoc creades completament dins l’ordinador; sinó que han sigut creades prenent imatges de la realitat. Així doncs, l’stop motion es fa servir per a produïr moviments animats de qualsevol objecte. En aquesta exposició trobarem l’animació amb plastilina o amb objectes mal·leables, una variació de l’stop-motion que s’anomena Clay Motion. Aquest tipus d’animació és quasi tan antiga com el cine, la primera creació data del 1902.
L’exposició m’ha agradat moltíssim. És molt curiós i fascinant veure com es realitza, pas a pas, aquesta tècnica: des dels esbossos en dibuixos, les maquetes impressionants que s’utilitzen, tot tipus de personatges articulats i animats amb desenes de boques, ulls, mans… que donen vida a cada personatge; fins la producció de la Clay Animation “en viu”, mirant com professionals la realitzen en la sala de l’exposició. També m’ha cridat molt l’atenció descobrir que aquestes tres produccions són valencianes i són conegudes arreu del món. És a València on al final dels anys vuitanta sorgeixen la il·lusió, els professionals i, poc després, les productores que durant anys copen la major part de les produccions, els premis i el reconeixement.
Si teniu temps, vos recomane visitar-la… però millor aneu entre setmana, els xiquets i xiquetes l’omplen els dissabtes i diumenges.
Des del meu blog: un aplaudiment per als creadors i creatius valencians!
maria
creantinteriors 