Adéu Mestre Quino, adéu Pare
Complicat, dur i trist el 2020. Afectades per una pandèmia mundial… i ara compartim un any de dol.
El 30 de setembre ens va deixar Quino, Joaquín Salvador Lavado Tejón (1932-2020), humorista gràfic i il·lustrador que va crear la nostra estimada Mafalda. Entre 1964 i 1973 es publicaren totes les tires de Mafalda en diversos mitjans impresos: Tristament, al 1973, Quino va prendre la decisió d’abandonar la tira de Malfalda per manca d’idees.
Però ella sempre ha estat entre nosaltres, viva i actual com aleshores. Els anys no passen per Mafalda, eternament xiqueta, eternament crítica i pessimista. Eternament preocupada per la situació del món.
Les xarxes es van omplir del hastag #adiosmaestroquino i moltes il·lustradores del món van mostrar el seu condol mitjançant allò que millor les identifica: el dibuix.
Avui faig una recollida d’aquelles que més em van impactar.
Vaig conèixer a Mafalda quan era jove, aleshores em vaig llegir les seues tires còmiques: anys després al voltant del 2005, sense saber perquè vaig decidir prendre-la com avatar en les meues xarxes, i vaig començar a enganxar-la a les meues imatges, intentant transformar les fotografies en missatges mijançant la seua il·lustració. Alguna cosa de Mafalda ha estat sempre meua, i a la inversa… ens assemblem.
Ara plorem juntes pels éssers estimats que ens han deixat enguany. Plorem per la pèrdua dels nostres pares, ens consolem i seguim.
I no puc acabar aquest xicotet homenatge d’acomiadament a Quino, i per la meua gran amiga i companya Mafalda, que compartint l’avatar del 2020 #weareamask
No et preocupes, Quino, vetllarem per ella! La deixes en bones mans!
No et preocupes, Pare, vetllarem per ella!
Il·lustracions del confinament
Molt de temps sense vindre al meu blog a compartir o publicar… aquest any ha estat difícil, superar una darrera de l’altra, fins avui… enmig d’aquesta crisi del Covid-19 que vivim, fent el cor fort, he obert els ulls i he descobert la màgia de les il·lustracions, del dibuix, de l’art enmig dels moments difícils. Hui vull compartir-vos, algunes de les il·lustracions i imatges que vaig trobant a les xarxes… m’han tornat a captivar!
No he fet la recerca exhaustiva per saber qui són les creadores, algunes sí les conec, només són per mirar-les, per sentir.
Algunes ens mostren un suport incondicional cap a metges, sanitaris, infermeres… que estan donant-ho tot i treballant incondicionalment per tots nosaltres… Descriuen moments de reivindicació, de lluita, de tristesa i d’humanitat.
Altres parlen de la nostra complicada vida diària, el moment de balcons que uneix (en ocasions) al veïnat que fins ara ens era desconegut…
I, com no, altres ja han estat publicades a les parets! Qui o quines amb tant poc de temps han sortit als carrers per deixar impregnades les parets i murs d’aquesta situació que ara vivim…? i com s’ho han fet?
Hi ha moltes més, i aniré afegint-ne… Els i les creatives del món, les que tenen el poder de l’art a la mà (al pinzell, al llapis, a l’spray, a la pantalla…) ens deixen aquest registre d’imatges que formaran part de la nostra història. Ens treuen un somriure o una llàgrima, potser un record… ens regalen tendresa i estima. Tota la meua admiració per a aquestes, tot el meu suport a l’art i la creativitat que, ara en temps difícils, necessita estar més present i viu que mai.
Les miniatures de Maria Ortmann
Maria Ortmann és una artista danesa, i gran amiga, fotògrafa, escultora, dissenyadora i actualment artista que crea, amb les seves mans i molta tendresa, miniatures amb plastilina recreant un dels menjars típics danesos: el sandwich.
Com es pot veure a la fotografia, el tamany és minúscul però molt elaborat. He pogut veure personalment tota l’elaboració d’aquesta obra quasi real, cada detall és treballat i preparat amb les mans. Prepara cadascun dels ingredients del sandwich i després els va unint, superposant-los un damunt de l’altre: el pa negre danès com a suport, diferents tipus de mescla (semblant al nostre pernil dolç), formatge, salmó… i, per suposat, tota la verdura. Un ventall de colorit que, una vegada acabat al forn, es converteix en un bonit detall imantat per a la nostra nevera.
Sembla que voldríem o podríem menjar-lo de tant bo com es presenta davant els nostres ulls.
Com que som amigues, sempre li propose que hauria de mostrar la seva obra en internet, fent-la viatjar i coneguent altres països, però ella, senzilla, sempre em diu que ha de destinar molt de temps a aquestes creacions, que, potser, més endavant mirarà de fer-ho. És, per aquest motiu, pel qual hui he volgut fer-li un homenatge i mostrar, en aquest blog meu, la seua petita però gran obra.
Sempre m’encisa descobrir persones creatives que poden transformar diferents materials, amb les seves mans, en obres d’art. Maria, de qui ja coneixia les seves escultures (alguns busts a tamany real) m’ha mostrat aquesta nova manera d’esculpir a xicoteta escala. No sabia dir-me en quin moment ni com havia començat aquestes creacions, només em parlava de sentiments d’artista mentre les seves mans continuaven creant; i la vaig veure relaxada, feliç… amb un somriure als llavis.
Després, em va regalar alguns d’aquests sandwichs (i altres li’ls vaig comprar per regalar-los jo) però, n’estic segura, que el millor regal que em va fer durant els dies que vaig passar amb ella i la vaig veure treballar, va ser ESTAR amb ella.
Maria Ortmann exposa i ven les seves obres, com a souvenir en alguns museus danesos i també en mercats d’artesania a la ciutat de Copenhaguen. Però, si realment vos agrada i voleu fer-li un encàrrec personalment, podeu contactar directament amb ella:
Copyright: Open Sandwich Miniatures. mcortmann@me.com
Rotterdam, l’arquitectura d’Holanda
Aquest estiu he viatjat a Bèlgica i Holanda, he tornat plena de tot allò que he descobert i vist, especialment en la ciutat de Rotterdam: una ciutat en continua creació i plena d’arquitectura moderna. Situada a les ribes del Nieuwe Maas, amb un dels ports més importants del món. L’arquitectura de la ciutat, especialment el centre, és moderna i contrasta amb el tradicionalisme preeminent a la majoria de ciutats del país. Aquest fet es deu en gran part al bombardeig que devastà el centre de la ciutat al 1940. Com moltes ciutats que foren destruïdes, Rotterdam s’inclina per transformar-la contínuament i omplir-la de gratacels i edificis de renom en el món de la arquitectura mundial.
Rotterdam és la ciutat de l’arquitectura d’Holanda, amb la innovació com a punt central i una silueta urbana en constant canvi.
Només arribar a la ciutat et trobes la Rotterdam Centraal, la gran entrada és una porta al centro urbà de gran altura. Aquí l’estació deriva una identitat metropolitana internacional de la sala de vidre i fusta. El sostre de la sala principal revestit amb acer inoxidable, té una caràcter icònic de l’edifici i apunta cap el centre de la ciutat. Ens dona la benvinguda!
El Pont Erasmus (la primera de les fotos) un dels principals símbols de la ciutat, inaugurat al 1996, rep el nom per l’il·lustre Erasmo de Rotterdam, al qual també visitàrem i honràrem.
Una de les construccions més curioses són les Kubuswoning, o cases cub, construïdes per Piet Blom al 1984. Blom gira 45 graus el cub convencional d’una casa suportat per pilars de forma hexagonal. 32 cubs que, segons alguns, fan referència simbòlica a un bosc, formen aquesta comunitat de veïns.
El Markthal és un dels mercats coberts més grans d’Holanda, un enorme espai tancat a nivell de carrer envoltat per un edifici de vivendes en forma d’arc. Lo excepcional del disseny radica no solament en la seua forma i tamany, també com integra totes les funcions.
A prop d’aquest edificis, trobem l’edifici Llapis, edifici d’apartaments que rep aquest nom per la seua forma, i la Biblioteca pública: una construcció de 5 plantes, amb ascensors interiors i oberts, que ens endinsen en un espai únic i admirable.
Caminar per Rotterdam és caminar entre gratacels i edificis moderns. El vidre omple les façanes i es converteix en un reflex de la ciutat. Construccions rematades per enormes cubs que sembla cauran d’un moment a altre. Contrasts d’aquests amb edificis històrics que s’han mantingut.
I, com no, bicicletes per tot arreu, urbanisme dissenyat cap a la persona, a la construcció d’una ciutat intel·ligent.
Hi ha molt més del viatge: visita obligada al Museum Boijmans Van Beuningen, i retrobament amb el meu estimat Monet. Caminar pels barris buscant street art que decora tot tipus de parets i altres objectes del mobiliari urbà. Visita obligada als pubs i beure diferents cerveses. Passar el matí al jardí botànic… i molt més. Aquesta només és una part del meu gran viatge, quedarà pendent (com em passa tantes vegades) la vivència a Brussels i Brugge, d’on també m’he portat molt i molt… i continuar parlant-vos de Rotterdam.
Vos invite a anar a conèixer-la, segur que vos agradarà. Si voleu bon consells o una guia… em podeu consultar!!
I no puc tancar aquest post sense donar, com sempre, les gràcies a les dues persones que m’han acompanyat en aquest viatge, sense les quals aquestes coses no serien les que són, i no gaudiria tant!! Gràcies equipo i prepareu-vos que ja estic organitzant el següent!!
Enamorada de l’street art de Múrcia
Ja m’havien parlat de l’street art a Múrcia varies vegades, dels moviments creats entorn aquest art urbà, com ara Murcia Street Art Project o l’Oficina Municial de Graffiti que dona suport als artistes locals, deixant de realitzar actes vandàlics a les parets per crear obres d’art, i potenciadora de convertir aquests espais en rellevància arreu del món. Entre els seus objectius, el graffiti es converteix en una estratègia ideada per rehabilitar el patrimoni al temps que dona valor a espais urbans quasi oblidats; però quan vaig visitar la ciutat personalment – sota una fina pluja que va caure tot el cap de setmana – em vaig quedar sense paraules.
Com sempre, abans de fer els meus viatges, faig una recerca sobre Múrcia i em trobe una pàgina que ens mostra sobre el plànol els punts on trobarem la majoria de les obres. Alhora caminaré amb Jau, un amic que viu en aquesta ciutat, també enamorat d’aquest art, i que ens ajudarà a trobar altres intervencions menys conegudes o amagades entre els barris més foscs.
Una de les més impactants intervencions es troba als exteriors de la seu Federación Regional de Empresarios del Metal de Murcia (Fremm). Enormes llenços omplen les parets de colors i figures, de crítica i art. Artistes com Carlos Callizo (que apareixerà en altres punts de la ciutat), Dale Grimshaw, Feoflip, Xav, Mayoly, Fderico Draw, Goyo 203,
Al·lucinada també al Complex Princesa: quatre parets enmig d’edificis de vivendes que mostren immensos quadres pintats de Carlos Callizo, Lyly Brick… Ja voldria jo viure envoltada d’aquestes obres!
Impactant també el Dalí que ens mira, o no, pintat per l’artista brasiler Kobra a la façana d’un centre cultural.
El parc de l’auditori Fofó és el punt de partida de tot aquest moviment d’street art a Múrcia, perquè va ser la primera intervenció realitzada per joves graffiters murcians, com ara Isaak.
A les afores de la ciutat, trobem les parets que envolten l’Hotel Neva, una crítica a favor de l’Horta de Múrcia que ens recorda, ràpidament, les parets pintades a València, de les quals ja he parlat en aquest blog. Artistes que han participat: Chip. Toren, Come1, Isaak, Tomas Zon…
El barri que envolta el Teatro Circo, ens mostra tot un ventall de diferents artistes, a cada racó, a cada carrer ens sorprenem… gires un cantó i allí hi ha un altre, i un altre…
Algunes obres són realment curioses i conec a Pang, l’artista que pinta a sobre de les seues intervencions, al barri de Santa Eulalia formant part de la mostra “De la Calle al Museo”, realizada amb l’objectiu de transformar estèticament aquest barri.
I, com no, per finalitzar la nostra visita havíem d’anar a veure les parets que reivindiquen i donen suport a la Plataforma Pro Soterramiento que lluita contra el Mur que es vol construir per les obres de l’AVE, prop del pas a nivell de Santiago El Mayor.
Si teniu ocasió i ganes, vos recomane una visita llarga a Múrcia, amb plànol i càmera a la mà, amb ganes d’aturar-se davant cada obra i gaudir-la plenament, perquè fins i tot trobareu bons desitjos!
Escultures que aprenen, que es meravellen
Addicta a l’art, darrerament m’he endinsat en el món de l’escultura. En la meva recerca he trobat una escultora, nascuda a Lituania, anomenada Jurga (Utena, 1977). Dissenyadora i escultora influenciada per l’obra de Chaïm Soutine, ens regala una obra esculpida en fang plena de emoció que transmet caràcter a cadascuna de les seves figures. Simplement el ser humà, sense importar la seva condició social o la seva edat. He buscat informació sobre ella i només he trobat sentiments compartits per crítics d’art i professionals familiaritzats amb l’escultura, tots escriuen sobre el que han sentit a través d’aquesta obra.
És necessari que l’escultura estiga viva. Treballe l’expressió de personatges que aprenen, que descobreixen, que es meravellen.
No m’agrada explicar les meves peces. Així que poso aquestes imatges, parlaran elles mateixes. Tothom trobarà la seva pròpia veritat …
La definiria en una paraula: senzillesa i serenitat. La temàtica més utilitzada és el món infantil: la vida dels xiquets és senzilla, sense problemes; les seves inacabades obres, ens regalen un ventall de sentiments: sensacions d’humor, encant, humanitat, serenitat i simplicitat, fins i tot de tristesa.
El treball amb el fang, un element de superfície rugosa, és impressionant, en primer lloc, des del moment en que es transforma i dona vida a cadascuna de les obres; i en segon, deixant l’obra inacabada, amb la bellesa pròpia del material, amb un gran significat: la vida continua, ens farem grans… o no.
Quan una obra m’impacta des del moment en que la veig, quan trobe una imatge entre moltes altres, m’enamore. Les obres parlen sense dir res, això defineix a un artista: expressar a través de la teva obra. Cada xiquet creat per Jurga em parla, ens parla i ens diu molt. Cada escena que representa és com si, en algun moment de la nostra vida, nosaltres l’haguérem viscut; i de sobte aquest xiquet som nosaltres mateixos… o un dels nostres amics… són quasi nostres.
Si voleu fascinar-vos i conèixer-la més detingudament, vos convide a visitar el seu blog
J’aurais envie de protéger cette enfance.
Mais que je me moque de mes bêtises…
Ser i deixar empremta: art urbà
Mentre camines, entre els carrers d’una ciutat, sobre els murs, les façanes, obres els ulls i ho veus: l’art urbà, allò que coneguem com street art i que esdevé més quotidià cada dia. Imagine que forma part del meu passat, de jove ja pintava murals en façanes (amb permís, per suposat), o les parets de casa que els meus pares em permetien; també de gran n’he pintat, com a la bonica casa de Benicarló, i després alguna m’animaria a conèixer més fermament aquest art, i així em vaig començar a apassionar i enamorar de la bellesa efímera de l’art urbà.
Vaig aprendre molt en un dels meus viatges a Berlín, de la mà d’una gran street-artista espanyola que pintava arreu d’Europa, de la qual he parlat a aquest blog, i des d’aleshores faig investigacions continues per conèixer encontres de graffiti o street art valencians o més propers, n’he descobert que hi ha quasi totes les setmanes. Viatge i camine per les ciutats, buscant i fotografiant totes les obres que em criden l’atenció. A qualsevol racó, en pobles perduts en la muntanya, on menys m’ho espere… m’estan esperant.
Fanzara, perduda i recuperada. Un espai d’art urbà perdut en la muntanya.
I m’enamore, com sempre em passa, de les artistes que vaig trobant, repetidament. Supose que els meus ulls ja busquen allò que vull trobar, i així sóc capaç de reconèixer-los en la distància: Julieta XLF, David de Limón, Xelon, Deih, La nena wapa wapa… artistes valencians, i altres d’arreu del món: Banksy, Alice Pasquini, Claire, David Zinn, OakOak… Hi ha tantes que no puc nombrar-les d’una vegada, tampoc no puc compartir tantes fotografies com he fet, com faig cada cop que veig alguna obra.
Deih al barri del Carme, València
Graffitea Cheste, 2016
De vegades tinc el plaer de veure’ls quan estan pintant, pots seure al seu costat i contagiar-te del moment. Admirada de com permeten que estigues ahí, mentre creen l’obra, sabent que no m’agrada que m’observen quan estic pintant. Aquesta, potser, és la diferència, elles pinten cap i a l’exterior, en poc temps, davant la mirada de tothom que passa.
Ja he parlat al blog sobre l’street art, sobre alguns d’aquests artistes, sobre la història de com i on sorgeix aquest art, aquest cap de setmana he tingut el plaer de veure’ls pintar sobre estructures de fusta en un espai tancat. És curiós trobar-te’ls en exposicions pròpies, tindre a la mà làmines de les seues obres que pots comprar i tenir a casa teva. Se’m fa extrany pensar que l’artista urbà puga traslladar-se al paper, que l’obra efímera, sobre sol i ombra, puga estar tancada dins un marc de vidre. L’art urbà és lliure, com ho són els artistes que el fan.
Street art Berlín 2015
I per, acabar, o posar el punt i coma en aquest post, vos compartiré aquesta obra, en la ciutat de València, i que tant m’agrada… no ser res, o ser i deixar part de tu… en un mur, en una façana. Enyore els pinzells, enyore pujar a una escala llarga i que em tremole la mà mentre deixe la meua empremta sota el sol i l’ombra.
Intervenció humana i positivisme
Jason de Caires Taylor (1974), llicenciat en escultura, instructor de busseig i fotògraf submarí, va construir al 2016 el primer parc d’escultures submarines del món situat davant de la costa oest de Granada a les Índies Occidentals; considerat una de les “25 Meravelles del Món” pel National Geographic. Permet la creació d’una àrea marina protegida després que l’huracà Iván va danyar les illes i molts dels esculls de la costa.
Al 2009 va ser cofundador del Jason MUSA (Museu Subaquàtic d’Art), un museu monumental amb una col·lecció de més de cinc-centes obres escultòriques que estan submergides a la costa de Cancún, Mèxic. I ara, al gener de 2017, ha construït el Museu Atlàntic a Lanzarote en les illes Canàries.
Els seus projectes d’art públic pioners no són només exemples de conservació marina sinó també de consciència ambiental, promovent el canvi social i portant a la gent a apreciar la bellesa natural imponent del món submarí.
La majoria de les seves escultures representen persones i rostres d’individus als quals troba interessants. Treballa la interacció positiva entre les persones i els hàbitats submarins fràgils, al temps que alleuja la pressió sobre els recursos naturals.
El seu art retrata la intervenció humana amb positivisme i en defensa de la vida. Contrasta amb tota intervenció humana que ha portat, moltes vegades, als desastres marins. Igual que amb la majoria dels escenaris, l’educació és la clau per ajudar els esculls de coral. Jason espera que la seua obra siga un crit d’atenció sobre els problemes que enfronten actualment els oceans, un pas més per la protecció i prosperitat dels esculls de coral.
El Museu Atlàntic és el primer museu d’art contemporani sota l’aigua a Europa i l’Oceà Atlàntic, composat per 300 escultures: per una part figures humanes que representen als veïns de la zona, i per l’altra la vida dels migrants que arriben en tapera a les costes espanyoles, incloent un d’un vaixell ple de refugiats que evoca la crisi migratòria d’Europa. El museu és part d’un projecte cultural que data de la dècada de 1960 i inspirat en la seva majoria per César Manrique, un artista que va convertir l’illa volcànica en el seu llenç. Aquelles estàtues sovint tallades a la roca de lava, s’han convertit en escultures de formigó resistents al pas del temps sota el mar. Tot el treball de Jason, té un estudi previ científic i marí molt profund, per respectar tots els éssers vius sota l’aigua i permetre que puguen conviure amb les seues escultures. Sempre amb l’objectiu de fer perdurar sota les profunditats de l’oceà la vida sobre la terra.
Part del projecte és mostrar la fragilitat humana. Al col·locar aquestes escultures dins l’enorme massa d’aigua veient com són engolides pel mar, espere que transmeten el missatge.
Actualment està investigant portar el seu treball a l’Oceà Pacífic, a les aigües que envolten Austràlia i Nova Zelanda. Però, sobre de tot, està decidit a augmentar la consciència sobre la difícil situació dels esculls de coral i proporcionar informació de com els éssers humans poden ajudar en la seua conservació i perduració.
Des de que vaig vore un reportatge d’aquest Museu sota l’aigua, he volgut escriure al meu blog sobre aquest. No solament em va cridar l’atenció la creativitat i immensitat d’aquest escultor britànic, sinó especialment el seu positivisme i passió per la vida humana i marina, per la seua fragilitat, compartida d’alguna manera i per la creença de que aquesta pot sobreviure unida i conjuntament.
Encisada quan veig escultures prop del mar, aquest cop… tan a prop, endins… no naden, viuen, sobreviuen.
Agraïda quan trobe un artista que continua creient en l’ésser humà, i reflexa aquesta visió en la seua obra.
maria
creantinteriors 