la fantasia, l'emoció i el disseny… grans idees i obres a partir del talent

escriptors de paraules

GRÀCIES de Rosa Montero

Això de l’amistat és com l’amor. Tothom es creu coneixedor, tots ens considerem grans coneixedors, experts en sentiments i en la passió, quan, en realitat, són dues matèries  complexes i infinites, racons profunds del ser que un només comença a comprendre quan madura. De joves, de molt joves, amics i amors t’arriben fàcilment, són una pluja càlida, confusa, lleugera, amuntonada. De joves, de molt joves, en realitat no escollim, encara que ho pensem. Et fas amic i t’enamores del primer que passa. Perquè necessites estimar. Som així, i aquesta necessitat és commovedora.

I DESPRÉS VAS VIVINT i et vas fent. Amb sort, i amb esforç, és possible que comences a conèixer-te un poc. I també vas trobant la teva gent, eixes persones que es convertiran en el teu món. És una pàtria exigent. L’amistat requereix atenció, entrega, reg constant. Hi ha que invertir moltes hores en cultivar-la. Ara que sóc major, sé amb tota certesa que és el millor destí que pots donar al teu temps. És una de les coses que he après.

Diguen el que diguen els animosos partidaris de l’optimisme vital, envellir és una cosa bastant desagradable. Envellir és perdre; perds a la gent estimada quan es mor; perds capacitats físiques i, sobre tot, perds futur: amb tant de bonica com és la vida, cada cop se’t queda més xicoteta per davant. Però amb els anys també guanyes un parell de coses molt valuoses: sens dubte experiència, i si t’ho treballes, saviesa, què és la suma del coneixement intel·lectual i de la maduresa emocional. Però, sobre tot, guanyes eixe passat comú amb els amics. Créixer amb els amics, envellir amb ells, anar posant a l’esquena, amb aquests testimonis de la teva vida, anys i anys d’una biografia compartida, és una cosa absolutament meravellosa. Amb els anys, amb molts anys (jo tinc amics actius des de fa més de tres dècades), les amistats es profunditzen i es fan grans. Arriben a un nivell d’emoció i de veracitat indescriptible.

PERQUÈ, AMB ELS ANYS, LES AMISTATS es proven de veritat. El temps pot ferir; hi ha moments en els quals el temps es torna salvatge, i mossega i desgarra com una bèstia ferotge. I en aquests moments penosos de la teva vida, en l’angunia, en els problemes, en la desolació i la incertesa, els amics venen al teu rescat. Amb tal generositat, amb tanta facilitat afectuosa, que realitzen autèntiques proeses com si en realitat no els costarà res (la última proesa sobrehumana que han fet els meus amics per mi, ha estat la del trasllat de domicili i muntar-me la casa, pràcticament ells soles, en cinc dies). Els amics et salven literalment la vida i ho fan sense esperar res, sense bacil·lar, pel plaer de donar. Modestament grandiosos.

Algunes vegades he jugat a imaginar-me quins serien els meus darrers pensaments abans de morir. Com seria el balanç de la meva existència. Durant anys he suposat que aquestes memòries finals estarien plenes de records dels meus amors més apassionats, de la infantessa i la família, potser també d’alguns moments de la meva escriptura. Però ara sé que en aquest recompte final brillaran com illes de llum alguns moments màgics amb els meus amics. Aquests regals d’estima que m’han donat, tant grans què és impossible merèixer-los. Això també és la vertadera amistat : la sensació d’estar feliçment en deute amb els altres. Per tot això que ja hem viscut, i per tot el que encara hem de viure, gràcies. Moltes gràcies.

Maneres de viure. EL PAÍS SEMANAL. Número 1773