L’originalitat en el disseny

Tenia guardada aquesta imatge a l’ordinador des de fa algun temps, i hui he volgut compartir-la.

Hi ha dissenys originals i fascinadors com aquest de l’arquitecte mexicà Hernández Silva, situat en un edifici de la dècada de 1970 en Guadalajara, que col·loca un terra transparent en un bany situat sobre el buit d’un ascensor de 15 plantes, il·luminat per poder veure clarament la seva profunditat.

Quina idea pot portar a l’arquitecte a fer aquest disseny? quin sentiment o vivència pot tenir aquell que l’utilitza? com es deu sentir quelcom a sobre? Preguntes que deixaré en l’aire…

Si vos interessa saber un poc més sobre aquest equip d’arquitectes: http://www.hernandezsilva.com.mx/index1.html

Escrivint… amb la ploma

La ploma la fas córrer per on vols i no es queixa… així comença el blog de davidfs “Pastoret”. M’agrada molt aquesta frase i, segur, que a David no l’importarà compartir-me-la per al blog. Aquesta setmana he anat a la papereria, m’han comunicat que ja no trobaré gaire temps les càrregues per a la meua ploma. Això significa, amb tristesa, que aviat deixaré de gastar-la.

L’estimada Parker que m’acompanya fa molts, molts anys, amb la qual he escrit moltes PARAULES: sentiments, records, vivències, cartes, escrits;
tot allò que el meu cap pensava, que el meu cor sentia…
quan no hi havia ningú per escoltar-me
quan voldria cridar fort, molt fort
quan necessite expressar-ho o deixar-ho per escrit… per sempre.
Algú, potser, algun dia llegirà la PLOMA conduïda per la meua mà
una mà creativa, imaginativa
una mà alegre i animada
una mà tremolosa i trista
una mà que pinta, dibuixa, dissenya, escriu… PARLA.
Trobaré a faltar molt a aquesta amiga, la Ploma, tant com he trobat a faltar tantes paraules escrites, aquell temps en que s’escrivia – amb la mà – , en que ens escrivíem.

Hui encara escric, de vegades, no massa… vaig omplint fulls de tot i de no res.

Escultures úniques (VIII)

Aquesta vegada són Anna i Empar que m’envien aquesta escultura de Henry Moore (1898-1986) anomenada Tres figures a peu de la Col·lecció Peggy Guggenheim de Venècia.

En la seva abstracció de la figura humana i l’exageració de les característiques anatòmiques aïllades, aquest treball està relacionat amb l’escultura africana i surrealista de Pablo Picasso i Alberto Giacometti. Al 1940 Moore explora la interacció psicològica dels grups, combinant la figura humana amb formes de materials naturals inanimats; és en aquesta mateixa època quan el bronze és més usat per l’artista, descobrint la seva flexibilitat i fortalesa en comparació amb la pedra. Les perforacions a  la massa dels cossos esculturals ens suggereixen un lent procés d’erosió per l’aigua o el vent.

La Col·lecció Peggy Guggenheim és un dels museus més importants d’Itàlia de l’art europeu i americà de la primera meitat del segle 20. Es troba situat al Palazzo Venier dei Leoni, al Gran Canal de Venècia. El museu presenta la col·lecció personal de Peggy Guggenheim, obres mestres de la col·lecció de Gianni Mattioli, el Jardí d’Escultures Nasher, així com exposicions temporals.

Un desig per a Anna i Empar: la propera vegada que viatgeu a Venècia… em portareu a veure aquest museu?

Alberto Urcaray i els somnis

La setmana passada vaig visitar la Fira del Llibre de València, allí vaig descobrir uns llibres d’Alberto Urcaray, pintor, escriptor, il·lustrador i dibuixant argentí,  publicats per Brosquil Edicions en diverses llengües. Urcaray ens mostra amb el títol EL SOMNI DE… GAUGUIN, REMBRANDT, VAN GOGH, PICASSO, DALÍ… una manera de descobrir l’essència dels artistes mitjançant una narració infantil plena de color.

Cada pintor té un somni des de què és xicotet, que el portarà, en fer-se adult, a convertir-se en l’artista famós que coneixem. Vincent Van Gogh, per exemple, té un llapis que pinta “en colors” que li ha regalat el seu germà Theo; des del moment en que té el llapis a la mà deixa de pintar en blanc i negre i tot ho fa amb colors; el seu somni és que, en un futur, els pintors pinten la màgia del color. Una bonica relació amb l’impressionisme d’aquest artista. Una manera amena i divertida de que els xiquets i xiquetes coneguen els grans artistes… i també els adults, perquè no?

Una altra de les coses que m’ha agradat és que BROSQUIL EDICIONS es troba a Alaquàs… ben prop! Si voleu conèixer un poc més aquesta editorial: http://www.brosquiledicions.es/.

I ja sabeu… si voleu regalar-me un llibre: Trieu-me un d’aquests somnis!

Escultures úniques (VII)

M’agrada quan la gent em comparteix imatges d’artistes i creacions d’arreu del món. M’agrada perquè en fer-ho, pensen en mi i em recorden. Fa poc m’han regalat la imatge d’una escultura al pati de la Absolute Art Gallery a Brujas,  realitzada per Jan Desmarets (Ieper, Bèlgica, 1961), un creatiu que s’inspira en la figura humana, el tors i el cos nu, i també en els animals. Per a moltes persones, la primera impressió en veure les seves escultures és la lleugeresa, la forma en que les seves peces semblen flotar en l’aire. Aquest és un efecte conscient de l’artista, que s’esforça per donar un gran dinamisme.

Jef Vermassen va dir d’ell: Està fascinat per l’inmens poder, intensa bellesa i sensualitat d’animals específics  i de persones, no pot resistir-se a utilitzar la seva pròpia capacitat per expressar els sentiments que hi ha en la seva ànima a través de les seves obres.

Ací vos mostre una altra que he trobat mentre buscava informació sobre l’artista…

Gràcies Jose per compartir amb mi aquestes creacions… i per recordar-me quan descobreixes el món.

L’estudi de Maria

Una data: 27 d’abril de 2012. Un somni fet realitat: EL MEU ESTUDI. Un espai on, tal com diu Espinosa “Somniar sense llenços, pintar sense colors”. Potser és la màgia de l’artista: tenir un racó propi, un espai privat on poder CREAR: quatre parets que s’embruten, plenes de pinzells, de llenços, de fulls, pintures… d’aquells dibuixos antics que vas fer quan estudiaves, d’aquells quadres que no tens on col·locar, de fotos antigues, de draps bruts, de la meva estimada bata que m’acompanya des de que vaig iniciar el camí de la creativitat (encara recorde quan la vaig estrenar mentre aprenia a fer escultures de fang a l’Escola).

El 27 d’abril… l’acabe amb l’ajuda del meu Pare, però dies abans ja l’he estrenat: he pintat la samarreta d’Anna (creuant els dits per a que li agrade), he pintat les samarretes de Núria i Emma, els stors que m’encarrega Karmen… i pintar ací dins és tot un plaer! Màgia! Pintar mirant el gessamí, les margarides, el cel blau, escoltant el vent… No sempre es pot expressar amb paraules allò que sentim quan vivim, no sempre és fàcil fer arribar sentiments i vivències, però hui és un bon dia per compartir-vos aquesta meua gran alegria. Ara… desitge amb força tornar a pintar quadres amb els pastissos: el sol, la mar, les muntanyes, la natura viva que m’envolta i em fa feliç.

PRINCESSES: Il·lustracions als contes infantils

Aquesta setmana he tingut el plaer de llegir el llibre PRINCESSES (PRINCESAS, OLVIDADAS O DESCONOCIDAS, 2004) de l’escriptor Philippe Leehermeier (Estrasburg, 1968) i la il·lustradora Rébecca Dautremer (Gap, 1971). El naixement dels llibres il·lustrats data del 1960, gènere literari infantil i juvenil que, en l’actualitat, ha deixat enrere el text dels contes per a donar protagonisme només a les imatges. En aquest llibre, que obre les portes a Leehermeier i Dautremer en Espanya, es troben princeses oblidades i injustament ignorades; no solament això, també hi ha anècdotes, secrets i retrats. Hi ha coses que ens fan riure, altres que fan por i altres que ens fan somniar; també hi ha pedres, besos, jardins, amor… Cada dibuix ens fa viure totes aquestes sensacions, cada imatge ens porta un somni.

La il·lustradora, desconeixedora de l’art contemporani, però influenciada per la pintura flamenca, realitza adaptacions dels clàssics de la literatura infantil. Pren com a referència aquestes imatges i afegeix com a factors molt importants: la llum, el color i el detall.

No havia parlat mai al meu blog sobre il·lustracions infantils, malgrat és un món que trobe fantàstic, increïble i molt creatiu. Tinc el plaer de conèixer persones que sempre em mostren CONTES INFANTILS, que m’apropen a aquest món de fantasia i realitat, i hui, per elles, aquestes imatges. Gràcies Mònica per haver-me regalat la màgia d’aquest llibre!

Edifici Titànic Belfast

Fa un parell de setmanes vaig veure un reportatge sobre l’edifici Titànic Belfast, i de seguida em vaig encisar per la seva forma arquitectònica, el seu disseny i el seu contingut metafòric. Un gran projecte i una gran inversió al Nord d’Irlanda.

Els arquitectes Eric Kuhnese i Mark Evans  dissenyen un edifici que recorda els cascs de quatre vaixells. L’altura i situació de l’edifici fan referència a la rampa número 2 on es va construir el Titànic i a la imponent presència que va exercir sobre Queen’s Island. Ocupa 14 000 metres quadrats i té una alçada màxima de 38.5 metres per damunt de la plaça. L’edifici està revestit en planxes de metall i quan la llum xoca contra aquestes els reflexes recorden el moviment de l’aigua. Des de l’aire, l’edifici s’assembla a una estrella blanca, símbol dels propietaris del Titànic: White Star Line. Situat en una icona de 6 plantes, es converteix en un avantguardista centre turístic que conta la història del Titànic. A l’interior s’amaga un laberint d’escales mecàniques (compta amb una escala suspesa de 25 metres, la més llarga d’Irlanda), passarel·les i parets amb textures distintes i variades que ens conviden a allargar la mà i tocar-les. Al llarg de déu galeries i un número semblant d’exposicions interactives, el Titànic Belfast ens permet experimentar imatges, aromes, sons i les històries del moll i de la seva creació més famosa.

Quatre proes revestides de milers de plaques d’alumini que imiten les ones i el gel, envolten un atri de cristall. La forma final engloba tots els conceptes anteriors: cristall, iceberg, estrella i proa, múltiples metàfores dins de l’edifici.

L’edifici s’inaugurà al març de 2012, si voleu fer un recorregut interactiu, esteu convidades i convidats: