Intervenció humana i positivisme

Jason de Caires Taylor (1974), llicenciat en escultura, instructor de busseig i fotògraf submarí, va construir al 2016 el primer parc d’escultures submarines del món situat davant de la costa oest de Granada a les Índies Occidentals; considerat una de les “25 Meravelles del Món” pel National Geographic. Permet la creació d’una àrea marina protegida després que l’huracà Iván va danyar les illes i molts dels esculls de la costa.

Al 2009 va ser cofundador del Jason MUSA (Museu Subaquàtic d’Art), un museu monumental amb una col·lecció de més de cinc-centes obres escultòriques que estan submergides a la costa de Cancún, Mèxic.  I ara, al gener de 2017, ha construït el Museu Atlàntic a Lanzarote en les illes Canàries.

Els seus projectes d’art públic pioners no són només exemples de conservació marina sinó també de consciència ambiental, promovent el canvi social i portant a la gent a apreciar la bellesa natural imponent del món submarí.

La majoria de les seves escultures representen persones i rostres d’individus als quals troba interessants. Treballa la interacció positiva entre les persones i els hàbitats submarins fràgils, al temps que alleuja la pressió sobre els recursos naturals.

El seu art retrata la intervenció humana amb positivisme i en defensa de la vida. Contrasta amb tota intervenció humana que ha portat, moltes vegades, als desastres marins. Igual que amb la majoria dels escenaris, l’educació és la clau per ajudar els esculls de coral. Jason espera que la seua obra siga un crit d’atenció sobre els problemes que enfronten actualment els oceans, un pas més per la protecció i prosperitat dels esculls de coral.

El Museu Atlàntic és el primer museu d’art contemporani sota l’aigua a Europa i l’Oceà Atlàntic, composat per 300 escultures: per una part figures humanes que representen als veïns de la zona, i per l’altra la vida dels migrants que arriben en tapera a les costes espanyoles, incloent un d’un vaixell ple de refugiats que evoca la crisi migratòria d’Europa. El museu és part d’un projecte cultural que data de la dècada de 1960 i inspirat en la seva majoria per César Manrique, un artista que va convertir l’illa volcànica en el seu llenç. Aquelles estàtues sovint tallades a la roca de lava, s’han convertit en escultures de formigó resistents al pas del temps sota el mar. Tot el treball de Jason, té un estudi previ científic i marí molt profund, per respectar tots els éssers vius sota l’aigua i permetre que puguen conviure amb les seues escultures. Sempre amb l’objectiu de fer perdurar sota les profunditats de l’oceà la vida sobre la terra.

Part del projecte és mostrar la fragilitat humana. Al col·locar aquestes escultures dins l’enorme massa d’aigua veient com són engolides pel mar, espere que transmeten el missatge.

Actualment està investigant portar el seu treball a l’Oceà Pacífic, a les aigües que envolten Austràlia i Nova Zelanda. Però, sobre de tot, està decidit a augmentar la consciència sobre la difícil situació dels esculls de coral i proporcionar informació de com els éssers humans poden ajudar en la seua conservació i perduració.

Des de que vaig vore un reportatge d’aquest Museu sota l’aigua, he volgut escriure al meu blog sobre aquest. No solament em va cridar l’atenció la creativitat i immensitat d’aquest escultor britànic, sinó especialment el seu positivisme i passió per la vida humana i marina, per la seua fragilitat, compartida d’alguna manera i per la creença de que aquesta pot sobreviure unida i conjuntament.

Encisada quan veig escultures prop del mar, aquest cop… tan a prop, endins… no naden, viuen, sobreviuen.

Agraïda quan trobe un artista que continua creient en l’ésser humà, i reflexa aquesta visió en la seua obra.