la fantasia, l'emoció i el disseny… grans idees i obres a partir del talent

creadors i creadores del món

Adéu Mestre Quino, adéu Pare

Complicat, dur i trist el 2020. Afectades per una pandèmia mundial… i ara compartim un any de dol.

El 30 de setembre ens va deixar Quino, Joaquín Salvador Lavado Tejón (1932-2020), humorista gràfic i il·lustrador que va crear la nostra estimada Mafalda. Entre 1964 i 1973 es publicaren totes les tires de Mafalda en diversos mitjans impresos: Tristament, al 1973, Quino va prendre la decisió d’abandonar la tira de Malfalda per manca d’idees.

Però ella sempre ha estat entre nosaltres, viva i actual com aleshores. Els anys no passen per Mafalda, eternament xiqueta, eternament crítica i pessimista. Eternament preocupada per la situació del món.

Les xarxes es van omplir del hastag #adiosmaestroquino i moltes il·lustradores del món van mostrar el seu condol mitjançant allò que millor les identifica: el dibuix.

Avui faig una recollida d’aquelles que més em van impactar.

Agustina Guerrero

Vaig conèixer a Mafalda quan era jove, aleshores em vaig llegir les seues tires còmiques: anys després al voltant del 2005, sense saber perquè vaig decidir prendre-la com avatar en les meues xarxes, i vaig començar a enganxar-la a les meues imatges, intentant transformar les fotografies en missatges mijançant la seua il·lustració. Alguna cosa de Mafalda ha estat sempre meua, i a la inversa… ens assemblem.

Ara plorem juntes pels éssers estimats que ens han deixat enguany. Plorem per la pèrdua dels nostres pares, ens consolem i seguim.

I no puc acabar aquest xicotet homenatge d’acomiadament a Quino, i per la meua gran amiga i companya Mafalda, que compartint l’avatar del 2020 #weareamask

No et preocupes, Quino, vetllarem per ella! La deixes en bones mans!

No et preocupes, Pare, vetllarem per ella!


Il·lustracions del confinament

Molt de temps sense vindre al meu blog a compartir o publicar… aquest any ha estat difícil, superar una darrera de l’altra, fins avui… enmig d’aquesta crisi del Covid-19 que vivim, fent el cor fort, he obert els ulls i he descobert la màgia de les il·lustracions, del dibuix, de l’art enmig dels moments difícils. Hui vull compartir-vos, algunes de les il·lustracions i imatges que vaig trobant a les xarxes… m’han tornat a captivar!

No he fet la recerca exhaustiva per saber qui són les creadores, algunes sí les conec, només són per mirar-les, per sentir.

Keely Shaye Brosnan on Instagram: “Sending healing thoughts to everyone on our planet. While we practice “social distancing” let’s come together to create the change we want…”

Algunes ens mostren un suport incondicional cap a metges, sanitaris, infermeres… que estan donant-ho tot i treballant incondicionalment per tots nosaltres… Descriuen moments de reivindicació, de lluita, de tristesa i d’humanitat.

Homenaje en forma de ilustraciones a todos los que están velando por nosotros

3,021 отметок «Нравится», 39 комментариев — A L ! R E Z A P A K D E L (@alirezapakdel_artist) в Instagram: «کارتون جدیدم با موضوع ؛ قدردانی از کادر درمان ‏Cartoon by Alireza Pakdell Appreciation of the…»

Cartoon: Together, Fight against CoronaVirus. See also: Virus Cartoon Challenge, March – April 2020 (Open list) (22 submissions) More The post Together, Fight against CoronaVirus first appeared on Toons Mag and is written by ali rastroo.

Coronavirus

Altres parlen de la nostra complicada vida diària, el moment de balcons que uneix (en ocasions) al veïnat que fins ara ens era desconegut…

Maria Saladich

Neighbour

Neighbour

Ortifus

I, com no, altres ja han estat publicades a les parets! Qui o quines amb tant poc de temps han sortit als carrers per deixar impregnades les parets i murs d’aquesta situació que ara vivim…? i com s’ho han fet?

Love in Corona virus pandemic Street Art Venice Beach California

Covid19

#streetart

Hi ha moltes més, i aniré afegint-ne… Els i les creatives del món, les que tenen el poder de l’art a la mà (al pinzell, al llapis, a l’spray, a la pantalla…) ens deixen aquest registre d’imatges que formaran part de la nostra història. Ens treuen un somriure o una llàgrima, potser un record… ens regalen tendresa i estima. Tota la meua admiració per a aquestes, tot el meu suport a l’art i la creativitat que, ara en temps difícils, necessita estar més present i viu que mai.


Les miniatures de Maria Ortmann

mcortmann@me.com

Maria Ortmann és una artista danesa, i gran amiga, fotògrafa, escultora, dissenyadora i actualment artista que crea, amb les seves mans i molta tendresa, miniatures amb plastilina recreant un dels menjars típics danesos: el sandwich.

Com es pot veure a la fotografia, el tamany és minúscul però molt elaborat. He pogut veure personalment tota l’elaboració d’aquesta obra quasi real, cada detall és treballat i preparat amb les mans. Prepara cadascun dels ingredients del sandwich i després els va unint, superposant-los un damunt de l’altre: el pa negre danès com a suport, diferents tipus de mescla (semblant al nostre pernil dolç), formatge, salmó… i, per suposat, tota la verdura.  Un ventall de colorit que, una vegada acabat al forn, es converteix en un bonit detall imantat per a la nostra nevera.inici de l'elaboració

Sembla que voldríem o podríem menjar-lo de tant bo com es presenta davant els nostres ulls.

Com que som amigues, sempre li propose que hauria de mostrar la seva obra en internet, fent-la viatjar i coneguent altres països, però ella, senzilla, sempre em diu que ha de destinar molt de temps a aquestes creacions, que, potser, més endavant mirarà de fer-ho. És, per aquest motiu, pel qual hui he volgut fer-li un homenatge i mostrar, en aquest blog meu, la seua petita però gran obra.

Sempre m’encisa descobrir persones creatives que poden transformar diferents materials, amb les seves mans, en obres d’art. Maria, de qui ja coneixia les seves escultures (alguns busts a tamany real) m’ha mostrat aquesta nova manera d’esculpir a xicoteta escala. No sabia dir-me en quin moment ni com havia començat aquestes creacions, només em parlava de sentiments d’artista mentre les seves mans continuaven creant; i la vaig veure relaxada, feliç… amb un somriure als llavis.

Després, em va regalar alguns d’aquests sandwichs (i altres li’ls vaig comprar per regalar-los jo) però, n’estic segura, que el millor regal que em va fer durant els dies que vaig passar amb ella i la vaig veure treballar, va ser ESTAR amb ella.

Maria Ortmann exposa i ven les seves obres, com a souvenir en alguns museus danesos i també en mercats d’artesania a la ciutat de Copenhaguen. Però, si realment vos agrada i voleu fer-li un encàrrec personalment, podeu contactar directament amb ella:

Copyright: Open Sandwich Miniatures. mcortmann@me.com


Rotterdam, l’arquitectura d’Holanda

Aquest estiu he viatjat a Bèlgica i Holanda, he tornat plena de tot allò que he descobert i vist, especialment en la ciutat de Rotterdam: una ciutat en continua creació i plena d’arquitectura moderna. Situada a les ribes del Nieuwe Maas, amb un dels ports més importants del món. L’arquitectura de la ciutat, especialment el centre, és moderna i contrasta amb el tradicionalisme preeminent a la majoria de ciutats del país. Aquest fet es deu en gran part al bombardeig que devastà el centre de la ciutat al 1940. Com moltes ciutats que foren destruïdes, Rotterdam s’inclina per transformar-la contínuament i omplir-la de gratacels i edificis de renom en el món de la arquitectura mundial.

Rotterdam és la ciutat de l’arquitectura d’Holanda, amb la innovació com a punt central i una silueta urbana en constant canvi.

Només arribar a la ciutat et trobes la Rotterdam Centraal, la gran entrada és una porta al centro urbà de gran altura. Aquí l’estació deriva una identitat metropolitana internacional de la sala de vidre i fusta. El sostre de la sala principal revestit amb acer inoxidable, té una caràcter icònic de l’edifici i apunta cap el centre de la ciutat. Ens dona la benvinguda!

El Pont Erasmus (la primera de les fotos) un dels principals símbols de la ciutat, inaugurat al 1996, rep el nom per l’il·lustre Erasmo de Rotterdam, al qual també visitàrem i honràrem.

 

Una de les construccions més curioses són les Kubuswoning, o cases cub, construïdes per Piet Blom al 1984. Blom gira 45 graus el cub convencional d’una casa suportat per pilars de forma hexagonal. 32 cubs que, segons alguns, fan referència simbòlica a un bosc, formen aquesta comunitat de veïns.

El Markthal és un dels mercats coberts més grans d’Holanda, un enorme espai tancat a nivell de carrer envoltat per un edifici de vivendes en forma d’arc.  Lo excepcional del disseny radica no solament en la seua forma i tamany, també com integra totes les funcions.

A prop d’aquest edificis, trobem l’edifici Llapis, edifici d’apartaments que rep aquest nom per la seua forma, i la Biblioteca pública: una construcció de 5 plantes, amb ascensors interiors i oberts, que ens endinsen en un espai únic i admirable.

Caminar per Rotterdam és caminar entre gratacels i edificis moderns. El vidre omple les façanes i es converteix en un reflex de la ciutat. Construccions rematades per enormes cubs que sembla cauran d’un moment a altre. Contrasts d’aquests amb edificis històrics que s’han mantingut.

 

I, com no, bicicletes per tot arreu, urbanisme dissenyat cap a la persona, a la construcció d’una ciutat intel·ligent.

Hi ha molt més del viatge: visita obligada al Museum Boijmans Van Beuningen, i retrobament amb el meu estimat Monet. Caminar pels barris buscant street art que decora tot tipus de parets i altres objectes del mobiliari urbà. Visita obligada als pubs i beure diferents cerveses. Passar el matí al jardí botànic… i molt més. Aquesta només és una part del meu gran viatge, quedarà pendent (com em passa tantes vegades) la vivència a Brussels i Brugge, d’on també m’he portat molt i molt… i continuar parlant-vos de Rotterdam.

Vos invite a anar a conèixer-la, segur que vos agradarà. Si voleu bon consells o una guia… em podeu consultar!!

I no puc tancar aquest post sense donar, com sempre, les gràcies a les dues persones que m’han acompanyat en aquest viatge, sense les quals aquestes coses no serien les que són, i no gaudiria tant!! Gràcies equipo i prepareu-vos que ja estic organitzant el següent!!

 


Enamorada de l’street art de Múrcia

Ja m’havien parlat de l’street art a Múrcia varies vegades, dels moviments creats entorn aquest art urbà, com ara Murcia Street Art Project o l’Oficina Municial de Graffiti que dona suport als artistes locals, deixant de realitzar actes vandàlics a les parets per crear obres d’art,  i potenciadora de convertir aquests espais en rellevància arreu del món. Entre els seus objectius, el graffiti es converteix en una estratègia ideada per rehabilitar el patrimoni al temps que dona valor a espais urbans quasi oblidats; però quan vaig visitar la ciutat personalment – sota una fina pluja que va caure tot el cap de setmana – em vaig quedar sense paraules.

Com sempre, abans de fer els meus viatges, faig una recerca sobre Múrcia i em trobe una pàgina que ens mostra sobre el plànol els punts on trobarem la majoria de les obres. Alhora caminaré amb Jau, un amic que viu en aquesta ciutat, també enamorat d’aquest art, i que ens ajudarà a trobar altres intervencions menys conegudes o amagades entre els barris més foscs.

Una de les més impactants intervencions es troba als exteriors  de la seu Federación Regional de Empresarios del Metal de Murcia (Fremm). Enormes llenços omplen les parets de colors i figures, de crítica i art. Artistes com Carlos Callizo (que apareixerà en altres punts de la ciutat), Dale Grimshaw, Feoflip, Xav, Mayoly, Fderico Draw, Goyo 203,

Al·lucinada també al Complex Princesa: quatre parets enmig d’edificis de vivendes que mostren immensos quadres pintats de Carlos Callizo, Lyly Brick… Ja voldria jo viure envoltada d’aquestes obres!

Impactant també el Dalí que ens mira, o no, pintat per l’artista brasiler Kobra a la façana d’un centre cultural.

El parc de l’auditori Fofó és el punt de partida de tot aquest moviment d’street art a Múrcia, perquè va ser la primera intervenció realitzada per joves graffiters murcians, com ara Isaak.

A les afores de la ciutat, trobem les parets que envolten l’Hotel Neva, una crítica a favor de l’Horta de Múrcia que ens recorda, ràpidament, les parets pintades a València, de les quals ja he parlat en aquest blog. Artistes que han participat: Chip. Toren, Come1, Isaak, Tomas Zon…

El barri que envolta el Teatro Circo, ens mostra tot un ventall de diferents artistes, a cada racó, a cada carrer ens sorprenem… gires un cantó i allí hi ha un altre, i un altre…

Algunes obres són realment curioses i conec a Pang, l’artista que pinta a sobre de les seues intervencions, al barri de Santa Eulalia formant part de la mostra “De la Calle al Museo”, realizada amb l’objectiu de transformar estèticament aquest barri.

I, com no, per finalitzar la nostra visita havíem d’anar a veure les parets que reivindiquen i donen suport a la Plataforma Pro Soterramiento que lluita contra el Mur que es vol construir per les obres de l’AVE, prop del pas a nivell de Santiago El Mayor.

Si teniu ocasió i ganes, vos recomane una visita llarga a Múrcia, amb plànol i càmera a la mà, amb ganes d’aturar-se davant cada obra i gaudir-la plenament, perquè fins i tot trobareu bons desitjos!


Escultures que aprenen, que es meravellen

Addicta a l’art, darrerament m’he endinsat en el món de l’escultura. En la meva recerca he trobat una escultora, nascuda a Lituania, anomenada Jurga (Utena, 1977). Dissenyadora i escultora influenciada per l’obra de Chaïm Soutine, ens regala una obra esculpida en fang plena de emoció que transmet caràcter a cadascuna de les seves figures. Simplement el ser humà, sense importar la seva condició social o la seva edat. He buscat informació sobre ella i només he trobat sentiments compartits per crítics d’art i professionals familiaritzats amb l’escultura, tots escriuen sobre el que han sentit a través d’aquesta obra.

És necessari que l’escultura estiga viva. Treballe l’expressió de personatges que aprenen, que descobreixen, que es meravellen. 

No m’agrada explicar les meves peces. Així que poso aquestes imatges, parlaran elles mateixes. Tothom trobarà la seva pròpia veritat …

 

La definiria en una paraula: senzillesa i serenitat. La temàtica més utilitzada és el món infantil: la vida dels xiquets és senzilla, sense problemes; les seves inacabades obres, ens regalen un ventall de sentiments: sensacions d’humor, encant, humanitat, serenitat i simplicitat, fins i tot de tristesa.

El treball amb el fang, un element de superfície rugosa, és impressionant, en primer lloc, des del moment en que es transforma i dona vida a cadascuna de les obres; i en segon, deixant l’obra inacabada, amb la bellesa pròpia del material, amb un gran significat: la vida continua, ens farem grans… o no.

Quan una obra m’impacta des del moment en que la veig, quan trobe una imatge entre moltes altres, m’enamore. Les obres parlen sense dir res, això defineix a un artista: expressar a través de la teva obra. Cada xiquet creat per Jurga em parla, ens parla i ens diu molt. Cada escena que representa és com si, en algun moment de la nostra vida, nosaltres l’haguérem viscut; i de sobte aquest xiquet som nosaltres mateixos… o un dels nostres amics… són quasi nostres.

Si voleu fascinar-vos i conèixer-la més detingudament, vos convide a visitar el seu blog

J’aurais envie de protéger cette enfance.

Mais que je me moque de mes bêtises…


Ser i deixar empremta: art urbà

Mentre camines, entre els carrers d’una ciutat, sobre els murs, les façanes, obres els ulls i ho veus: l’art urbà, allò que coneguem com street art i que esdevé més quotidià cada dia. Imagine que forma part del meu passat, de jove ja pintava murals en façanes (amb permís, per suposat), o les parets de casa que els meus pares em permetien; també de gran n’he pintat, com a la bonica casa de Benicarló, i després alguna m’animaria a conèixer més fermament aquest art, i així em vaig començar a apassionar i enamorar de la bellesa efímera de l’art urbà.

Vaig aprendre molt en un dels meus viatges a Berlín, de la mà d’una gran street-artista espanyola que pintava arreu d’Europa, de la qual he parlat a aquest blog, i des d’aleshores faig investigacions continues per conèixer encontres de graffiti o street art valencians o més propers, n’he descobert que hi ha quasi totes les setmanes. Viatge i camine per les ciutats, buscant i fotografiant totes les obres que em criden l’atenció. A qualsevol racó, en pobles perduts en la muntanya, on menys m’ho espere… m’estan esperant.

Fanzara, perduda i recuperada. Un espai d’art urbà perdut en la muntanya.

I m’enamore, com sempre em passa, de les artistes que vaig trobant, repetidament. Supose que els meus ulls ja busquen allò que vull trobar, i així sóc capaç de reconèixer-los en la distància: Julieta XLF, David de Limón, Xelon, Deih, La nena wapa wapa… artistes valencians, i altres d’arreu del món: Banksy, Alice Pasquini, Claire, David Zinn, OakOak… Hi ha tantes que no puc nombrar-les d’una vegada, tampoc no puc compartir tantes fotografies com he fet, com faig cada cop que veig alguna obra.

Deih al barri del Carme, València

 

Graffitea Cheste, 2016

De vegades tinc el plaer de veure’ls quan estan pintant, pots seure al seu costat i contagiar-te del moment. Admirada de com permeten que estigues ahí, mentre creen l’obra, sabent que no m’agrada que m’observen quan estic pintant. Aquesta, potser, és la diferència, elles pinten cap i a l’exterior, en poc temps, davant la mirada de tothom que passa.

Ja he parlat al blog sobre l’street art, sobre alguns d’aquests artistes, sobre la història de com i on sorgeix aquest art, aquest cap de setmana he tingut el plaer de veure’ls pintar sobre estructures de fusta en un espai tancat. És curiós trobar-te’ls en exposicions pròpies, tindre a la mà làmines de les seues obres que pots comprar i tenir a casa teva. Se’m fa extrany pensar que l’artista urbà puga traslladar-se al paper, que l’obra efímera, sobre sol i ombra, puga estar tancada dins un marc de vidre. L’art urbà és lliure, com ho són els artistes que el fan.

Street art Berlín 2015

I per, acabar, o posar el punt i coma en aquest post, vos compartiré aquesta obra, en la ciutat de València, i que tant m’agrada… no ser res, o ser i deixar part de tu… en un mur, en una façana. Enyore els pinzells, enyore pujar a una escala llarga i que em tremole la mà mentre deixe la meua empremta sota el sol i l’ombra.

 


Intervenció humana i positivisme

Jason de Caires Taylor (1974), llicenciat en escultura, instructor de busseig i fotògraf submarí, va construir al 2016 el primer parc d’escultures submarines del món situat davant de la costa oest de Granada a les Índies Occidentals; considerat una de les “25 Meravelles del Món” pel National Geographic. Permet la creació d’una àrea marina protegida després que l’huracà Iván va danyar les illes i molts dels esculls de la costa.

Al 2009 va ser cofundador del Jason MUSA (Museu Subaquàtic d’Art), un museu monumental amb una col·lecció de més de cinc-centes obres escultòriques que estan submergides a la costa de Cancún, Mèxic.  I ara, al gener de 2017, ha construït el Museu Atlàntic a Lanzarote en les illes Canàries.

sotamar2

Els seus projectes d’art públic pioners no són només exemples de conservació marina sinó també de consciència ambiental, promovent el canvi social i portant a la gent a apreciar la bellesa natural imponent del món submarí.

La majoria de les seves escultures representen persones i rostres d’individus als quals troba interessants. Treballa la interacció positiva entre les persones i els hàbitats submarins fràgils, al temps que alleuja la pressió sobre els recursos naturals.

El seu art retrata la intervenció humana amb positivisme i en defensa de la vida. Contrasta amb tota intervenció humana que ha portat, moltes vegades, als desastres marins. Igual que amb la majoria dels escenaris, l’educació és la clau per ajudar els esculls de coral. Jason espera que la seua obra siga un crit d’atenció sobre els problemes que enfronten actualment els oceans, un pas més per la protecció i prosperitat dels esculls de coral.

sotamar3

El Museu Atlàntic és el primer museu d’art contemporani sota l’aigua a Europa i l’Oceà Atlàntic, composat per 300 escultures: per una part figures humanes que representen als veïns de la zona, i per l’altra la vida dels migrants que arriben en tapera a les costes espanyoles, incloent un d’un vaixell ple de refugiats que evoca la crisi migratòria d’Europa. El museu és part d’un projecte cultural que data de la dècada de 1960 i inspirat en la seva majoria per César Manrique, un artista que va convertir l’illa volcànica en el seu llenç. Aquelles estàtues sovint tallades a la roca de lava, s’han convertit en escultures de formigó resistents al pas del temps sota el mar. Tot el treball de Jason, té un estudi previ científic i marí molt profund, per respectar tots els éssers vius sota l’aigua i permetre que puguen conviure amb les seues escultures. Sempre amb l’objectiu de fer perdurar sota les profunditats de l’oceà la vida sobre la terra.

Part del projecte és mostrar la fragilitat humana. Al col·locar aquestes escultures dins l’enorme massa d’aigua veient com són engolides pel mar, espere que transmeten el missatge.

sotamar1Actualment està investigant portar el seu treball a l’Oceà Pacífic, a les aigües que envolten Austràlia i Nova Zelanda. Però, sobre de tot, està decidit a augmentar la consciència sobre la difícil situació dels esculls de coral i proporcionar informació de com els éssers humans poden ajudar en la seua conservació i perduració.

Des de que vaig vore un reportatge d’aquest Museu sota l’aigua, he volgut escriure al meu blog sobre aquest. No solament em va cridar l’atenció la creativitat i immensitat d’aquest escultor britànic, sinó especialment el seu positivisme i passió per la vida humana i marina, per la seua fragilitat, compartida d’alguna manera i per la creença de que aquesta pot sobreviure unida i conjuntament.

Encisada quan veig escultures prop del mar, aquest cop… tan a prop, endins… no naden, viuen, sobreviuen.

Agraïda quan trobe un artista que continua creient en l’ésser humà, i reflexa aquesta visió en la seua obra.


Botigues que impacten a la rue du Maréchal Joffre

Sempre mirant, sempre buscant entre els aparadors que em trobe arreu del món, enguany a la rue du Maréchal Joffre de Nantes, vaig trobar una decoració molt divertida i cridanera. L’amor dura dos mesos, el temps de l’edició del Voyage à Nantes. Una passió efímera durant la qual es van conèixer i es van enamorar… 12 autòmats que animen el carrer i atrauen els ulls dels visitants.

L’artista és Gavin Pryke, un britànic instal·lat a Nantes, que ha recreat la seva imatge en aquestes figures, sobreposades a les façanes de les botigues i representant l’activitat pròpia de cadascuna. Els personatges, un home i una dona sempre en moviment, es tallen el cabell, van a dinar, toquen instruments musicals… Una obra interactiva que atrau des dels xiquets fins al avis. Totes les botigues d’aquest carrer s’uneixen en un fil conductor original i divertit, un fil que ens farà recordar sempre aquest bonic espectacle.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En alguns estudis sobre disseny d’aparadors es remarca la importància d’impactar al vianant: Arriscar-se! Ser Creatiu! No tindre por en decorar l’aparador de forma poc convencional o diferent. L’objectiu és cridar l’atenció. Desmarcar-se de les convencions. Puc assegurar que en aquest carrer ho han aconseguit de ple i, a més, ho han aconseguit entre totes les botigues – sense desmarcar una sobre l’altra – potser aquest és el camí a seguir com exemple en els comerços i botigues de les nostres ciutats, per què no posar-se d’acord i crear una decoració dels aparadors comuna? no seria aquesta una bona manera d’atreure a la gent cap al nostre comerç? no recordaríem molt més tot un carrer impactant que no una sola botiga?

És cert que aquest tipus de decoració “comuna” la podem trobar en èpoques especials de l’any, com ara el Nadal, i potenciada per les associacions de comerciants, algunes de les quals, cal dir, són poc o gens atraients. Però també ens podríem plantejar la proposta de continuar fent-ho durant l’any, i no impulsat solament per aquestes associacions sinó pels comerços que s’agrupen en un mateix carrer o avinguda.

A la rue du Maréchal Joffre, s’ha posat en practica aquesta instal·lació original, ideada per un dissenyador, per una persona creativa i coneixedora de mecanismes de disseny; professional que cal aprofitar en actuacions d’art urbanes com ho es aquesta.

Ací vos deixe un enllaç per veure-les en moviment: les automates

 

 


Nantes: seguint la línia verda

Triarem viatjar a la ciutat francesa de Nantes per atzar i ha resultat ser una ciutat increïble; una d’aquestes on et podries viure, la gent és amable, el lloc és acollidor i fàcil de conèixer i ara, a l’estiu, tota la ciutat es submergeix en una línia verda Le Voyage à Nantes.le voyage12 quilòmetres d’una línia verda pintada al terra reinventa la ciutat de Nantes en 40 etapes per descobrir: cultura, art, arquitectura, música… No hi ha pèrdua, tot és fàcil i tot s’ha de visitar.

He descobert tantes coses en aquests dies què no tinc clar que contar al blog… parlar-vos de la ciutat i dels edificis que la caracteritzen? mostrar-vos art urbà de pintura i escultura? contar-vos tota l’arquitectura moderna que es construeix a la vora del Loire? Faré una xicoteta barreja d’allò que més m’ha impactat i… potser un altre dia, en un altre post, seguiré parlant de Nantes.

Començaré pels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat i que cal visitar:

El Châteua des Ducs de Bretagne, el darrer castell vora el LoireDucs Bretagne

La Cathedrale Saint-Pierre i Saint-Paul, edifici d’estil gòtic que va tardar 457 anys en construir-seCatedral

El passatge Pommeraye: una de les galeries més boniques d’Europa, una obra mestra arquitectònica del segle XIX. Pommeraye

Nantes és la ciutat on es fabriquen les gal·letes LU, a Le Lieu Unique. Aquesta antiga fàbrica que despuntava en el teixit industrial de la ciutat s’ha convertit en un espai d’exploració artística per donar-li de nou un ús a aquest edifici tan emblemàtic.Le lieu Unique

Nantes és la ciutat de Jules Verne, no solament al seu Museu, també hi trobes les seues aventures per tota la ciutat.Jules Verne

Les monumentals estructures situades en els móns inventats d’aquest autor, l’univers mecànic de Leonardo da Vinci i la història industrial de Nantes es fonen en Les Machines de l’Île, escultures urbanes accessibles al públic, un espai ple de creativitat i imaginació, ple de xiquets!Les machines IMG_20160805_151721915

Reconeguda com a Capital Verda d’Europa és una ciutat neta i plena d’espais verds i jardins, els jardins Des Plantes són un espai increïble i alhora ple d’imaginació, els jardiners creen veritables escultures d’art. Un dels principals jardins botànics de França.Les Plantes

I com no, el Barri de la Création, per arribar a aquest cal creuar la passarel·la Schoelcher, el primer pont amb pistons hidràulics situats en els seus pilars permetent que la part central conserve sempre la mateixa distància a la superfícies de l’aigua malgrat les marees i així la circulació dels vianants no es veu mai interrompuda.
passarela

Un barri amb formes urbanes i arquitectòniques modernes. El primer barri en el qual els grans noms de l’arquitectura han deixat petjada: Jean Nouvel, Nicolas Michelin, Christian de Portzamparc, Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal.arquitectura moderna IMG_20160810_193227106arquitectura moderna

I entre tots aquests, trobem LA FABRIQUE, un centre polivalent que difon totes les formes artístiques de música amplificades, creacions multimèdia i multidisciplinars. Espectacular per fora, amb streeet art a les seues façanes.La Fabrique

Hem caminat molt per la ciutat, sempre amb els ulls oberts i càmera en la mà… descobrint, fotografiant, captant… imatges com aquesta: mosaics pixel·lats de l’invasor de l’espai formen part del ventall d’street art, divertits i alhora simpàtics.

street art nantes IMG_20160805_190257995

 

 

 

 

 

 

 

 

Hi ha tantes coses que contar, tant que he conegut i viscut… Nantes és una ciutat meravellosa, rica en art, història i arquitectura, rica en la gent que l’habita, rica en espais naturals i vida quotidiana. Llàstima no conèixer el francès per poder comunicar-nos millor però… mai no se sap, potser algun dia hi tornem… m’agradaria molt! I, com sempre, m’agradaria tornar a viatjar amb Jose, el meu company incansable de viatges i aventures pel món.

 


Encontre amb Monet a Orsay, Paris

Aquest mes he viatjat a Paris, la ciutat dels impressionistes. Una vista ràpida de dos dies des de Nantes (més endavant escriure un post sobre aquesta). He descobert una ciutat de la qual tothom et parla i que sempre he volgut conèixer, he caminat pels seus amplis carrers i avingudes, vora el Sena; obrint els ulls, omplint-me d’art, arquitectura, història… de tot!

El primer dia va començar amb la visita al Musée Louvre, tant per veure i amb poc de temps! Em pregunte com caben tantes obres d’art allí dins, i com deixen entrar a tantes persones alhora… El Jardí de les Tuileries, la Plaça Concorde, els Palais gran i Petit, l’avinguda dels Champs-Elysees fins a l’arc de Triomphe, i una escapada amb el metro fins al Champ de Mars i la magnífica Tour EiffelEiffelEl segon dia a Paris va començar amb una de les millors vivències de les quals he gaudit mai. Ja fa molts anys que Anna em diu: “L’Orsay és el teu museu, hi has d’anar”, quanta raó tenia!!! He descobert el “meu Museu”.

Musée d’Orsay està instal·lat en l’estació de tren construïda per a l’exposició Universal de 1900 (com molts d’altres edificis importants a Paris), així el propi edifici és la primera gran obra d’art que veurem, i després totes les recollides de 1848 a 1914. OrsayNo m’agrada fotografiar les obres d’art dels museus, trobe que no és necessari i que deterioren la valuositat d’aquestes però… aquesta, feta per Jose, mostra un moment molt important per a mi, no sé com descriure-lo amb paraules…wasdejose (11)MONET és la paraula. El reconec només entrar a la sala i, de seguida, els meus ulls s’omplen de llàgrimes. No m’ho crec! El tinc davant… impressiona!!! Impressionant! Per a una enamorada de l’Impressionisme com jo, trobar desenes de quadres del teu pintor preferit, poder veure de prop totes aquestes que he vist i estudiat als llibres i després amb internet… no té preu. Aquest ha estat el millor regal que m’ha ofert Paris en aquests dos dies. Hui no parlaré de l’Impressionisme, ni de Monet, ja vaig parlar sobre Monet en aquest blog: https://ideainterna.wordpress.com/2013/02/03/per-que-monet/ i també aleshores vaig compartir aquesta imatge. Hui només compartiré aquest màgic moment… la llum del moment, com deien aquells pintors:

Solament puc dibuixar allò que veig (Claude Monet)

Aquest instant i les hores que seguiren, em vaig omplir mirant i mirant quadres. Mentre observe cada pinzellada, pense en l’època en la qual foren pintats, la lluita per defensar allò en que creien: l’essència del seu art; com treballaven i convivien, com aprenien… Em transporte a aquells dies… em submergeix en l’art.

En sortir del Museu, marxem a veure Notre Dame, la Sainte Chapelle, la Place du Chatelet, el Centre Pompidou (malauradament està tancat) i el final de la vesprada ens anuncia que hem de tornar a l’estació de Montparnase per agafar el tren que ens torna a Nantes… on continuem el nostres dies a França.

Tornaré a Paris, tornaré per visitar el Musée Marmottan-Claude Monet, on es troba l’obra que dóna nom a l’Impressionisme; tornaré a visitar els carrers del Barri de Montmartre, on van viure tants pintors; tornaré més dies, amb més temps, a caminar de nou per aquesta encisadora ciutat… i tornaré a parlar d’aquesta a aquest blog.

Merci Paris!


Zach: l’artista que provoca un somriure

zach

Aquesta va ser la primera creació de Zach que va conèixer i ja em vaig quedar encisada. Ernest “ZACH” Zacharevic és un artista lituà (1986) que combina tècniques d’obres d’art amb la passió per la creació a l’aire lliure. Elimina els límits artístics movent-se entre disciplines com la pintura a l’oli, la plantilla i l’aerosol, l’escultura… composicions dinàmiques dins i fora de galeries. Artista que es caracteritza per entremesclar les seues obres entre la realitat i la ficció. És considerat  com un dels artistes urbans més rellevants en l’actualitat per la creativitat i la imaginació dels seus murals.

zach4Zach va rebre el reconeixement al 2012 amb la creació d’uns murals al festival de Cultura a Penang, Malàisia, que mostren escenes de la vida que combinen elements quotidians amb la pintura. Els dos més populars són nens ens bicicletes i xiquet a la motocicleta.

Murals en ciutats com Singapur, Roma, Bruseles, que no deixen mai indiferent a l’espectador. Des dels seus inicis s’ha decantat per espais públics, pintura i materials reciclats creen un estil simple que interactua amb el públic per treure-li un somriure. Un art urbà on els graffitis passen a un segon pla, semblant-se a la fotografia i introduint als seus personatges ficticis en el món real.

zach3Zach pren el xiquet com al principal personatge de les seues obres, això permet l’atracció i diversió en el carrer. El seu missatge sobre la vida es basa en el joc de créixer i vore passar el temps amb nostàlgia, recordant els moments divertits que han quedat enrere.

zach5

Darrere de cadascuna de les seues creacions hi ha un gran treball d’observació, perquè Zachaveric es diferencia per la seua capacitat de captar els xicotets detalls característics de cadascuna de les ciutats a les quals viatja i on deixa la seua petjada creativa. L’arquitectura, la gent, el paisatge, són aspectes en els quals centra la seua atenció. Per això les seues creacions són tan cridaneres: són diferents, adaptant-se a cada societat que les gaudirà. Algunes de les seues obres han creat polèmica entre els governs de les ciutats on les pinta pel seu caràcter rebel i reivindicatiu, i ha estat comparat, en ocasions, a la lluita constant d’altre gran artista: Banksy.

M’agrada l’aspecte social de l’art, d’estar compromesos i involucrats. No és només una obra d’art que m’atrau i m’anima; m’agrada connectar i conèixer gent i provar coses noves i explorar…

Fidel a la seva filosofia, la justificació del seu treball es troba en les mirades de totes les persones que voluntàriament s’aturen davant els seus dibuixos durant una llarga estona: miren els objectes físics que adopten formes reals que et porten a la confusió.

Vos invite a passar una llarga estona mirant les seues obres… visiteu la seua web: http://www.ernestzacharevic.com/… segur que vos farà treure un somriure.

 


Banksy: colpejant des de les parets

M’estic aficionant a l’street art, sobre tot des d’aquell dia en Berlín, on Aida ens va fer una visita guiada i alhora classe del món de l’art urbà. Cada dia vaig coneixent i aprenent d’aquest món, m’encisa descobrir quants i quantes creatives hi ha que deixen la seua petjada d’art sobre murs, contenidors, voreres, carrers asfaltats, i un llarg tipus de llenç urbà. Hui vos parlaré d’un dels més impactant que he trobat: Bansky, nascut a Bristol al 1975. Un artista desconegut, doncs encara no sé sap ben bé la seua identitat, va començar en el món de la pintura al carrer, usant spray aplicat directament, però aquesta tècnica requeria temps i era molt arriscada doncs aleshores es tractava d’un art il·legal. És per açò que comença a utilitzar plantilles de cartró creades per ell mateix i ruixades amb spray, tècnica més ràpida i que li permet fer murals més grans i impactant.

bank1

Una paret és una arma molt gran. És una de les coses més desagradables amb les quals pots colpejar a algú.

bank3

La seua obra empra tècniques de comunicació-guerrilla per oferir una perspectiva diferent sobre temes polítics i econòmics, modificant motius i fotografies conegudes. En les seues obres hi ha elements que es repeteixen: rates, oportunitats de foto, soldats orinant, policies… obres satíriques sobre la política, el pop, la moralitat i les ètnies entremesclen imatges amb escriptura. Art urbà molt similar al de Blek le Rat, admirat per Bansky: cada vegada que crec que he pintat alguna cosa original, m’adone que Blek le Rat ho va fer millor, i fa vint anys.

Artista envoltat per moltes polèmiques, és el més cotitzat, controvertit i admirat de l’street art. No necessita publicitat ni busca l’aprovació, perquè les seues creacions parlen per si mateixa, buscant la reflexió d’aquells que les miren. Té molts seguidors que continuen els seus passos i busquen imitar el seu estil.

He trobat un enllaç que parla, molt més profundament, sobre Bansky, si voleu fer-li una ullada: bansky-biografia

I per acabar, la meua preferida, me la va regalar Anna pel Nadal:

bank4

 


La llum i el color de Pascal Campion

Una nit, navegant per les xarxes d’internet, m’ature encisada a mirar unes il·lustracions, mai sé amb certesa perquè em passen aquestes coses, perquè m’atreu una imatge, uns colors, uns dibuixos… art de creadors del món que em captiva. Després de mirar, necessite descobrir i faig una recerca exhaustiva i així és com vaig descobrir a Pascal Campion. 

pascalcampion4

pascalcampion1

Pascal Campion és un il·lustrador franco-americà nascut a Nova Jersey. Va començar els seus estudis a França, aprenent a explicar històries a través de l’art mitjançant el dibuix; es diploma en narrativa d’Il·lustració i quan el seu germà li regala un ordinador, comença una nova etapa i es converteix en un artista digital.

Artista independent des del 2007 ha treballat des del disseny conceptual fins al desenvolupament visual per a pel·lícules i televisió; creador d’animació comercial de DreamWorks, Paramount Pictures, Diseny Feature, Cartoon Network i molts més.

Campion escriu que la seva inspiració per crear i treballar amb força prové de la seva família, és per això que impregna les seues creacions d’experiències i moments de la seua pròpia vida. És espectacular la forma com il·lustra escenes quotidianes.

pascalcampion6

pascalcampion7

Intente imaginar-me la llum i la temperatura en l’escena que vull dibuixar, i basant-me en aquestes i en la composició de la imatge, trie la paleta de colors que millor encaixen. Pascal Campion

pascalcampion9

Segurament la senzillesa de les seues il·lustracions i la vida plena de color que trasmet han estat el que m’han captivat dels seus dibuixos. Per a Campion la felicitat de la família és un punt bàsic en la seua creació, les escenes que podem viure cada dia, els moments que sempre quedaran impresos en una imatge dibuixada o dissenyada per nosaltres mateixos, viure i impregnar de color…

Vos convide a visitar la seua pàgina, a dedicar hores en mirar el seu art, i així vos deixe un vídeo

Inspirational Artists: Pascal Campion


Imaginació: guerrilla marketing

D’un temps fins ara estic apassionant-me pel Guerrilla Màrqueting, un concepte de publicitat dissenyat d’una manera poc convencional i amb poc de pressupost. Amb un potencial d’imaginació enorme es dissenyen campanyes en carrers i llocs públics per atraure el màxim de públic.guerrilla3A diferència d’altres campanyes, aquestes utilitzen tècniques i pràctiques per establir un contacte directe amb els clients, Un dels objectius d’aquesta interacció és provocar una reacció emocional en els clients i aconseguir que la gent recorde les marques d’una manera diferent a com estan acostumats.  El repte de qualsevol campanya de màrqueting de Guerrilla és trobar el lloc i el moment adequat per fer l’operació sense involucrar-se en assumptes legals.guerrilla4Així arribem al concepte de street marketing: planificar, organitzar i executar l’operació. Els anunciants han d’identificar una idea única i creativa, integrar el missatge en l’operació de tal manera que la major part de l’audiència l’entenga, allò que anomenen efecte-missatge. Una part de la creació de l’street marketing es centra en l’enfocament psicològic: conèixer el comportament i les preferències dels clients. L’art al carrer és una activitat subversiva que porta amb si limitacions i riscos legals: la legalitat de l’ús de l’espai públic; la mobilització de productes i persones, i per descomptat la campanya encoberta.
guerrilla7guerrilla8L’estratègia de promoció de màrqueting de guerrilla va ser creada per Jav Conrad Levinson en el seu llibre Màrqueting de Guerrilla al 1984; inspirat per la guerra de guerrilles, una forma de guerra irregular que fa referència a xicotetes estratègies utilitzades per civils armats. Moltes d’aquestes tàctiques inclouen: emboscades, sabotatges, elements de sorpresa… i són utilitzades en la indústria del màrqueting.

Inventar noves formes de comunicació amb les pràctiques de comercialització al carrer, inspiració d’aquests artistes. La majoria d’aquestes campanyes tracten de colpejar al consumidor a un nivell més personal i memorable.
guerrilla2Cada dia trobe més exemples d’aquest tipus de publicitat “creativa”, i no deixe d’admirar quanta creativitat s’ha de destinar en aquestes campanyes; algunes no sempre resulten atraïents o inviten a la reflexió…guerrilla5

guerrilla8

guerrilla1El màrqueting de guerrilla s’ha demostrat en l’acció de treballar per a les xicotetes empreses de tot el món. Funciona perquè és fàcil d’entendre, fàcil d’implantar i escandalosament barat. Dóna a aquestes empreses un avantatge: certesa en un món incert, economitzar en un món d’alt preu, simplificar en un món complicat, i la consciència de màrqueting en un món desorientat.guerrilla10

 

 


Descobrint el Modernisme i Gaudí

Recomanats per bons amics, hem fet un viatge a Cambrils, Altafulla, Torredembarra, Montbrió del Camps i Reus. A més de trobar platges precioses i un munt d’estrangers afincats en aquestes ciutats, hem descobert la màgia de l’arquitecte Gaudí i molts racons plens d’art.

A Cambrils, pegat a la muralla, descobrim el monument Estela Falç, primer premi d’escultura en Espai Públic de Cambrils al 2005, he trobat aquestes paraules que defineixen l’obra:

Es parteix de la idea d’utilitzar una falç, eina d’una gran potència i forta càrrega simbòlica, lligada estretament a la nostra terra i als seus defensors que heroicament hi van deixar la vida en els fets ocorreguts durant el Setge de Cambrils de 1640.
Una falç escultòrica que penetra a la terra, surt i s’enlaira tancant gairebé el cercle, en record als cambrilencs que van patir el setge “encerclats” per les tropes de Felip IV.
Un cercle que ens connecta de nou amb la terra i amb la cúpula, com una estela homenatge a una pàgina gloriosa de la nostra història.

estela falç

Vicen ens va recomanar a visitar l’Hotel Tèrmes Montbrió, ubicat en una finca històrica del 1643, fou inaugurat al 1996 quan es va trobar una font termal de l’època romana. Compta amb un immens jardí botànic i convina amb total armonia la singularitat d’unes construccions de principis de segle amb l’arquitectura més moderna i actual. Allí s’hi troba un antic edifici amb referències dels dissenys de Gaudí.

edifici modernista

trencadisc

Maria Josep ens va parlar d’Altafulla, entre carrers i cases de pedra, ens vam trobar una escultura dels catellers. Aquesta forma part d’un dels 12 monuments dedicats al món castellers, situats en sis comarques de Catalunya i vuit poblacions diferents. Representa un pilar de vuit amb folrre i manilles, i ha estat realitzada per l’escultor Martí Royo i Tárraga.

castellers

Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va ser un arquitecte català reconegut internacionalment. La seva arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme; atent observador de la natura, de la qual l’atreien les formes, els colors i la geometria.

“L’arquitectura crea l’organisme i per això aquest ha de tenir una llei en consonància amb les de la naturalesa”

“Em preguntaren per què feia columnes inclinades. Els vaig dir que per la mateixa raó que el caminant cansat, quan es para, s’apuntala amb el bastó inclinat, puix que posat en vertical no descansaria”

A Reus vam visitar el Gaudí Centre, centre d’interpretació de la vida i obra de Gaudí on es poden trobar objectes reals de l’arquitecte, una sala amb efectes especials i maquetes i reproduccions de peces de la seva obra. El Centre em va agradar molt i vaig aprendre molt sobre aquest arquitecte, coses que desconeixia i que fan que l’admire molt més. Al final del recorregut m’hi vaig trobar als meus grans arquitectes lloant l’obra de Gaudí.

maqueta al museu

I malgrat no trobar cap obra de Gaudí a la ciutat, em vaig asseure al seu costat intentant esbrinar com seria de xiquet, si ja aleshores sabria que seria un dels grans creadors del món. Després vam seguir la ruta modernista de Reus, que permet conèixer les façanes modernistes més interessants de la ciutat. Per poder admirar les façanes dels 26 edificis, hi ha una senyalització en cada edifici identificat amb una placa, on hi consta el nom de l’edifici, la data de construcció i el nom de l’arquitecte.

gaudí xiquet

IMGP7224

ruta modernista IMG_20151012_133705406I és així com torne plena d’aquest viatge, per tres aspectes molt importants:

  • Trobar arreu del món, en qualsevol xicotet racó, detalls artístics o grans obres de grans creadors.
  • Parlar amb la gent que hi ha estat i que et recomana coses per veure, records que han quedat impregnats en ells i que et comparteixen fan que els meus viatges siguen molt més enriquidors.
  • Trepitjar terres noves al costat de Jose, el meu incansable company d’art i aventures.

Amb ganes de tornar a viatjar…

 

 


Berlín: arquitectura guiada

He tornat a Berlín, la ciutat que més m’agrada! Plena d’arquitectura, de disseny, d’art, cultura… cultures, història. Una ciutat que canvia cada dia, què es transforma, creix, avança, millora. Enguany, al juny, he tingut el plaer de visitar-la acompanyada d’Anna i Jose; he gaudit d’una guia personal, Assumpta, la qual ens ha portat durant quatre hores per la ciutat, mentre ens explicava cadascun dels edificis que anàvem trobant al nostre pas. Tindre una guia, coneixedora d’història, arquitectura i disseny en Berlín ha estat una de les millors experiències que he viscut durant aquest viatge. Normalment sóc jo la que, havent estudiat i investigat durant molt de temps previ a un viatge, vaig explicant als altres… Ara ha estat a la inversa! Un “bis a bis”. I és per això que vos compartiré part d’aquest recorregut.

La trobada amb Assumpta fou a l’Estació Central de Berlín (Berlín Hauptbahnhof): inaugurada al 2006, és l’estació ferroviària més gran d’Europa. El disseny és obra de l’arquitecte Meinhard von Gerkan i realitzada sobre la central de trens que havia deixat de funcionar i havia estat demolida molts anys abans.HauptbahnhofDes d’allí caminem fins a la Cancilleria Alemanya, Bundeskanzleram, inaugurada al 2001, dissenyada pels arquitectes Charlotte Frank i Axel Schultes i construïda per una empresa espanyola en ciment i vidre. A la façana principal hi trobem l’escultura “Berlín” d’Eduardo Chillida.Cancilleria alemanyaContinuem el nostre caminar per endinsar-nos en els edificis governamentals que s’han anat construint i modificant a la vora del riu, edificis de Paul Löbe, Marie Elisabeth Lüders i Jaklob Kaiser Haus. Em meravella veure tanta façana i cortina de vidre en els edificis: símbol de la transparència del govern alemany. És en aquestes ciutats on es pot treballar amb aquest tipus de material, el clima acompanya.edificis gubernamentalsI per fi arribem a la Pariser Platz, lloc emblemàtic de la ciutat de Berlín, carregat d’història. La porta de Brandemburg i tots els edificis que l’envolten: la casa Liebermann, els diversos Palaus, i entre tots destacaré el màgic DZ Bank, dissenyat per Frank Gehry (del qual mai no puc treure fotografies i què és tancat al públic… malgrat sempre ens han deixat posar-hi el cap).Porta de BrandemburgPassem per el Memorial de l’Holocaust, del qual ja vaig parlar en altra ocasió a aquest blog, dissenyat per Peter Eisenmann, arquitecte d’origen jueu; i continuem fins visitar un edifici de disseny del qual estic molt interessada, l’Otto Bock Healthcare, dissenyat per Wolfsraum. Si l’exterior ja és curiós, vos recomane entrar a visitar-lo: un xicotet museu de ciències on podreu experimentar els aparells que aquesta empresa dissenya per a persones amb minusvalia.

Otto BockLa Postdamer Platz, lloc de visita obligatòria si viatgeu a Berlín, ens ofereix un ventall d’edificis i arquitectura moderna. Aquesta zona de la ciutat va quedar totalment destruïda després dels bombardeigs dels aliats, i durant l’existència del Mur de Berlín es va convertir en terra de ningú. La que en l’època de Weimar havia estat la plaça més moderna del món, amb el primer semàfor d’Europa, va caure en desgràcia durant 28 anys. Amb la reunificació, aquest va ser el principal focus d’activitat constructora en la ciutat, es va disposar la construcció de diversos edificis que foren seu per a les empreses més importants del país. Comencem pel Sony Center, el centre de ciències de la tecnologia amb façana de vidres molecul·lars aconseguint que en tot l’espai hi haja llum tot el dia.

Sony CenterVam trobant un gran nombre d’edificis: gratacels, façanes antigues que han estat conservades en edificis moderns, arquitectes de renom que han volgut participar del canvi arquitectònic que està vivint la ciutat. Dir ARQUITECTURA és sinònim de Berlín. Aquesta ciutat ha passat per moltes transformacions urbanístiques i arquitectòniques, totes han anat deixant petjada en el seu paisatge. Des dels reis prussians, passant per l’obsessió de Hitler per construir un Berlín acord amb els seus ideals o els russos edificant una orbe fundada en els ideals comunistes, fins la febre arquitectònica de la unificació; l’arquitectura va de la mà de la història d’aquesta meravellosa ciutat.Postdamer Platz
façana hotel

edifici simètricSón molts els edificis que vam veure durant aquestes quatre hores, destaque també el Konzerthaus Berlín, o edifici de la filharmònica, i la zona on apareixen la majoria de les ambaixades del món, cadascuna dissenyada i construïda per un arquitecte important i reflectant part del seu país. Recomane, totalment, que si voleu visitar aquesta ciutat i rebre coneixements sobre la seua arquitectura, contracteu una guia amb experiència. Estic molt satisfeta de tot allò que he escoltat i après!Konzerthaus BerlínI va ser, al dia següent quan per fi puc endinsar-me a la cúpula del Bunderstag, on hi vaig estar fa uns anys i no vaig poder visitar… Norman Foster, un dels meus arquitectes favorits… difícil trobar les paraules per contar-vos com hem vaig sentir a dins…

Cúpula de Norman Foster…però això serà en un altre post, més llarg i profund sobre els meus sentiments envers l’arquitectura; allò que em fan sentir els creadors i creadores del món.

I com faig cada vegada que torne de viatge… donar les gràcies a les persones que me l’han compartit i amb qui he pogut gaudir: Vielen Danke Anna und Jose!


Caminant per València (3)

El solar de l’Almoina i les excavacions que l’Ajuntament de València va realitzar des del 1985, constitueixen una vertadera antologia històrica i urbana del que ha estat la ciutat. L’antic solar de 2500 metres quadrats s’ha convertit en una plaça pública que inclou una zona acristallada de 300 metres quadrats que permet veure les antigues termes. Inclou el Centre Arqueològic de l’Almoina que ens descobreix l’evolució de la ciutat des de la seva fundació pels romans a l’any 138 abans de Crist, fins al segle XIII, mitjançant 18 edificis, entre els que es destaca l’Almoina, construït al 1276 i que dona nom a la plaça.

almoina-3

Almoina-1

L’estructura arquitectònica de vidre que cobreix el conjunt arqueològic permet tindre un contacte visual directe amb les ruïnes des de certs punts de l’interior del conjunt arqueològic que reuneix un conjunt d’edificis monumentals que formen un complet compendi de la història i evolució de València des dels seus orígens fins l’actualitat. Un viatge per la primera ciutat romana, per la Valentia imperial, per la seu episcopal visigoda o per l’alcàsser islàmic. Totes aquestes ciutats tenen un punt en comú: van situar el seu centre polític, religiós i cívic en aquest lloc.

La decisió de preservar i presentar al públic les restes arqueològiques de l’Almoina suposava buscar una solució que fera compatible la conservació de les restes i el desenvolupament urbanístic. Així va nàixer el projecte de crear una cripta arqueològica musealitzada sota una plaça de nova construcció. Aquesta concepció museològica es presenta en la línia d’altres experiències desenvolupades en diferents zones d’Espanya i la de la resta d’Europa.

El projecte dels arquitectes José María Herrera i José Miguel Rueda, ha comportat la construcció d’aquesta plaça que cobreix les restes arqueològiques. En el centre d’aquesta s’obre una lluerna de 300 metres quadrats que permet veure les termes de la Roma republicana. L’estructura que cobreix el subsòl arqueològic es recolza sobre pilars i un mur perimetral, així com els edificis anexes que constitueixen l’accès a les excavacions i l’inici d’un apassionant recorregut històric.

A l’any 2009 el Centre rep una especial menció  concedida per l’European Museum Forum.

almoina-2

Hui, mentre caminàvem per aquesta plaça, he recordat durant quants anys va estar envoltada de tanques que deixaven entreveure les runes de la ciutat, i m’ha fet feliç trobar un espai arquitectònic que, per una part, manté la nostra història donant un gran valor a l’arquitectura i urbanisme de fa molt segles, mentre que, alhora, s’envolta d’una solució arquitectònica moderna. Pedres reforçades per l’acer, història envoltada d’actualitat. Una combinació perfecta de disseny actual i història de la nostra terra.

Després, caminar per corredors de vidre damunt buits de molts metres d’alçada; tancar els ulls i endinsar-te en aquells moments de la història, imaginar com es dissenyava i creava l’urbanisme de la ciutat, ha estat molt especial i emotiu per a mi; d’aquestes vivències que després vinc a contar al meu blog. La història no ha estat mai el meu fort, i anar acompanya de Jose, que sempre m’explica tot allò que no acabe d’entendre, m’ha permet tornar a casa enriquida.

Vos recomane la seua visita.


Caminant per València (2)

Caminant per València va ser un dels posts d’aquest blog que vaig escriure amb la proposta d’anar afegint tot allò que podem descobrir i gaudir a la ciutat de València. No cal marxar de viatge per descobrir aspectes culturals molt interessants a prop nostre.

Hui parlaré del “Mercat de la Tapineria”, una proposta urbana que ha sabut vincular diverses places reproduint des del concepte islàmic al cristià, espais íntims acotats semblants a un centre comercial a l’aire lliure. Una explanada circumdada de vivendes amb un cinturó d’espais comercials. Els comerços no estan tancats: amplis aparadors interaccionen amb el carrer, evocant les antigues botigues que tenien més productes a l’exterior, aconseguint una espècie de teatre. La intenció ha estat recuperar la forma comercial del centre històric: les botigues d’un mateix gremi poden estar unides, això fa un major reclam per al client. No cal oblidar el conjunt de carrers que el formen: carrer de les Mantes, Cadirers, la Tapineria… tots eren carrers formats per gremis.

En l’actualitat s’ha fet una reforma de botigues que canvien cada quinze dies amb l’objectiu de despertar més interès, sorprendre, perquè en pocs dies tot canvia,; no saps el que et vas a trobar i això et fa més predisposat a la compra. La recuperació i remodelació de totes aquestes antigues botigues convertides ara en un espai modern i exclusiu.

En entrar al carrer, ens trobem una façana “espectacular”. Un mural pintant a la botiga vintage Shabby Chic, a la façana i al seu interior. Aquesta fotografia la vaig fer per la nit, amb un toc “antic” que deixa molt que desitjar del seu colorit real a la llum del dia.

mural carrer tapineria

Un mural és una imatge que usa com a suport un mur o paret. Ha estat un dels suports més usuals en la història de l’art, coneguem com a primeres pintures les rupestres a les coves del Paleolític, i no s’ha abandonat mai fins als nostres dies. Les seues característiques principals són: la Monumentalitat, no solament pel tamany de la paret sinó també per la composició de la imatge; i la Poliangulositat, que fa referència als distints punts de vista i tamanys del pla.

Aquest mural està pintat per l’empresa Murales Valencia, només he trobat la seua web http://www.muralesvalencia.com i enllaços a les xarxes socials on podem veure la seua trajectòria artística, molt recomanable.

Shabby Chic

Shabby Chic 2

Vos deixe l’enllaç del vídeo:

I ací vos compartesc la web del Mercat de la Tapineria, per si vos fa goig visitar-lo: http://www.mercadodetapineria.com/

Continuaré caminant per València i les meues petjades vos compartiran més coses interessants.


Qui crea els colors

Fa unes setmanes, la meua cosina Anna ens va fer arribar un mail “El colorí 1834” que deia així:
El 26 de febrer de l’any 1834, l’alemany Johann Sebastian Staedtler presentava a un article de premsa una cosa que acabava d’inventar: el llapis de color, amb una mina a base de guix greixós, que oferia un resultat molt millor que la sanguina (amb un òxid de ferro, de color rogenc), l’únic existent en aquella època. Aquests llapis es podien afilar com les llapisseres normals, oferien un to de color constant i eren especialment interessants per als artistes.
El senyor Staedtler fundà el 1835 a la ciutat de Nürnberg una fàbrica per a la producció de llapis de colors, la qual ja produia en 1840 llapis amb més de 50 colors diferents. L’empresa existeix encara avuí dia, i és una de les més antigues d’Alemanya. L’any 1978 fou absorvida pel seu competidor Faber-Castell. Staedtler és el major productor europeu de llapissos i colorins.
llapis2
 
Per la seua part, Faber-Castell té una història també llarga: el senyor Kaspar Faber comencà a produir llapis, també a Nürnberg, l’any 1761. Un dels seus descendents, Lothar Faber, és el que inventà la norma que s’aplica encara actualment als llapis (referent a tonalitat, oliositat i duresa de la mina, per exemple). La seua néta, Ottilie Faber, que heredà l’empresa a la mort de Lothar, es casà amb el compte de Castell-Rüdeshausen. Ambdós adoptaren el nou cognom compost de Faber-Castell.
Actualment Faber-Castell és el major productor mundial de llapissos i colorins. A ella pertany la fàbrica més gran del món d’aquestos productes, que està en Brasil i fabrica mil cinc-cents milions de llapis a l’any (!). El director de l’empresa és Anton Wolfgang Faber-Castell; com podeu vore, la saga continua.
fabercastell
faber2
 
Una altra empresa històrica del sector i també de la zona de Nürnberg és Schwan-Stabilo, que començà ja al 1855 a fabricar llapisseres. En els anys setanta del segle passat patentà el retolador fluorescent o “fosfi”, del qual n’és avui dia el major productor a escala mundial.
Schwan-Stabilo
És curiós com, tants anys utilitzant aquests llapis i colors, i mai no m’havia aturat a pensar qui era el seu creador. No puc evitar somriure quan pense en tots els moments, ací i allà, a l’escola de xicoteta, a l’escola de disseny aprenent, a casa amb qualsevol full, amb fulls tècnics, als exàmens… quants gràfics, il·lustracions i dibuixos he fet amb ells; encara, hui, els guarde en capses de fusta al meu estudi; encara hui els utilitze, els usem diàriament.
Gràcies, Anna, per compartir-me aquestes coses! Aquest post és teu!

Publicitat creativa

La paraula advertising, o publicitat, és una forma de marqueting de comunicació utilitzat per a persuadir a una audiència cap algun tipus d’acció respecte a una oferta comercial, suport polític o ideològic. Les tècniques innovadores de publicitat van aparèixer a l’any 1920 gràcies a la publicitat del tabac a les campanyes d’Edwards Bernavs, considerat el fundador de la moderna Madison Avenue de la publicitat.

te

Els missatges publicitaris generen moltes reaccions en el públic al qual van dirigits ja que no solament mostren productes, sinó formes de vida. Les funcions de la publicitat són varies:

  • Econòmica: incentiva el consum per a absorbir la major producció que genera la innovació tecnològica
  • Substitutiva: en lloc de l’objecte real, mostra un missatge sobre les seues característiques
  • Finançadora: els ingressos publicitaris ajuden, o fins i tot, costegen per complet les despeses generades
  • Estereotipada: la publicitat influeix en la homogeneïtzació dels gustos del consumidor
  • Eliminadora de problemes: generalment la publicitat presenta un món alegre i situacions exòtiques que fan oblidar els problemes de la vida real
  • Creativa: els anuncis publicitaris s’han convertit en una branca més de la creació artística

bus

Un bon anunci ha de fer sentir incòmode a qui el contempla. Armando Testa

Per a que un missatge publicitari tinga eficàcia, hi ha que estudiar el mitjà a través del qual es transmet i el públic al qual va destinat. En un anunci imprès es juga amb la forma, el color o la distribució de l’espai, mentre que a la ràdio o televisió tenen importància els efectes sonors, la música i el to de veu. La publicitat utilitza recursos publicitaris, generalment basats en l’ús de les imatges, Textos i eslògans (en moviment o estàtics); i és difosa entre els consumidors mitjançant els distints medis de comunicació on els recursos s’adapten a diverses formes d’expressió.

nobeure

És un món apassionant i ple de CREATIVITAT, admirables els dissenyadors i creatius que cerquen la manera d’atreure l’atenció cap a un missatge gràfic que veurem durant un temps determinat, que ens ha de produir un efecte determinat i, també potser, una posterior acció.

adidas

ariel

La publicitat és comunicació privada planificada amb la finalitat d’una informació, persuasió i orientació de decisions econòmicament eficaces. Otto Walter Haseloff

publi5

 La publicitat és la major forma d’art del segle 20. Herbert Marshall Mcluhan

…al menys a mi personalment m’apassiona!

nivea


Bilbao: ciutat amb disseny

Aquest mes d’octubre he visitat la ciutat de Bilbao, una de les ciutats que m’agraden molt pel que fa a la seva progressió arquitectònica i urbanística.

Enguany he repetit la visita a museus com el de Belles Arts i Guggenheim, he tornat a trepitjar ponts i parcs plens d’escultures, Oteiza, Chillida… però també m’he trobat edificis que desconeixia i que he trobat molt interessants. El primer l‘edifici Osakidetza, acabat al 2008, seu del Departament de Sanitat del Govern basc. Una construcció amb pell de cristall en formes polièdriques que simbolitza que l’edifici es doblega per acollir als ciutadans. La façana respon a la investigació de Coll-Barreu Arquitectura entesa com un envoltori que resol, no solament els requeriments urbanístics, sinó també els energètics (permetent l’eliminació de l’aire acondicionat interior o falsos sostres) i aïllament acústic de l’exterior.

Edifici Osakidetza

Entront d’aquest, trobem el centre de formació de la Cambra de Comerç, anomenada La Casa de la Pradera, també seu de la RTVE. Tristament no he trobat informació sobre els seus arquitectes creadors ni del disseny.

L’edifici d’Iberdrola, situat prop del Museu de Belles Arts, és exemple d’arquitectura sostenible i d’eficiència energètica. Dissenyat per l’arquitecte César Pelli, aquest gratacels de 165 metres d’altura (el més alt del País Basc) amb planta de triangle isòsceles de costats lleugerament corbs s’aprima cap al cel.

edifici Iberdrola

edifici iberdrola

I continuant amb edifics de façana de cristall, el Silken Gran Hotel Domine dissenyat per Mariscal al 2002. Mariscal va plasmar en aquest un concepte d’hotel global on tots els detalls, des de la façana fins a la baixella, responen a una mateixa filosofia. Una obra d’art del disseny que llença un hotel on no solament ens allotgem sinó un microcosmos ple de color.

*NOTA: a la meua foto és l’edifici amb façana de cristall que sembla trencar-se cap a l’exterior, el segon començant per la dreta.

2014-10-10 13.58.25

També el Palau de Congressos i de la Música Euskalduna Jauregia, un edifici singular: un dels vaixells insignia del nou Bilbao. Dissenyat pels arquitectes Federico Soriano y Dolores Palacios, como un vaixell en permanent construcció, sortint d’un dic en el que va estar situada la drassana Euskalduna.

palau EuskaldunaAl 2005, Philipe Stark va convertir un vell magatzem de vins en un centre d’oci i cultura: l’Alhondiga. Una restauració que conserva l’antiga façana i canvia tot l’interior amb sales d’exposicions, cinemes, botigues d’art i llibreries. Jugant amb la funció de l’edifici original, el recinte es transforma en un enorme contenidor cultural distribuït en tres edificacions temàtiques. Dona la benvinguda al visitant i cohesiona els distints espais al“Atri de las Cultures”, una gran plaça coberta adornada amb 43 columnes de diferents estils arquitectònics i materials. Des d’aquesta resulta visible la piscina de fons transparent ubicada en la coberta: l’anomenada “Terrassa del Sol”, altre dels espais privilegiats de l’edifici.

Alhóndiga

Bilbao, una ciutat amb disseny dels grans com Frank Gehry, Arata Isozaki, Álvaro Siza, Norman Foster, Santiago Calatrava, Zaha Hadid, Ricardo Legorreta, César Pelli, i Peña Ganchegui . La transformació de Bilbao, present i futura, amb grans noms i cognoms. El que s’anomena ARQUITECTURA AMB SIGNATURA. També hi han participat professionals del interiorisme, el disseny i la moda, aconseguint tots junts que els edificis projectats tinguen un nexe comú: l’admiració internacional a unes obres que desborden bellesa, utilitat i innovació. I que no deixen a ningú indiferent… 

A mi m’encanta!!! I molt més compartir-lo amb la persona que m’acompanya en els meus viatges.

 


L’arquitecte de les corves

Oscar Ribeiro de Almeida NIEMEYER Soares Filho (1907-2012) fou un arquitecte brasiler, seguidor i promotor de les idees de Le Corbusier. És considerat un dels personatges més influents de l’arquitectura moderna internacional. Fou pioner de l’exploració de les possibilitats constructives i plàstiques del formigó armat. Paraules que defineixen la seva obra: visió, projecció, estètica absoluta i precisió.

Anomenat el Poeta de les Corves, defensava l’ús monumental de l’arquitectura, buscant sempre la suavitat en contradicció amb l’ús del concret. Per a ell la forma era la corva, substituint així a la tradició mil·lenària d’angles i rectes. La seva inspiració eren les muntanyes i rius de Brasil, les ones del mar i les corves de la dona estimada.

L’arquitectura és una qüestió de somnis i fantasies, de corves generoses i d’espais amplis i oberts.

Treballant amb l’arquitecte i urbanista Lúcio Costa, amb qui va donar els seus primers passos professionals, va compartir la construcció de Brasilia, la nova capital aixecada entre els anys 50 i 60, un dels seus grans projectes arquitectònics. El Palau de l’Alvorada, el PLanalto i el d’Itamaraty, juntament amb la Catedral són els edificis més excelents de la ciutat. És en Sao Paulo on va crear edificis que han fet història: el Memorial d’Amèrica Llatina i el museu d’Art Contemporani Niteroi.

catedral Brasil

catedral

museu art contemporani Brassil

La seva única obra a Espanya és el Centre Cultural Oscar Niemeyer, un espai associat a l’excel·lència dedicat a l’educació, la cultura i la pau; segons les seves pròpies paraules: és l’obra més important que va realitzar a Europa i és, per aquest motiu pel qual rep el seu nom. Aquest també fou un dels seus últims projectes.

centre internacional de la cultura

Una vida dedicada a l’arquitectura, fins l’últim moment a l’edat de 104 anys. Una visió de l’arquitectura com a mitjà de prosperitat: allò que importa no és l’arquitectura, sinò la vida, amics i aquest món injust que hem de canviar, i mai no experimentada  com un treball sinó com a plaer: l’arquitectura és el meu hobby, una de les meues al·lèrgies: crear nova forma i que el formigó ajuda a descobrir-la, multiplicar-la, posar-la en la tècnica de l’avantguarda. Inventar l’espectacle de l’arquitectura.

Niemeyer va deixar una petjada inesborrable en el món gràcies al seu treball: més de 700 obres, algunes de les quals edificis modernistes més famosos del segle XX. Revolucionari, mentor d’una arquitectura bonica, lògica i, com ell la definia, inventiva. El qualificatiu de revolucionari el va obtindre no solament per la innovació en el disseny de les seves obres, en les quals donava vida al formigó armat amb pinzellades sinuoses inspirades en les corves de la natura, sinó també per la seva militància comunista que el va portar a l’exili polític.

Entre molts guardons, va rebre en 1988 el premi Pritzker, el major reconeixement en el món a l’arquitectura.

edifici Copan Sao Paulo

Lo principal és mirar enrere i sentir-me bé amb mi mateix.

Oscar Niemeyer 


Viatge a Kobenhavn i Malmö (part 1)

Aquest agost he marxat de viatge a Dinamarca i Suècia amb el meu “diari del viatge” ple, escrites totes les coses que volia veure: arquitectura, art, pintura, disseny…

Faré una primera part per compartir-vos els edificis i construccions que he trobat impressionants. Les ciutats de Kopenhavn i Malmö barregen arquitectura històrica amb edificis molt moderns, tots endinsats en parcs naturals immensos entre carrers plens de bicicletes. Caminar, buscar al plànol o al diari, trobar, mirar detingudament la façana i, després, agafar aire i endinsar-se en cadascuna d’aquestes obres per sentir.

Comence presentant-vos les biblioteques principals de les dues ciutats, de construcció molt semblant:

La Biblioteca de Malmö, construïda en 1905, actualment es composa de tres edificis. El Calendari de la llum, dissenyat per l’arquitecte danès Henning Larsen al 1997; el Castell, inicialment dissenyat per a ser un museu i restaurat al 1999; i la unió dels dos per un edifici anomenat El Cilindre, on es troba el punt d’informació i cafeteria. Estar dins del Calendari de la llum és tota una experiència, llegir un llibre tancada en una biblioteca que s’obre cap a l’exterior; sembla que no hi ha vidre… estic fora o dins?

Biblioteca Malmö interior

Biblioteca Malmö

La Biblioteca de Copenhague és l’edifici El Diamant Negre, del qual ja vaig parlar encisada a aquest blog la primera vegada que vaig anar a veure’l; ací vos deixe l’enllaç per si voleu tornar a llegir-lo:  https://ideainterna.wordpress.com/2011/01/04/el-diamant-negre/

Biblioteca i Diamant

El Diamant Negre

Continuem caminant per Copenhague…

A l’illot de Holmen es troba l‘Òpera de la ciutat, dissenyada per l’estudi d’arquitectura del danès Henning Larse Tegnestue, inaugurada al 2005. Un modern edifici que combina materials com el granit, marbre, pedres i fusta noble, exemple de la moderna arquitectura danesa i un dels més cars del món, la seva construcció va costar quasi cinc-cents milions de dol·lars.  Travessem una de les tres portes giratòries que condueixen al vestíbul amb quatre plantes, balcons i corredors amb precioses vistes de la ciutat. L’auditori sembla que flota dins el vestíbul, parets folrades de fusta i amb un suport d’acer per a la façana corbada.  Amb sis sales d’instal·lacions diferents proporciona una acústica de categoria mundial. 14 plantes, 5 de les quals es troben sota el terra, que poden albergar uns 1500 espectadors. L’espai per a l’orquestra està situat 13 metres per sota el nivell del mar.

Opera Kopen

Opera interior

opera interior sostre

El túnel que uneix la regió de Skäne Suècia amb l’illa danesa de Selància és un dels majors projectes d’infraestructura de Suècia. Consisteix un 17 quilòmetres de ferrocarril dels quals 6 es realitzen sota un túnel al centre de Malmö, on s’han construït dues noves estacions de metro. L’estructura més compleza del projecte és un pont cablejat, 350 metres d’estructura d’acer amb una il·luminació especial,  l’Station Trianglen, coneguda com el Glass Buble, dissenyada per Sweco Architects. Un projecte iniciat al 1999 amb tot tipus de serveis en les àrees d’enginyeria geotècnica, de roques, tecnologia mediambiental, i construccions estructurals. El túnel es va obrir al 2010.

trianglen station

Una antiga central elèctrica de principis del segle XX serveix de marc arquitectònic al Moderna Museet, museu d’art contemporani fundat al 1988, projecte concebut pel coleccionista d’art Fredrik Roos. L’edifici uneix passat i present. El nou annex es caracteritza per un color taronja-vermell a la façana perforada que contrasta amb l’arquitectura de maó de l’antic edifici. A nivell del carrer la façana està totalment envidrada, de manera que els filtres de la llum del dia passen a través de les superfícies perforades.

Moderna Museet

Al barri de Västra Hamnen de la ciutat de Malmö hi trobem el conegut Turning Torso, el gratacels més alt d’Escandinavia, dissenyat per l’arquitecte Santiago Calatrava al 2005, una torre de 190 metres d’alçada construïda en 9 segments de pentàgons de cinc pisos cadascún que giren alhora que ascendeixen representant el tors d’un home que gira sobre ell mateix.  Malauradament, com moltes de les obres d’aquest arquitecte, el Turning també va tenir molts problemes durant i després de la seva construcció que van ennegrir la bellesa d’aquest edifici.

turning torso

tors home

Fem una parada en el tren que ens porta de retorn a Copenhague, i baixem a Hyllie per veure el Centrum Handlowe Emporia, un centre comercial dissenyat per l’estudi Wingärdh Arkitektkontor i dirigit per l’arquitecte Gert Wingärdh al 2005. Guardonat amb el premi de Millor Edifici Comercial del World Architecture Festival al  2013 consta de 2000 botigues repartides en els seus 93000 metres quadrats.

Dues entrades obertes fetes de vidre corbat de colors brillants conviden a la gent a l’interior del centre comercial. El vidre de color es present a la totalitat de l’edifici; s’utilitzen diferents colors segons els centres de circulació, l’arquitecte ho dissenya així per permetre la facilitat de mobilitat dins un centre tant gran. L’edifici compta amb vivendes i oficines en els nivells superiors, així com un jardí al terrat d’accés públic a la part superior.

amporia

Hi ha tant que contar… de moment ho deixe aquí però tornaré amb més imatges, paraules, sensacions, vivències…

El destí del nostre viatge mai és un lloc sinó una nova forma de veure les coses. Henry Miller

I un any més: Gràcies Jose, aquest viatge ha sigut molt especial.